Maragall, “Glosa”

(...)
- Jo no sé com, pro un vent de profecia
corre sobre eixos monts d’ací i d’allà;
jo no sé quan, pro vindrà un dia
que el Pirineu regnarà!

Vosaltres els del mar cap a Baiona,
vosaltres els de Pau i d’Argelers,
vosaltres de Tolosa i de Narbona
i los del bell parlar provençalès;
i tu, Aragó més alt, i tu, Navarra,
oh catalans que a l’altra mar sou junts,
alceu els ulls al mur que ara ens separa:
s’acosta el dia que serem tots uns...

“Aquelles muntanyes – que s’abaixaran
i les amoretes – que pareixeran”

Pareixerà l’amor – damunt la cordillera,
sos raigs resplendiran en la blavó,
i la que fou barrera
serà el trono reial de la unió.
Nostra parla suau, que s’acolora
als mil reflects de nostres valls semblants,
d’uns amb altres és prou entenedora:
tots ens obrim els braços, quan ens diem germans.
Tots davallem de la mateixa alçada,
tots bevem l’aigua de les mateixes neus,
nostres cançons tenen igual tonada,
i nostres crits desperten – idèntics tornaveus.
De mar a mar només hi ha uns Pirineus.
Jo hi tinc l’amor i és ell el que m’inspira...
Donzelles i fadrins ja m’entendran:
un jorn cremà el Pirene – en fabulosa pira,
i si ara un cor aimant – és la nova guspira
d’un nou incendi els cims s’abrandaran!
“Aquelles muntanyes – que tan altes són,
me priven de veure – mos amors on són”