7.1. El jove Maragall

Maragall, nascut el 10 d'octubre de 1860 al carrer Jaume Giralt 4, al barri de Sant Pere, prové d'una família burgesa menestrala (sector tèxtil). Destinat a ser l'hereu de l'empresa i patrimoni familiar, després d'una petita crisi generacional, aconsegueix l'autorització paterna per fer estudis universitaris de Dret a la Universitat de Barcelona (1879-1884). Traslladada tota la família a un nou domicili, carrer Trafalgar 15, viu una joventut airejada i bohèmia.

Maragall, “Notes autobiogràfiques” (1885)

Pro a mi, què'm fa? La Naturalesa és Déu Pare, l'Art Déu fill, l'Amor Déu Esperit Sant, que són un sol Déu: La Bellesa. Això pera mi és tot; lo demés (progrés, ciència, ambició, civilisació, etc., etc.) és pols, misèria... o evolucions de sers de baixa mà. Sers ab qui may me vull confòndrer, vers un fi que no conech. (...) Que la societat tal com està avuy és un mal general ho confessa tothom menos los poderosos egoistas (escola conservadora); tothom vol trobarhi remey: los tontos de bona fe lo buscan en lo progrés indefinit (escola lliberal), com si los homes socials de demà no haguessen de tenir las mateixas concupiscèncias que los d'avuy; los prudents de mala fe (escola tradicionalista) nos pintan com Arcàdias las nacions d'ahí, assentadas en realitat sobre injustícias e ignomínias. Donchs ara vinc jo y proposo un altre remey: és dir, no proposo un remey. Proposo una cura radical. Proposo la supresió de la societat.

7.3. Primer domicili Maragall-Noble: una vida plural

La nova vida familiar al carrer Roger de Llúria, 1, 2n 1a, no serà obstacle per la continuïtat de l'amistat, antiga i nova, ni pel desenvolupament de l'obra, ja sia en la fermesa del compromís intel·lectual, ja sia en el conreu de la seva vida interior.

Joan Maragall, carta a Josep Soler i Miquel (25.2.1892)

Veniu a casa una tarda home! Si fa mal temps preneu un tramvia de la bandereta vermella i us deixa a la porta de casa, que ni que hi anéssiu amb cotxe propi; si fa bo veniu prenent el sol. Si veniu a quarts de tres prendreu el cafè amb nosaltres. Si no voleu cafè o si no voleu venir en aquesta hora, vingueu a una altra; però veniu: sóc a casa fins a quarts de sis. És  ben pesat no veure mai els amics.

Maragall, “Pensant en Mossèn Cinto” (8.6.1911)

Cada vegada que passo per la carena del Tibidabo cap a Vallvidrera, veig a baix la gran casa on morí mossèn Jacinto Verdaguer i em dol tant que pogués gaudir-se'n tan poc temps d'aquella estada! Era un llloc ideal per un poeta com ell: està entre boscos i amb bona vista als espais de Catalunya, però a vora de ciutat per estar completament acompanyat dels seus deixebles i amics. (...) Així, mossèn Cinto hauria pogut anar envellint entre la devoció dels seus fidels; tenint llargues assegudes a l'escalf del bon afecte en una galeria oberta que mirés a sol ponent i ben arrecerada, retraient la seva infantesa, la inspiració de les seves obres, la llarga vida i les tempestats passades, ja serenament retretes mentre el sol anés morint i la terra enfosquint-se i comencessin a brillar els estels... Fins que un dia de tothom i d'ell mateix previst, però indefinidament allunyat, el poeta s'adormís dolçament allà en la pau dels boscos, i les llàgrimes que caiguessin damunt de son cos afinat, fossin menys de dol que de tendresa... Déu meu ¡oh! Per què no li concedíreu aquesta posta lenta i suau al nostra poeta? El perquè, Senyor, Vós ho sabeu. Mes, deixeu-me creure que no és cosa vana imaginar-la jo tal com dic cada volta que de dalt de la carena miro aquella estada... Deixeu-me creure que l'esperit del mort la gaudeix amb mi des de la nova vida misteriosa que és ja la seva i que esperem tots, Senyor, en el si de vostra eternitat inconeguda.

