 |
Preàmbul
El text que segueix s'ha extret de la introducció al Diccionari Nomenclàtor de les vies
públiques de Barcelona, 1996 (Ajuntament de Barcelona, 1996). Aquesta introducció va ser
pensada per a aquella edició en particular, i tot i que ara s'ha canviat el paper per la
pantalla de l'ordinador, la incloem aquí per considerar que és útil per a aquells que vulguin
tenir una visió global del canvi dels noms dels carrers de la nostra ciutat, del perquè dels
canvis al llarg del temps i de la metodologia de treball de l'investigador i compilador de
les dades, Jesús Portavella i Isidoro.
|
|
L'origen dels noms dels carrers
La majoria dels noms de la Ciutat Vella provenen de l'edat mitjana. Un grup important
correspon a noms d'antics propietaris o famílies establertes a la ciutat i a personatges
destacats de la història antiga. Altres, d'origen no tan clar, són el resultat de deformacions
en llur grafia original produïdes al llarg del temps, producte del domini de la parla popular
sobre la versió escrita d'un determinat nom.
El primer increment en el nombre de vials es produeix a causa de l'expansió de la ciutat i pobles
de l'entorn en el segle XIX. En aquest període es promogueren nombroses urbanitzacions per la
iniciativa privada. Això féu que conjuntament amb l'aprovació del projecte d'urbanització per
part de l'Ajuntament, implícitament s'aprovessin els noms dels carrers que figuraven en els
plànols del projecte. Cada urbanització comportava la creació de nous carrers amb noms escollits
totalment pel propietari del terreny o els seus col·laboradors. Per tant, el motiu del nom elegit
per a molts carrers, provinents de les urbanitzacions d'iniciativa privada, és pràcticament
impossible de descobrir, ja que eren creats per motius personals o a caprici del terratinent.
El que es pot comprovar, com un costum ben arrelat a Barcelona, és posar el nom del propietari
o propietaris o dels seus parents, als vials de la urbanització de la qual foren promotors.
En les actuacions públiques del XIX destaquem el projecte d'Eixample de Cerdà, en què la proposta
dels noms dels vials fou encarregada a Víctor Balaguer. Ja en el segle XX, destaquem les importants
aprovacions de nomenclatura per part de l'Ajuntament dels anys 1907 i 1929, sense que ens consti
el motiu de les dedicacions d'una forma clara. També anaren aprovant-se noms de vials al llarg
dels anys, atenent les diferents propostes del Consistori i les variades sol·licituds presentades
per particulars, entitats i agrupacions de veïns.
L'agregació dels pobles dels entorns a Barcelona comportà un tractament especial en la nomenclatura
de les vies públiques, per les duplicitats de noms que es van produir i, posteriorment, per llur
traducció al castellà.
En temps de la dictadura de Primo de Rivera i per l'aleshores regidor Ignasi de Ros i Puig, des de
la Ponència de Nomenclatura, es procedí a una profunda modificació dels noms arrelats en la
història de la ciutat, i se substituïren molts noms de carrers per altres amb referència a
la història espanyola explicada segons el punt de vista del règim establert.
L'altra alteració en la nomenclatura de la ciutat es produí amb la proclamació de la Segona
República espanyola i sobretot amb l'acabament de la Guerra Civil, que implicà un gran nombre
de canvis en la denominació dels vials. Finalment, amb la democràcia es van
regularitzar i traduir al català, i canvià també la denominació de prop d'una seixantena de
carrers. Els canvis van quedar reflectits en el Nomenclàtor 1980 de les Vies Públiques de Barcelona.
|
|
La investigació des de l'Ajuntament
Hauria d'haver estat sempre preocupació de l'Ajuntament donar a conèixer al ciutadà el significat i la història dels noms que
van ser escollits, al llarg del temps, com a identificadors de les vies públiques de la ciutat.
A principi del segle XX amb l'expansió que representà l'eixample i l'agregació dels pobles
de la rodalia, el nombre de carrers es va incrementar de forma notable, i presentà a més
problemes de duplicitat entre els noms dels carrers que procedien dels pobles i els de
Ciutat Vella i el seu eixample, com també entre els mateixos pobles agregats.
