2.1. El lloc més alt de Barcelona

El Mont Taber: de la fundació romana de Barcino a la cristianització medieval.

Verdaguer, “La creu de Barcino”

Del Tàber asseguda al promontori
la Barcino romana
dormia el son feixuc del paganisme
centúries i centúries,
quan un matí vegé sa fèrrea porta
a un foraster desconegut badar-se.
(...)
Qui és, doncs, aqueix desconegut? Sant Jaume,
qui porta a Barcelona
la primera llavor de l’Evangeli.
(...)
se’n puja del mont Tàber, que del Gòlgota
li fa records ensems amargs i dolços.
D’una olivera que allí veu, esqueixa
dues branques; en aspi
lligant-les fa una creu, que en terra planta,
i caient de genolls l’adora i besa,
dient-li aixís: - Creu santa, creu benigna,
jo et poso aquí en lo front de Barcelona
perquè la faces digna
de dur-te per corona.
(...)
Oh creu Barcelonina,
arbre ditxós, empurpurat i cèlic
(...)

El Centre Excursionista de Catalunya, fundat el 1876, hi té la seu des de 1878; en motiu de la col·locació honorífica d'una fotografia de Verdaguer, el 14 de desembre de 1905, Maragall hi llegeix “Jacinto Verdaguer excursionista”: la mirada diferent entre l'home de ciutat i l'home de muntanya.

Maragall, “Jacinto Verdaguer excursionista” (14.12.1905)

Heus aquí, doncs, tot lo que jo he pogut arribar a veure, a través dels seus llibres, d'en Jacinto Verdaguer anant pel món: un bon capellà fonamentalment pagès i altament poeta que sent la natura més èpica que no pas líricament.

2.3. Verdaguer i Maragall a Freneria 5: vincles personals

Maragall batejà la casa Riquer com a “niu d'àligues” i sembla situar-hi la seva “Calaverada” (1904) -després, en castellà i ampliada, “Preliminar” dels Elogios-,en què narra la seva filosofia de l'amor, puntal del seu mestratge. Maragall feu ressenya dels llibres de poesies de Riquer, Anyoranses (“Un libro piadoso”, 20.11.1902) i Poema del Bosc (en carta privada) i coincidiren en les revistes més destacades de l'època (L'Avenç, Joventut, Luz). Riquer confeccionà l'exlibris de Maragall (1911). Verdaguer casà Riquer amb Dolors Palau (1885) i havia de fer el pròleg al llibre de Riquer, Anyoranses, de 1902, dedicat al record de la muller morta. Verdaguer, a més, fou col·laborador i director espiritual de l'escola “Art i Pàtria” (1901-1902) fundada per Antoni Busquets al pis de baix de Freneria 5 ( que havia estat residència de la mare política de Riquer), on assistien els fills petits del primer matrimoni. Maragall, que ja havia ofert una “Salutació” en prosa a l'agrupació “Art i Pàtria”, llegida el 3 de febrer de 1901 a L'Ateneu Barcelonès , escriví una “Salutació” en vers, a instàncies de Busquets, per al cor infantil de l'escola i en recordança de Verdaguer.

Maragall, “Salutació” (1907)

Déu vos guard, nins cantadors,
que em porteu a la memòria al Poeta,
vostra glòria, al verb de nostres amors.
Quan canteu no l'oblideu:
ell, que us estimava tant,
posarà un so en vostra veu
que ens sabrà mellor el cant.
I l'esprit que ell hi haurà dut
restarà en vostra cançó
com una benedicció:
nins que la canteu, salut!

Maragall, “Salutació” (1901)

Ascendir, ascendir, amics meus!
Terra sou, no la renegueu;
mes espiritualitzeu-la, feu-la anar tornant cel.
Per l'Art i per la Pàtria: Excelsior!

2.2. Artistes i intel·lectuals: un segon segle d'or

També a dalt de tot, la casa d'Alexandre de Riquer (1856-1920) qui, a 1900, fou un artista total: poeta, narrador, crític d'art, pintor, il·lustrador, grafista (cartells, exlibris), moblista, decorador. A partir del seu segon viatge a Londres, el 1894, Riquer significa la plenitud simbolista, tan prerafaelita com teosòfica. Entre 1897 i 1917, la casa fou domicili familiar i fou també taller, museu i estudi.

L'immoble fou heretat per la muller de Riquer, Dolors Palau (1866-1899), des del 1893, i reformat per Puig i Cadafalch i Riquer mateix -pintures murals-. Riquer també hi sojornà casat (1911) amb la seva segona muller, Andrée Béarn (1880-1973), i el vengué quan marxà a Mallorca. Riquer hi instal·là un taller de gravat, on es tornà a practicar la tècnica de l'aiguafort i on es formaren molts artistes contemporanis. La passió col·leccionista de Riquer el convertí gairebé en un museu ple d'objectes artístics, antics i moderns: llibres, enquadernacions, dibuixos, exlibris, ceràmiques, coures, vidres... L'estudi fou un lloc de reunió on, entre d'altres, hi participaren Rusinyol, Utrillo, Opisso, Sert ,Triadó, Renart, Galí; Pedrell, Granados, Segovia, Morera, Casals, Llongueras; Guimerà, Matheu, Verdaguer, Apel·les Mestres, Pompeu Gener, Massó i Torrents, Maragall, Ors, Montoliu, Zulueta (professor particular fills grans de de Riquer); Unamuno, Valle-Inclán...

Tots aquests noms a l'entorn de la figura de Riquer donen l'alçada del lloc i permeten imaginar la plenitud d'un segon segle d'or català que inclogui renaixença, modernisme i noucentisme.

Aurora Bertrana, Memòries fins al 1935 (1973)

L'estudi d'Alexandre de Riquer era per a mi com un temple. Jo hi combregava amb no sé quina mena d'espècie i un fervor constant. Allí les hores es confonien amb els minuts. Jo les vivia com embruixada. La claror suaument grisa que projectaven les pedres de la catedral amaraven l'estudi, els mobles, les pintures, els éssers que, a estones, semblaven irreals.

E. d'Ors, “Homenatge”, Glosari (8.2.1911)

A n'en Riquer, tot son país li'n deu, d'estimació i respecte. Perquè ell hi ha estat l'un dels homes de més preu. Una generació entera ha rebut, per son lliure mestratge, les notícies i els documents de l'Art moderníssim. El taller de darrera la Catedral, amb ses col·leccions de belles coses, ha constituït per molts anys la nostra Escola, la nostra Escola única, generosament oberta a les curiositats i als entusiasmes jovenívols. Com diem a n'en Maragall “l'essencial Mestre en Gai Saber”, a n'en Riquer podríem anomenar-lo el nostre essencial Professor d'Art nou. Tots nosaltres li devem per això una alta gratitud. Jo em complasc avui en retre-li públicament homenatge. Que Xènius, més que ningú, se sent deutor d'home de tan valor espiritual.

Verdaguer, “Món cor és...” Idilis i cants mísitcs (1879)

Mon cor és un llibre
de pàgines d'or,
en totes les pàgines
paraules d'amor
que amb mística ploma
hi escriu l'Amador.
Mon cor és una arpa
de cordes d'argent;
com l'amor les polsa,
sols l'amor les sent;
ai què dolços aires!
que amorosament!
Mon cor és un àngel
desterrat al món,
al cant de la Glòria
sospirant respon
cada cop que aguaita
sos amors on són.