7.2. Casament amb Clara Noble: família, feina, llibre

El 27 de desembre de 1891 Joan Maragall contrau matrimoni amb Clara Noble (1872-1944) a la col·legiata de Santa Anna. Gràcies a una edició no venal ofrenada pels amics en motiu del casament, Maragall veu publicada per primer cop la seva obra; gairebé alhora, sols un any abans, entrava com a secretari personal de Mañé i Flaquer al Diario de Barcelona. La parella es coneixen a Puigcerdà el 1888 i van de viatge de nuvis a Itàlia.

Maragall, “Nuvial” (1892), Poesies, 1895

Resplendenta, sencera, arrodonida,
s'alça per sobre el mar la lluna plena:
així sento pujar la meva vida,
astre sense minvant en nit serena.
Dels braços dels amics als de l'aimada,
un moment vaig sentir l'esgarrifosa
gran buidor de l'espai...
Sota l'arcada
del temple ressonanta i tenebrosa,
davant del nostre sí l'altar floria,
revestint-se de llum i d'alegria.
Però una gran tristor, a l'esposa honesta,
a l'espòs pensatiu, els inundava:
que darrera d'aquell altar en festa
quelcom, cantant, fugia i s'allunyava.
(...)
Anem's-en ja d'aquí, que jo m'enyoro;
a la terra tornem dels amors nostres,
on jo retrobi amb l'alè usat que adoro,
l'inoblidat caient dels amics rostres;
perquè l'escalf de l'última encaixada
ha covat en ma sang com una pira,
que avui s'alça brillant i incendiada,
i el vent d'amor cap a ponent la tira.
Allí la casa nuvial espera
a l'espòs que captiva hi duu l'esposa
Captiva sols d'amor..., reina que impera,
al posar-hi les mans, en cada cosa;
i reina del sentit de l'home encara.
Mes no encongim l'amor: campi i rumbegi,
i a quants m'han estimat ara i ans d'ara
al meu entorn, al teu entorn els vegi.
No sols d'amor han bategat mos polsos:
altres afanys han governat ma vida,
i em seran tos esguards als ulls més dolços
si els tinc oberts a una claror sens mida...
Mes, en tant, tu descansa, refiada,
sobre els genolls del teu marit, que espia
en el tomb de ta cara esbarrellada
la inquietud de l'infant que s'anuncia.

7.4. El Maragall madur: “amunt, amunt”

De l'ascensió urbana (1895: Passeig de Gràcia, 20; 1896: Consell de Cent, 314; 1899: Alfons XII, 79) i l'ascensió social cal que transitem a l'ascensió espiritual de Maragall: l'”amunt, amunt” o excelsior, que trobem arreu en els seus escrits, foren també -segons testimoni de Clara Noble- les seves darreres paraules abans de morir. En un text intitulat “En las alturas”, de 1894, on narra la caminada des de Camprodón a Núria, les atribueix explícitament a Verdaguer (Canigó, “Cant de Gentil”). Tanmateix, just aquí rau la diferència clau entre un i altre home: si en Verdaguer arriba un moment -la redempció divina- que ja no cal ni té sentit dir més aquestes paraules, en Maragall l'”amunt, amunt” és radicalment coherent i sempre pot i ha de dir-se. No pas casualment també són les darreres paraules del Zaratustra de Nietzsche.

Maragall, “Per les altures” (1896)

Saltàrem en terra i començarem a caminar encisats, com si anéssim pels camins del cel: a ambdós costats de la carena augusta, valls eternes. Res s'hi mou ni s'hi sent: tot hi està mut, immòbil, com si en son clos encantat, de línies i colors severes, tota remor o moviment morís en l'aire envidriat. Ni ¿què es mouria o sonaria, si no hi ha res viu, ni una herba, ni un ocell? Pedra, pedra i pedra... Tot de pedra.

Amb tot, des de la carena del Tibidabo, Maragall no deixa mai de tenir present Verdaguer.