Tota aquesta problemàtica va ser traspassada a la Comissió de Foment de l'Ajuntament
que féu un primer intent de classificació i estudi dels carrers i encarregà el 1917
"la redacció de breus llegendes explicatives del significat dels noms dels carrers de
la Ciutat" als escriptors Ramon Nonat Comas i Pitxot i Josep Roca i Roca. El treball
es va concloure amb un total de 2186 fulls. Malgrat un intent de publicació aquest va
quedar, finalment, dipositat com a manuscrit inèdit a l'Arxiu Històric de la Ciutat.
Per tot això la incorporació, l'any 1917, de l'historiador i arqueòleg Agustí Duran
i Sanpere a l'arxiu municipal, va ser cabdal per al desenvolupament de l'Oficina
d'Investigació i Publicacions. Creada també la Ponència de Retolació de Carrers i
donada la no definició en els significats de molts carrers així com l'existència dels noms
duplicats, la Ponència, l'any 1930, encarregà a l'aleshores Director de l'Arxiu Històric
un breu informe sobre la qüestió. El treball es presentà més com una classificació dels
carrers d'acord amb el seu significat que com una acurada explicació sobre l'origen i
motius que portaren a terme la dedicació a determinat personatge o fet.
Ja el mateix Duran i Sanpere en l'esmentat escrit justificatiu, exposava les dificultats
per saber l'origen dels noms dels carrers: "Molts d'aquests noms són donats amb poca precisió i
no es fàcil saber quin és el personatge a qui al·ludeixen." I més endavant escriví: "Escapen,
però, a la nostra coneixença els motius d'ordre pràctic que en cada cas podien aconsellar o
desaconsellar la pertorbació que porta sempre un canvi de nom a una via oberta al públic."
L'any 1981 l'Ajuntament edità el Nomenclàtor 1980 de les Vies Públiques de Barcelona. La
publicació omplia un buit de molts anys d'espera. Per un problema de temps i donat el desig de
l'Administració per publicar el primer nomenclàtor en català com més aviat millor, va ser
insuficient el temps de dedicació a la investigació. De tot això l'equip redactor n'era
conscient tal com així ho manifestava en el pròleg l'aleshores regidor president de la Ponència
de Nomenclatura Miquel Ponsetí i Vives: "Consegüentment, aquesta primera edició podrà contenir
llacunes i algunes errades. Tanmateix, seguirem les investigacions per omplir aquelles i per
esmenar aquestes".
Recentment, amb l'encertada creació dels Arxius Històrics de Districte, l'Ajuntament disposa d'uns
centres potencials d'investigació que completen la xarxa d'arxius públics, ara molt més a l'abast
dels investigadors, i el mateix arxiver de districte és el primer interessat en la investigació
i correcta interpretació de la nomenclatura. Dels districtes han sorgit nombroses publicacions
sobre aquest tema.
|
|
L'ús de la preposició de, exemples a tenir en compte en els treballs d'investigació
De sempre, però ja en el segle XIX i principi del XX, es pot comprovar que l'ús de la preposició de,
anteposada al nom del carrer, no era gaire rigorós, i dóna lloc a situacions de confusió quan es
tracta d'esbrinar l'autèntic significat del nom. Tant des del punt de vista cartogràfic com
alfanumèric es troben notables diferències que fan pensar en la poca importància que es donava
al correcte ús de l'esmentada preposició. Posem l'exemple del carrer Blanco: en el plànol de
l'any 1877 (DIU:s.20) figura com a carrer de Blanco, quan en el plànol de l'any 1884 (DIU:s.11)
figura com a carrer del Blanco. Quant a documents, podem apreciar com en una mateixa
pàgina del Registre de la Propietat figura el nom del carrer escrit una vegada amb de i
tres amb del (RP14:16.195.29) i el mateix succeeix amb la resta d'inscripcions corresponents
al mateix carrer. I es complica quan també en trobem moltes com carrer d'En Blanco (RPB:1s.119).
El canvi de sentit del nom segons l'ús que es faci de la preposició anteposada, complica
extremadament el treball de l'investigador.
També s'ha de posar de manifest, en certs noms de carrers, la inclusió de l'article
determinat gramatical, ja que generalment en els topònims antics no s'aplicava l'article
en els substantius regits per preposició. Per tant, podem trobar topònims formats per
sintagmes fossilitzats conforme a l'ús antic, és a dir, sense article. En aquest cas
s'han modificat els que han estat detectats, i s'han deixat amb la forma correcta que
té, per exemple, el carrer de la Mare de Déu de Port (no del Port). Això afecta, com
és obvi, els carrers de la Ciutat Vella i rodalia, per exemple Pla de Palau, carrer de
Mercaders, etc.
