6.1. Maragall, ateneista des del 1886: amistat i lectura, compromís i descoberta

Entre les revistes estrangeres especialitzades que rebia la institució, entre moltes de les novetats que s'hi reflectien, Maragall s'obre a la seva contemporaneïtat i troba Nietzsche, de qui fou l'introductor i primer traductor a Catalunya i la península ibèrica. El 1895 actuà com a secretari de la junta presidida per Àngel Guimerà, qui llegí el discurs presidencial en català per primer cop a l'Ateneu, justament dedicat a la llengua catalana.

Maragall, president de l'Ateneu

El 15 d'octubre de 1903, Maragall llegeix l'Elogi de la paraula com a discurs inaugural de la seva presidència de l'Ateneu Barcelonès (1903-1904), que en aquell moment tenia la seu al primer pis del Teatre Principal al final de la Rambla. El trasllat a la seu actual del carrer Canuda data del 1906. El primer acte oficial com a president de l'Ateneu fou assistir a la re-inhumació en un nou sepulcre de Verdaguer a Montjuïc.

Maragall, Elogi de la paraula (15.10.1903)

Jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món perquè en ella s'abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa (...) Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar com encantats, com enlluernats
(...)
Hauríem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d'expressió (...)
“Aquella canal”... “Lis esteles”... “Mira”... Paraules que duen un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l'Univers. Sols el poble innocent pot dir-les, i els poetes redirles amb innocència més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè el poeta és l'home més innocent i més savi de la terra

En l'Elogi de la paraula, culmina la teoria de la paraula viva, puntal de la poètica i de l'estètica maragallianes. Més que no pas un incert espontaneisme sentimental, més que no pas l'estereotip modernista més planer, Maragall reivindica l'espera com a virtut poètica i a fi d'assolir la poderosa harmonia d'una serenitat entusiasta. El poeta ha de fer-se al revés que el ferro: treballar en fred, actuar en calent. L'estètica de Maragall, enllà dels dualismes fàcils, reprèn el classicisme heterodox de Goethe i anuncia la lucidesa textual de Valéry. La paraula poètica o viva és la paraula fèrtil, que perdura, aquella que hom vol tornar a dir o escoltar, que persevera màximament en el ser. És una paraula que, a banda de tot suport físic, es transmet com herència. Cal entendre-la com la paraula que és més i més encara just perquè no és. Som davant la unió fora de temps entre escriptor i lector, ambdós autors anònims d'una única obra.

L'Elogi de la paraula, immediatament publicat en premsa, tingué una molt bona recepció crítica i un ample ressò ciutadà.

Manuel de Montoliu. Carta a Joan Maragall. Barcelona, 16 d’octubre de 1903

6.2. Maragall, poeta i filòsof

L'Elogi de la paraula, a més de la bellesa i excel·lència moral que regala, representa un moment àlgid del pensament català contemporani. En aquest text, tot arrelant-se en el millor romanticisme, Maragall sembla avançar el que poc després hom anomenarà “gir lingüístic” i que constituirà el nou paradigma de la filosofia del segle XX; en breu: que pensar és parlar, que no hi ha cap pensament que no sigui llenguatge. Aquesta consciència lingüística, aquest saber ensems humil i sagrat que tot és text, caracteritzarà de dalt a baix tota l'obra de Maragall, des de l'”Oda infinita” de 1888 fins a “Dimecres de Cendra” de 1911.

Verdaguer, “Què és la poesia?” (1896), Aires del Montseny, 1901

Maragall, “Oda infinita” (1888), Poesies, 1895

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai;
dia i nit me l'ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l'espai.
Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d'amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l'ha represa
amb compàs molt més segur.
De seguida, en veu més forta,
m'han sigut dictats nous cants;
pro, cada any que el temps s'emporta,
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.
Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.
I aixís sempre, a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.
Sols desitjo, per ma glòria,
que si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la diga de memòria
mot per mot, de cap a cap.
Me la diga a cau d'orella
esbrinant-me, fil per fil,
de l'ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.
I sabré si en lo que penses
-oh poeta extasiat-
i ha un ressò de les cadences
de l'aucell d'ales immenses
que nia en l'eternitat

Maragall, “Dimecres de cendra” (1911)

Oh, Dimecres de Cendra que estens
tes boires rosades
damunt la ciutat dels meus pensaments,
com damunt de l’altra de vies poblades!
En aquesta alguns raigs somrients
del sol de febrer
posen alegria.
Mes boires somriuen, passades també
d’un raig de poesia.
És aquell etern tornar a començar,
és la joventut sempre renovada.
De dins la boirina del massa pensar
salta una paraula
tota il·luminada
amb un sentit nou: la boira es desfà,
tot el pensament reprèn arrencada:
aquesta paraula un dia et prendrà
a tu: també a tu, veient-la estampada;
i a tos ulls sorpresos també brillarà
en aquell moment com tot just fou creada.
Seré jo que hauré entrat de traïdor
dins de casa teva quan menys te’n temies
i que m’hauré estat allà en la foscor
per dies i dies,
fins que una vegada, veient-te tot sol
en la teva cambra reclòs en tristesa,
te saltaré a sobre com un raig de sol
amb el meu etern crit de jovenesa.
Te’m ficaré als ulls, te’m ficaré al cor.
Mon brillant punyal fins a les entranyes
t’entrarà, donant-te la vida amb la mort.