Manuel de Montoliu. Carta a Joan Maragall. Barcelona, 16 d’octubre de 1903

Estimat Poeta: Vibrant encara amb la divina emoció produïda ahir vespre per la vostra paraula, em sento irresistiblement empès á donar-vos la mes coral felicitació (...) A cadascuna de les inspirades paraules que anaven brollant dels vostres llavis, sentia renéixer dins el meu cor, com miraculosament evocada la mateixa divina música que em duia la vostra veu: era la mateixa adoració intima á la santa Bellesa y á la Poesia; era la mateixa fe cega en la universalitat de la missió, era la mateixa ferma esperança en l’apostolat sublim del Poeta, eren, en un mot, els mateixos dogmes del meu sentiment els que inspiraven l’harmonia serena de vostres conceptes i de vostres paraules. Beneit sia Deu que ha posada dins la nostra terra la llum entre tenebres. La llum de vostra noble ànima entre les tenebres de les baixes passions i mesquins interessos que agiten bona part de la nostra gent. La gran i noble causa de la nostra terra tant mal ó incompletament compresa per la majoria troba en vos el seu verb salvador, verb de pau i germanor, que  m’ha de guiar per camins de llum i bellesa no sospitats per molts. I és que a la fi és el Poeta el que mena els homes, perquè és profeta i l’únic que veu el destí. I vos el sou, el nostre Poeta, i a vostre entorn haveu de formar legió escollida tots els que besllumen els camins de la vida, individual i la dels pobles, il·luminats per la llum divina de la Poesia que brolla de totes les coses com expressió de llur íntima realitat.