Hem dit que no era gaire rigorós l'ús de la preposició i, tanmateix, dels articles en
el període de temps referit, s'ha de dir que també hi ha hagut períodes d'extrem rigorisme.
L'Oficina del Plànol Parcel·lari, més tard Unitat Operativa del Pla de la Ciutat, encarregada
de la retolació dels carrers, va ser molt estricta en el correcte ús dels articles i de les
preposicions anteposades al nom del carrer. En una època d'aquesta Unitat, en què es redactaven
tots els plànols a mà abans de l'actual informatització dels serveis, tots els documents eren
minuciosament repassats i analitzats abans de llur tramitació per funcionaris, autèntics
especialistes en aquest tipus de treball, que deixaven com a testimoni un doble vistiplau
de repàs al peu dels documents gràfics emesos. Per tant, i com a exemple, si en un document
d'aqueixa època llegim "calle de Arrecife", podem tenir la seguretat que es tracta de la
ciutat d' Arrecife i no de la traducció feta al català de carrer de l'Escull, ja que si es
tractés de l'escull, en el document en castellà constaria com a "calle del Arrefice".
|
|
Normes ortogràfiques
Per a l'ortografia dels noms comuns s'han seguit les regles gramaticals de l'idioma català.
Pel que fa als noms propis (prenoms, no cognoms) han estat escrits en l'idioma propi del país
d'origen del personatge, excepte en el cas que es tracti de papes, reis o famílies reials. Per
exemple s'ha escrit:
Plaça de Pablo Neruda
Carrer de Jacinto Benavente
Carrer de Louis Braille
Passeig de Joan de Borbó, comte de Barcelona
Plaça de Joan Carles I
Carrer de Pelai
Quant als cognoms s'ha de distingir entre el cognom que correspon a un personatge concret
i el cognom que correspon a una nissaga o llinatge. Si les plaques de retolació dels vials
que reflecteixen el nom aprovat al seu dia no defineixen o determinen de quin personatge es
tracta, el cognom que figura escrit en el rètol es pot considerar com l'identificador d'un
llinatge. S'ha de tenir en compte que fins a les darreres investigacions portades a terme
en la redacció d'aquest treball, s'ignorava l'origen de molts d'aquests cognoms i, per
tant, no es podia personalitzar en un determinat individu la dedicació del nom del vial.
Per tant, si bé els cognoms mantenen llur grafia tradicional, encara que sigui incorrecta,
quan l'antropònim no correspon a un personatge concret d'una determinada nissaga, aquest
passa a ser un cognom genèric. Si aquest cognom genèric gaudeix, amb claredat, d'un ètim
de nom comú i no propi que va donar lloc, al seu dia, al cognom deformat actual, i si a
més a més aquest antropònim passa a ser topònim, s'ha considerat que l'esmentat antropònim
pot ser normalitzat d'acord amb la Llei 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística,
i el Decret 78/1991, de 8 d'abril, sobre l'ús de la toponímia que afecta a la retolació de
les vies urbanes i interurbanes. Per exemple, en el cas de la plaça de la Teixonera, que
figurava així en el nomenclàtor de 1980, l'anteposició de la preposició i de l'article,
de la, ens indica que no es tracta d'una dedicació a un personatge concret sinó de la
denominació de com és conegut el lloc. En aquest cas la normalització va ser correcta.
Si volguéssim que fos dedicat al senyor Taxonera, que comprà els terrenys a principi
de segle, hauria de ser plaça de o d'En Taxonera, o d'En Joaquim Taxonera i Cassà, o
bé plaça de la Colònia Taxonera, en referència expressa a aquesta colònia. En aquest
cas, finalment, el nom de la plaça fou rectificat per Taxonera, a petició de la família.
