Maragall, “Pensant en Mossèn Cinto” (8.6.1911)

Cada vegada que passo per la carena del Tibidabo cap a Vallvidrera, veig a baix la gran casa on morí mossèn Jacinto Verdaguer i em dol tant que pogués gaudir-se'n tan poc temps d'aquella estada! Era un llloc ideal per un poeta com ell: està entre boscos i amb bona vista als espais de Catalunya, però a vora de ciutat per estar completament acompanyat dels seus deixebles i amics. És un suau benestar el dels dies bons d'una llarga convalescència, quan l'estat malaltís és prou per estalviar al poeta l'agitació de la lluita i de la intensa vida ciutadana, però no ho és tant que privi la conversa i d'innovar-li tot el que passa que ell o puga contemplar així de prop però sense ser-ne sotragat. Lllavors hi ha una altesa en el pensament, una serenor en el judici, una inspiració en la paraula que fa molt preuat el tracte del gran convalescent per aquells que eixint un moment de la lluita van a la pau de lsa estada a cercar-hi llum i confort per seguir-la, i a ell li fa més amable aquella companyia.  I aleshores una peregrinació continuada a la casa del poeta, i tota la ciutat, tot el món en rep el benefici. Així, mossèn Cinto hauria pogut anar envellint entre la devoció dels seus fidels; tenint llargues assegudes a l'escalf del bon afecte en una galeria oberta que mirés a sol ponent i ben arrecerada, retraient la seva infantesa, la inspiració de les seves obres, la llarga vida i les tempestats passades, ja serenament retretes mentre el sol anés morint i la terra enfosquint-se i comencessin a brillar els estels... Fins que un dia de tothom i d'ell mateix previst, però indefinidament allunyat, el poeta s'adormís dolçament allà en la pau dels boscos, i les llàgrimes que caiguessin damunt de son cos afinat, fossin menys de dol que de tendresa... Déu meu ¡oh! Per què no li concedíreu aquesta posta lenta i suau al nostra poeta? El perquè, Senyor, Vós ho sabeu. Mes, deixeu-me creure que no és cosa vana imaginar-la jo tal com dic cada volta que de dalt de la carena miro aquella estada... Deixeu-me creure que l'esperit del mort la gaudeix amb mi des de la nova vida misteriosa que és ja la seva i que esperem tots, Senyor, en el si de vostra eternitat inconeguda.