El final de Verdaguer: del Tibidabo a Montjuïc passant pel món Taber.

Verdaguer, “Les tres muntanyes”

3.1. Verdaguer jocfloralista

Val recordar que la primera vegada que Verdaguer entrà al Saló de Cent de l'Ajuntament, just on s'habilità la seva capella fúnebre, fou el 1865 quan la sessió de Jocs Florals de Barcelona en què vingué a recollir dos premis accèssits, tot ell joventut pairal, gaiato a la mà, vestit amb gec de vellut, espardenyes i barretina musca. El poeta novell fou per a la burgesia ciutadana la insígnia poètica de renovament patri vinguda des del profund de l’agri; en aquest sentit, aquesta dimensió simbòlica de Verdaguer no està gaire lluny de la figura femenina muntanyenca tantes vegades escrita per Maragall.

Maragall, “Jacinto Verdaguer” (19.6.1902) [traducció catalana]

El poeta català baixà de muntanya a ciutat cantant el seu poema, i la nostra llengua tornà a existir viva i completa, popular i literària d’una peça. Vingué al precís moment en què havia de venir perquè, com tots els herois, el moment el creà ell: i aquesta és la seva glòria. Això, haver estat un creador, forçà l’admiració en vida de gent pròpia i estranya; això ha arrossegat tants esperits a contemplar palpitants les vicissituds de la seva vida i de la seva darrera malaltia, i ha arreplegat les multituds inconscients a l’entorn del seu cadàver portat amb música i honors a través del dol agitat de les vies públiques, talment el d’un heroi. Això tingué d’heroi: haver creat una realitat; això tingué de poeta: haver gosat parlar per tots en la seva terra. (…) Tot ell és en la nostra nova llengua catalana: en fou el seu poeta, en fou el seu poeta creador, fou el Poeta, el Dant català. Davant del seu cadàver s’ha inclinat la immensa multitud de grans i petits, de propis i estranys, com forçats pel terrible vent que es precipita rere el buit deixat pel pas d’un creador.

3.3. Tombes a Montjuïc: 1902 i 1903

Verdaguer fou enterrat al cementiri de Montjuïc el 13 de juny de 1902. Maragall li dedica un breu poema epitafi. A l'any, l'Ajuntament de Barcelona ofrenà un mausoleu i es re-inhumà el cadàver. Maragall, que assistí a l'acte com a president de l'Ateneu Barcelonès, en fa un nou poema.

Maragall, “Per la tomba de Mossèn Cinto” (1902)

Aquí jau el Poeta. Tot un poble
vingué a enterrar-lo i se'n tornà plorant:
l'esplendor de la parla catalana
damunt la tomba va restar immortal

Maragall, “Del Montjuïc. En la tomba nova d'en Verdaguer” (12.7.1903)

Maragall, carta a Pijoan (6.7.1903)

En l'acte de l'enterro de Mossèn Cinto hi hagué un moment de gran bellesa. Era a posta de sol quan per damunt dels caps de la multitud s'aixecà el fèretre, però tot cobert de flors. Fou com una aparició meravellosa al cim de la muntanya davant de tot el mar; el cos del poeta sobreeixint en flors de la caixa mig corcada en aquella hora dolça, en aquella altura, enmig de l'apretada multitud

3.2. Mort a Collserola: Vil·la Joana, 10 de juny de 1902

Verdaguer es trasllada a Vil·la Joana el 17 de maig, dia del seu 57è aniversari. Mor el 10 de juny. La ciutat sent de veu en veu que “Verdaguer ha mort!” (Antoni Busquets) . El dia 12 retorna a Barcelona amb carruatge fúnebre, acompanyat per una comissió de l'Ajuntament (entre els quals, Cambó), i rep l'homenatge oficial i ciutadà. El dia 13, quan la comitiva de l'enterrament creua la ciutat en direcció a Montjuïc, s'esdevé la més gran manifestació de dol popular a Barcelona que mai es recordi. Les classes populars i els desheretats s’identificaren amb el poeta de manera espontània, ja que també sofriren la petja del poder dels pervinguts nous rics.

Verdaguer, “A la Verge Maria de Vallvidrera” (1902)

Lliri blanc i Rosa vera
del jardí del Criador,
Maria de Vallvidrera,
embalsameu nostre cor.
S’esbadella entre muntanyes
eixa vall fresca i gentil
sols per fer de ses entranyes
per Vós, Verge, un camaril.
(...)
Naix una font cristallina
de vostra capella al peu,
símbol de l’aigua divina
de què Vós sou dolça veu.
(...)
Del Tibidabo en l’altura
vos somriu lo Sagrat Cor,
com al veure-la tan pura
somriu l’estrella a la flor.
Montserrat a l’altra banda,
com joiell de vostre amor,
de sa Imatge veneranda
li ensenya lo soli d’or.
Sota una ombrívola branca
del Tibidabo soliu
com una coloma blanca,
Vós, Maria, heu fet lo niu.

Maragall, “Boscos de Vallvidrera”, (1906)

Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m'heu donat!
Tenia el mar al darrera
i al davant el Montserrat,
i als peus els llocs del poeta
que ja és a l'eternitat.
Més enllà, d'altres carenes,
el Pirineu, tot nevat,
i aquell dolç país de França
que deu ser a l'altre costat...
Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m'heu donat!
(...)