En aquest diccionari nomenclàtor s'han mantingut els noms normalitzats aprovats, malgrat
que actualment ja se sap de quin personatge concret es tracta, personatge que figura amb
el seu nom i cognoms en l'apartat corresponent de la biografia. En tot cas, correspondria
a l'Ajuntament rectificar el nom del carrer, si escaigués, i volgués reconsiderar de
forma puntual la normalització efectuada.
|
|
Necessitat i justificació d'aquesta publicació
Malgrat els nombrosos estudis publicats sobre l'origen de la dedicació dels noms dels carrers
de la ciutat de Barcelona, en molts casos no s'havia arribat al fons de la investigació
sobre l'esmentat origen. Consegüentment l'Ajuntament ha de poder informar, justificar i
satisfer la curiositat del ciutadà respecte als fets o personatges que donaren nom als vials,
sense excepcions, evitant les versions contradictòries o errònies respecte de les diferents
interpretacions donades als noms dels carrers que formen una petita part de la pròpia
història de la ciutat.
Per tant, no pot per principi mantenir una determinada retolació d'una via pública si no
sap el perquè o el qui de la dedicació. Naturalment els noms medievals de Ciutat Vella en
són l'excepció, ja que persisteixen per sobre del veritable origen de la dedicació i passen
a formar part del conjunt d'històries, llegendes i versions populars recollides
pels cronistes.
Fent una recopilació del que s'ha publicat i prenent per base la publicació oficial Nomenclàtor
1980 de les vies públiques de Barcelona, es pot comprovar la no definició existent respecte a
noms de carrers dedicats a suposats terratinents en aquests darrers dos-cents anys. Per això
la part principal del treball es fonamenta a descobrir el nom i cognoms d'aquests personatges
i situar-los dins del seu temps i lloc.
Aquest treball pretén ser una continuació i actualització amb major definició i precisió
de les investigacions portades a terme, en diferents èpoques, per encàrrec de l'Ajuntament.
Naturalment el punt de partida és el treball realitzat per l'edició del nomenclàtor de 1980
i les posteriors rectificacions. Per tant, una part important d'aquest diccionari es compon
de les fitxes de nomenclatura, redactades el seu dia pel senyor Ponsetí. Durant tots aquests
darrers anys les esmentades fitxes han esdevingut la font d'informació al públic en general,
interessat en el tema de la nomenclatura de les vies públiques de la ciutat. Així ha estat
eina de treball i consulta de la Ponència i altres serveis municipals.
Per dur a terme la publicació íntegra d'aquest fitxer, s'ha realitzat un exhaustiu
treball de revisió, amb l'actualització, comprovació, ampliació o modificació, en cas necessari,
de les dades que figuren en les fitxes originals, ja que des de l'any 1986, en què es va tancar
la part més important de l'actualització, no s'havien revisat.
S'ha procurat mantenir el redactat original per fidelitat al treball dut a terme, digne de
ser preservat per respecte a l'esforç dels investigadors i historiadors que ho han treballat
al llarg de tants anys.
S'ha de destacar la part inèdita d'aquest diccionari, ja que part de les esmentades fitxes
no definien amb claredat el veritable origen del nom de certs vials, i, en alguns casos,
la versió exposada fins ara era totalment contrària a la versió que podem definir com la
més correcta, resultant de la documentació original consultada.
Un dels reptes era donar a conèixer la identitat de les persones que fonamentalment, en el
segle XIX i principi del XX, contribuïren a l'engrandiment de la ciutat de Barcelona i pobles
agregats. Ens referim als propietaris, promotors de les noves urbanitzacions que es duren a
terme en aquest important període històric. Fins ara s'intuïa, en certes situacions, que el
nom del vial era dedicat a un propietari que cedí part de les seves terres per a l'obertura
del carrer. Però en molts casos s'ignorava si veritablement era aquesta la versió correcta,
i si ho era, s'ignorava la identitat del personatge, la qual, al llarg del temps, s'ha anat
diluint i s'ha perdut la seva història particular.
D'aquest repte, en aquest Diccionari Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona 1996,
trobareu els resultats, que no seran exhaustius i es presenten com a diccionari i no com una
enciclopèdia. Les històries amagades darrere dels noms es presenten en forma resumida en
alguns casos i en altres amb simplement el nom i cognom del personatge del qual prengué
nom el carrer. És ben cert que hi ha tota una història amagada darrere el nom del personatge.
