4.1. Creixement econòmic i opulència social

Durant el període constitucionalista (1820-23) l'ajuntament de Barcelona va projectar l'obertura d'un eix paral·lel al mar que enllacés la Rambla amb la Ciutadella, tot travessant la densa teranyina de la trama urbana medieval. El primer tram va ser el que unia la Rambla amb la nova plaça de sant Jaume, sorgida de l'enderrocament del convent del mateix nom. Aquest carrer esdevingué un centre comercial de gran anomenada. Eren molts els barcelonins que hi anaven a passejar per gaudir dels aparadors de les botigues més elegants de la ciutat. Algunes de les joieries més importants de Barcelona eren en aquest carrer (com ara la del cunyat de Maragall). El seu traçat rectilini, començat el 1824 a partir d’un projecte de l’arquitecte Josep Mas i Vila, contrastava amb els complicats carrerons medievals de la Barcelona de l’època. La gran ostentació de riquesa dels aparadors venia facilitada per  la utilització de vidres plans, de gran mida i visibilitat (fins aquells moments havia estat emprat el vidre bufat i emplomat), i pel luxe de gaudir dels llums de gas. Una part d’aquest carrer estava ocupada per l’hort de l’apotecari del convent dels caputxins, destinat especialment al conreu d’espècies remeieres, que afavorien tant els frares com la gent seglar que hi anava a comprar medicines. Un record d’aquest fet el trobem a la botiga de “ L’Herboristeria del Rei”, que encara és oberta.

Verdaguer, “Per què canten les mares?” (1895)

En lo piset més humil
del carreró de la Cera
canta una mare gentil,
com aucell en primavera.

Canta una hermosa cançó,
la de l’Inermosala Dida,
tot abraçant l’infanto,
que les llàgrimes oblida.

Son espòs està ferít
ajagut en una estora;
ahir vengueren lo llit
per traure la fam a fora.

De flassades i llençols
fa deu dies que no en tenen;
un los ne resta tan sols,
que empenyaran, si no venen.

Per menjar no tenen res,
per cremar ni un brot de llenya;
com no s’ha d’encendre més,
lo fogó també s’empenya.

L’infanto no té bressol,
la mare no té cadira,
mes canta com rossinyol,
però son marit sospira.

Per què, esposa del meu cor,
per què tan alegre cantes,
quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?

De tant com a casa he vist,
joies, mobles i moneda,
sols la Creu de Jesucrist,
tan sols la Creu nos ne queda.

Mai més podré treballar,
sempre creix ma malaltia,
jo me’n vaig cap el fossar
i, ai! Vaig amb companyia.

I nostre fill, què farà,
tot solet, sens pare i mare?
Per ell un arbre hi haurà
que amb la seva ombra l’empare?

I tu cantes? Valga’m Déu!
Vols que ma pena s’ignore?
Per què cantes, amor meu?
- Perquè el nostre fill no plore.

4.2. Atemptat al Liceu, 7 de novembre de 1893

L’enriquiment accelerat d’una nova classe emergent es va poder assolir en pocs anys per la explotació d’una part de la pagesia traspassada als barris obrers de la ciutat. Les condicions de treball eren molt dures, de 12 a 14 hores de treball, en locals insalubres i en vivendes molt  precàries. Empitjorava el panorama la prohibició de reunió i el nul dret de vaga; també les execucions, que eren públiques com a espectacle exemplificant. Barcelona, per créixer, ampliava fins a engegantir les contradiccions internes socials i fins al punt de polaritzar-se en violentes manifestacions, els uns amb el pes repressiu del poder establert  i els altres amb la força de l’associacionisme i la violència armada, dues cares d’un mateix anhel emancipador. L’atemptat al general Martínez Campos el dia de la Mercè de 1893 i l’atemptat al carrer de Canvis Nous quan la processó de Corpus de 1896 -i el consegüent “procés de Montjuïc”-  situen l’abans i el després de l’atemptat del Liceu del dia 7 de novembre de 1893 quan l’inici de la temporada operística (segon acte “Guillem Tell” de Rossini). En començar el nou segle la inestabilitat i les explosions van continuar als carrers de Barcelona, “rosa de foc” i “ciutat de les bombes".

Maragall, “Paternal” (7.11.1893). Poesies, 1895

Furient va esclatant l'odi per la terra,
regalen sang les coll-torçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, – la por que s'enretira,
se van partint el món...
Mirant el fill que mama, – a la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l'infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, se mira en ella,
i riu bàrbarament.

Maragall, “Esta es mi fe” (1907) [traducció catalana]

Això és la ciutat: malgrat la ferida d’ahir i malgrat la ferida de demà; malgrat els que se’n van i malgrat els que resten per a mal. Amb tot, però, ha de restar també el principi ciutat -¿m’enteneu?-, el principi de confiança, el principi amor, el principi carrer, alegria, victòria... I també que, després d’un dia tètric, faci un bon sol. Amb tot això es venç. I contra l’esperit no hi ha bombes. (...) I ara em direu si no he fet bé aquest matí sortint al carrer i deixant el meu escrit a mitges. Mireu com ara se m’ha girat cap a un bon final. ¡Ah! sempre hauríem de fer-ho així amb les coses tristes: no donar-les mai per acabades fins que no tornessin al seu natural fi de bé per elles mateixes: és a dir, per nosaltres, que les fem tal com som. I que som a fi de bé, el cor ens ho diu. ¡Si més no aquesta és la meva fe!...