Verdaguer, “Les tres muntanyes”

De nit, quan Barcelona
va ensopint-se, adormint-se al peu de l’ona,
lligadets per la son de peus i mans
s’adormen los infants.
L’escoda no conversa amb la pedrera
ni la roda del carro amb la rodera,
en lo mercat s’apaga el baladreig,
lo murmuri de riu en lo passeig,
Com los aucells en l’arbre,
calla l’esquella en lo cloquer de marbre
des d’on ara tot just
cridava als cristians al temple august;
la diva en lo teatre
clou son llavi i les mans paren de batre,
i fa de la ciutat
un sepulcre vivent la soletat,
En aquella hora, avui, fondes i estranyes,
he sentit les veus de les muntanyes.

Lo Tàber
Jo un temps era una illa
com una conquilla
voreta la mar;
m’allarga la serra
lo seu braç de terra;
m’hi deixo aferrar.
De la terra i l’ona
nasqué Barcelona.
Jo en ma conquilla,
bressant llur filla
de sol a sol,
ja no só una illa.
que só un bressol.
Mes, d’ençà que és pubilla
de Catalunya
i el ceptre empunya
del Principat,
del Tàber s’ha oblidat.

Lo Montjuïc
Des de mon aspre, altívol promontori
a Barcino i a tu jo us vegí néixer,
i, ja des del principi, de mon si traguí
lo rocam que la fa créixer.
A tu et fa poc a poc desaparèixer
, i a mi em va l’herba sota els peus segant.
Amb sos morts a ponent,
amb sos vuis a llevant,
me va estrenyent i enderrocant.
Barbes amunt sos barris se m’arrapen,
los magalls amb ses urpes m’esgarrapen;
se’m clava al pit la dent de l’escodaire
, i em barrina lo cor lo barrinaire.
Fa tres mil anys tot ho sofresc per ella,
i ara, com a un soldat,
al seu costat
me fa fer de sentinella.

Lo Tibidabo
A mi en fa fer
de respatller
de sa cadira immensa,
de què ón los barrons
eixos turons.
Per sa enorme creixença
de gegant
la plana no és prou gran,
i s’enfila al Putxet i als Agudells,
que són los boterells
de ma superba acròpolis
i en son filat de cases ja estan presos.
Se tornen ciutadans los meus pagesos;
les onades de pedra ja m’empenyen,
los palaus i les torres ja m’estrenyen,
i encara Barcelona, al crit d’”a d’alt!”,
puja a l’assalt
de ma pinosa, encastellada serra
amb closos filferrers que m’engrillonen
, amb ponts i terraplens que em portaran
el tren de foc, lo monstre assaïnant
que tot ho romp i aterra.
Oh Montjuïc!, oh Tàber!, mes companyes
d’ençà que sou muntanyes,
a Barcelona cal avui pujar
i a nosaltres baixar:
davant nostra regina
inclinem, doncs, la testa gegantina.