Moltes d'aquestes històries podrien ser objecte d'una més extensa monografia, però en principi
el criteri en la redacció del diccionari és, com hem dit, no transformar-lo en una enciclopèdia
o un conjunt d'històries particulars. Però considerem molt important haver arribat a la meta
que representava la publicació, i ens donem per molt satisfets si, per exemple, de la versió
existent fins ara, de "s'ignora el motiu de la denominació", n'hem arribat a saber el veritable
motiu.
|
|
Sistemes de documentació
Presentat en format tipus diccionari, el nom de cada vial és destacat en negreta. A continuació
es presenta la versió considerada històricament més verídica i oficial respecte a la dedicació
del vial feta al seu dia. Quan es tracta d'un determinat personatge la nota biogràfica que es
presenta acostuma a ser un resum de les dades de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC),
l'enciclopèdia Espasa o altres llibres específicament biogràfics.
Acabada la part biograficohistòrica, trobarem les referències documentals (solament les més importants)
d'on s'ha tret la informació principal. S'exclou la referència a la GEC perquè és una constant
en tot el llibre. També s´exclou, en molts casos, la referència a l´Arxiu de la Corona d'Aragó,
ja que és més àmplia la documentació proporcionada pel Registre de la Propietat, i el que
fa l´ACA és ratificar-la.
Tot seguint les normes documentalistes, ens hem permès d'introduir unes lleugeres modificacions
a la Norma que intentarem justificar.
La referència documental comença amb una clau {, en lloc del clàssic parèntesi, com fóra normal.
Aquest detall no creiem que tingui cap transcendència. Aquest canvi permet identificar el final de
la part biogràfica per part del programa informàtic de l'IMI Centre de Cartografia Automàtica,
d'ús en els treballs de nomenclatura. Atès que la part biogràfica disposa, en certs casos, l'ús
del parèntesi entre dades o dates de la pròpia part biogràfica, sembla lògic haver indicat el
seu final amb una clau.
Finalment, una referència documental pot quedar reflectida de la següent manera:
{PC:MPV,fn; AMAB:en,c14}. La seva interpretació fóra la següent:
PC: Pla de la Ciutat, lloc on es troba la informació consultada.
MPV Miquel Ponsetí Vives, autor de la biografia ressenyada.
fn Fitxa de nomenclatura.
; Separació entre referències.
AMAB Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona, lloc on es troba la informació consultada.
en Expedient de nomenclatura, sèrie en què es troba classificat.
c14 Caixa núm.14, signatura.
Després de la referència documental i en línia separada trobarem la data d'aprovació del carrer,
si es coneix, o l'any o segle en què es tenen dades de l'existència de l'actual nom del carrer.
La data 12/06/1980 correspon a la de la normalització.
Sota d'aquesta data trobarem els noms anteriors que foren dedicats al vial, amb indicació
aproximada de l'any en què es té constància del seu ús.
|
|
Agraïments
A les entitats i arxius que han fet possible aquest treball d'investigació,
i molt especialment a:
- Assemblea Territorial dels Registradors de la Propietat i Mercantils de Catalunya
- Registre Civil de Barcelona
- Arxiu de la Corona d'Aragó
- Arxiu Capitular de Barcelona
- Arxiu Diocesà de Barcelona
- Arxiu Històric de Protocols de Barcelona
- Arxiu del Monestir de Pedralbes
- Arxiu Municipal Administratiu
- Arxius de Districte
- Institut Municipal d'Informàtica - Centre de Cartografia Automàtica
- Arxiu Històric
- Departament d´Informació i Documentació
- Negociat de Població
- Als arxius i centres privats de Catalunya que han estat consultats.
- Al senyor Colomer, de l´Arxiu Parroquial de Malgrat
- Al senyor Miquel Ponsetí Vives
- Al senyor Josep Moran i Ocerinjauregui
- Al senyor Josep M. Huertas
- Al senyor Lluís Permanyer
A totes les persones que desinteressadament han participat en la realització d'aquest treball d'investigació i als familiars de personatges del nomenclàtor, per llurs atencions i ajut.
L´investigador i compilador
Jesús Portavella
Doctor arquitecte
|
|
Bibliografia
- AGUINAGALDE, Borja de. "Informe del Gobierno Vasco, Irargi."
- ALBERTI. Diccionari Biogràfic, 1969.
- ALMERICH I SELLARÉS, LLUÍS. Història dels carrers de la Barcelona Vella. Ed. Millà, 1949.
