Verdaguer, “La creu de Barcino”

Del Tàber asseguda al promontori
la Barcino romana
dormia el son feixuc del paganisme
centúries i centúries,
quan un matí vegé sa fèrrea porta
a un foraster desconegut badar-se.
Son corbo nas, sa bella fesomia,
de la nissaga d’Israel són propis:
sa vesta humil, son aire noble,
el llibre que du sota l’aixella,
de Jesucrist acusen a l’apòstol.
Sos ulls traeixen sa virtut; lo geni
llampegueja en sa angèlica mirada,
mes no el geni de Sòcrates,
ni del diví Plató, ni d’Aristòtil,
sinó el dels seguidors del Déu fet home.
Qui és, doncs, aqueix desconegut? Sant Jaume,
qui porta a Barcelona
la primera llavor de l’Evangeli.
Mira aquell mur fet de carreus enormes,
de torres coronat, aon vigila
un soldat amb llança punxeguda.
Mira ciutat endins l’amfiteatre
aon fan jocs de força los atletes.
Contempla el balneari i l’aqüeducte,
l’aquàrium ple de peixos
guspirejant de joia.
Mira del temple d’Hèrcules
les trenta-sis columnes gegantines.
Veu en lo cim una àliga que eixampla
ses ales sobre la ciutat dormenta,
i als ulls, del cor, les llàgrimes li pugen.
Perquè ningú els hi veja plens de llàgrimes,
s’escorre de la turba i a la cima
se’n puja del mont Tàber, que del Gòlgota
li fa records ensems amargs i dolços.
D’una olivera que allí veu, esqueixa
dues branques; en aspi
lligant-les fa una creu, que en terra planta,
i caient de genolls l’adora i besa,
dient-li aixís: - Creu santa, creu benigna,
jo et poso aquí en lo front de Barcelona
perquè la faces digna
de dur-te per corona.
Enderroca sos ídols amb ton peu,
bateja-la amb la sang del Fill de Déu,
i els braços estenent, des d’eixa serra
relliga i beneix tota la terra.-
Aqueixa dolça oració al cel puja,
i ja ha fet lo seu bé abans de pujar-hi.
Alguns barcelonins que l’han sentida
ne queden tots corpresos
i li demanen si un nou déu adora.
- Jo no adoro un nou déu: adoro a l’únic
- Respon- , al Criador de cel i terra,
i a son fill Jesucrist, qui de l’empiri
ha davallat per redimir als homes
expirant d’una creu en lo patíbul.
Los altres déus són trossos
de fusta que escul`´i l’imaginaire.-
Al sentir eixos mots, en terratrèmol,
com embriac lo Tàber trontolleja:
sobre l’altar, que es fen, sacseja l’ídol
i el temple sobre els fonaments de roca.
-Tremolau, tremolau, ídols d’argila:
No trigareu a caure
-exclama el fill del tro, i entre la turba
se perd, enlluernada del misteri-.
Aquella creu cresqué i posà arrels fondes
del Tàber en la calma beneïda:
son cimeral pujà, i les seves branques,
estenent-se, estenent-se com uns braços,
dominen ja del temple el frontispici,
mentres ell va l’àliga de Júpiter
ses ales arronsant avergonyida.
Los cristians a l’ombra d’aquell arbre
tenien cada nit lo seu col·loge,
i, retraient de Jaume la doctrina,
de Jesucrist crusificat parlaven.
Passaren tres-cents anys: una donzella
de tretze abrils, ermosa com un àngel,
dels pagesius de Sarrià vinguda,
ne parla a Barcelona al mig del dia,
i, no contenta d’ensenyor-li el símbol
de la nostra redempció, de Crist a exemple,
de peus i mans clavada vol morir-hi.
Amb eixa sang d’Eulària,
junt amb la sang de sa companya Júlia,
dóna l’arbre simbòlic
en sa hermosa creixença una embranzida.
La seva sang hi aboca
Sever, l’apòstol bisbe,
i amb lo pastor angèlic
lo llaurador Medir de Vallvidrera,
que és lo més candi anyell de sa ramada,
Oh creu Barcelonina,
arbre ditxós, empurpurat i cèlic,
sols per regar ta soca
de Lleida te vingué sant Atanasi,
i de l’ardenta Líbia
Cugat amb ses deixebles,
les dues verges que venera Iluro.
Quan Constantí rebé de santa Helena
lo martell de la Creu, i a martellades
esbocinà los ídols de l’imperi,
ja aqueix arbre reguívol,
victoriós i noble,
alçava el front damunt de tots los arbres
dels horts i viridaris de Barcino.
Llavors los cristians que en la nit fosca
hi anaven a pregar, a les tenebres
demanant abrigall, orar pogueren
abrigats per l’arcada bizantina
de la primera seu de Barcelona,
d’eixa rellíquia augusta
primer relliquiari,
d’aqueixa creu robusta
encara avui Calvari.