Verdaguer, “Santa Àgata”

Que trista estàs, que esponcellada i sola,
oh capella dels prínceps d’Aragó,
de nostra pàtria símbol,
de nostra fe relliquiari d’or!
Qui t’ha vista en ta glòria i te veu ara,
si és català i no llagrimeja, és bord!

Aquí tu a nostres sobirans vegeres
lo solemne matí del Sant Dijous
rentar humils los peus a dotze pobres
a exemple de Jesús Nostre Senyor.
Per ton altra alabastrí aplegaven
al verger del palau ramells de flors
Elisabet de Portugal regina,
l’angèlica Maria del Socors.
Ta gòtica finestra coronella
servia als serafins de mirador.
Fou l’abat de Poblet lo teu acòlit
tos capellans Nolasc i Penyafort,
ton celebrant lo papa Benet Tretze
Vicenç Ferrer lo teu predicador.

Presidies dels reis lo desposori
entre músiques, himnes i cançons:
de l’un fores túmul,
de l’altre fores lo rient bressol.

Al nàixer, ja amorosa lo rebies
en la falda de pedra de tes fonts
i per la mà d’un bisbe el batejaves
que àngel tornava al que reberes noi.

L’apadrinava un hèroe;
era el ròssec de comtes i barons,
d’almiralls, cavallers i gentils dones,
de la bellesa catalana flor.

Quan se moria un príncep,
ella es posava los vestits de dol
i plorava amb veu de ses campanes
tres dies i tres nits a esclat de mort;
gemegava amb los orfes i la viuda
i el poble que l’omplia a genollons;
plorava amb Barcelona,
amb Mallorca, València i Rosselló.

Oh germanes fidels de Catalunya
fioles del gran rei Conqueridor,
plorau, plorau encara;
los reis que tant aimàreu, ai!, són morts

Per eixes galeries
passaren d’un a un en processó:
l’un portava la palma de victòria,
l’altre un esqueix de llor,
aquell l’escut de les sagnoses barres,
eix de sant Jordi el resplendent penó.
Baixaren eixa escala beneïda
i no hi pujaren més ni vius ni morts.

Amb ells los sants fugiren del retaule
darrere el sacerdot,
i ressonà de l’òliba lo xiscle
on ressonava el càntic de Sion.
Caigueren les campanes
de son cloquer octagonal i airós;
perderen los merlets llurs creus de pedra,
la comtal diadema sos florons.
Se perderen, oh Santa, tes rellíquies,
en ton verger marciren-se les flors,

i avui al vent del segle
de un a un s’esbullen tos records
de viuda abandonada
de la plaça del Rei en un racó.

Plora, plora santa Àgueda la bella,
plorau, catalans tots,
plorau lo temps de vostres alegries,
que aqueixos, ai!, són dies de tristor!