- AMADES, JOAN. Històries i Llegendes de Barcelona. Edicions 62.
- ARANDA, PILAR. Escrits sobre nomenclatura, al Pla de la Ciutat.
- BADENAS I RICO, MIQUEL. El Paral.lel. Amarantos, 1993.
- BAILLY, ANATOLE. Dictionnaire Grec Français, 1963.
- BALAGUER, VÍCTOR. Las calles de Barcelona en 1865.
- BALARI I JOVANY, J. Orígenes históricos de Cataluña. 1899.
- CALVET, JM. I CORBELLA, J. Diccionari Biogràfic de Metges Catalans.
- CARRERAS CANDI, FRANCESC. Geografia General de Catalunya. La Ciutat de Barcelona; Notes Històriques de Sarrià; La Via Laietana.
- CIRICI I PELLICER, ALEXANDRE. Barcelona Pam a Pam. Ed.Teide.
- CLAPÈS, MOSSÈN. Històries de Sant Andreu.
- CLOSAS, ANTONI. Una conspiració barcelonina el 1809.
- COROMINES I VIGNEAUX, JOAN. Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. 1980.
- D´ANZIZU, SOR EULÀLIA. Fulls històrics.
- DÍAZ QUIJANO, DESIDERI. Les Masies d´Horta, 1986.
- DIVERSOS AUTORS. Bibliotheca Sanctorum.
- FABRE, JAUME. Tots els barris de Barcelona. 1976.
- FERRER I MALLOL, MARIA TERESA. Història de Barcelona.
- FLUVIÀ I ESCORSA, ARMAND DE. Genealogies de la GEC.
- GARCÍA MARTÍN, MANUEL. La Barceloneta.
- GONZÁLEZ-DORIA, FERNANDO. Diccionario Heráldico i Nobiliario. 1987.
- GUÍTERT DE CUBAS, AVEL·LÍ. La Barceloneta.
- HUERTAS, JOSEP MARIA. Nou Barris, la Penúltima Barcelona. D10.1991. Escrits varis. Tots els Barris de Barcelona. 1976.
- HUGHES, ROBERT. Barcelona. Anagrama, 1992.
- JOVÉ PERMANYER, JORDI. Els carrers de Sant Vicenç de Sarrià. 1986.
- MIRALLES, MOSSÈN. Notes.
- MOLL, FRANCESC DE B. Els Llinatges Catalans, 1982.
- MORAN OCERINJAUREGUI, JOSEP. Toponímia del Pla de Barcelona. 1980; Altres escrits i informes.
- MOREU-REY, ENRIC. Toponímia antiga i moderna del Pla de Barcelona. "Ponència I Congrés d´història del Pla de Barcelona", 1982; Els noms de lloc. 1965.
- NAVARRO I MOLLEVÍ, IMMA. Masies de Les Corts Quaderns de l´AMD4, 1984.
- PAGÈS I PARETAS, MONTSERRAT. Monuments del Baix Llobregat. 1994.
- PI I ARIMON, A.A. Barcelona antigua i moderna. Gorchs, 1854; Diccionario de calles y plazas de Barcelona.
- PI I MARGALL, FRANCESC. Historia de España en el siglo XIX. Miguel Seguí, editor. 1903.
- PLA DALMAU, JOAQUIM. Arxiu particular.
- PONSETÍ VIVES, MIQUEL. Fitxes de nomenclatura, 1986. Nomenclàtor de 1980.
- ROCA, JOSEP, I COMAS, RAMON NONAT. Manuscrits B-138 al 141 de l´AHCB. 1922.
- SAGARRA I SISCAR, FERRAN DE. Dades i clarícies referents a la història d´aquesta vila i parròquia. Sarrià. Impr. Francesc X. Altés. 1921.
- SOLÀ, GERMANS. El creixement urbà de Gràcia en les dècades de 1820 i 1830. Anàlisi de la urbanització Trilla.
- TORRENT, ANNA M. Els noms dels carrers de Sants. UEC, 1977.
- VILA, PAU, I CASASSAS, L.. Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps.
- VILARRÚBIA I ESTRANY, JOSEP M. Història dels carrers de: Sants, La Bordeta, Sarrià, Hostafrancs, Gràcia.
|
|
© Ajuntament de Barcelona
|