5. “¡Resistir es vencer!”. Negrín, aïllat

ELS “TRETZE PUNTS DE NEGRÍN”

El segon Govern Negrín, del 6 d’abril de 1938, va ser sens dubte més feble que el primer, encara que els partits i les organitzacions del Front Popular li van atorgar la seva confiança. Va ser llavors que Negrín va poder definir uns objectius de guerra, els cèlebres “Tretze Punts” aprovats en el Consell
de Ministres del dia 30 d’abril de 1938 i fets públics a Barcelona l’1 de maig. La Diputació de Corts, en la seva sessió del 14 de maig de 1938, a la qual va assistir Negrín, li va atorgar la seva confiança, però, en realitat, la cohesió del Govern era cada vegada menor, i al seu interior el descontentament dels republicans, dels catalanistes i, cada cop més, dels socialistes s’engrossia a
mesura que les possibilitats de continuar la guerra es reduïen.Els enfrontaments amb la Generalitat van assolir el moment àlgid amb la dimissió, l’11 d’agost de 1938, del ministre de Treball, Jaume Aiguader, d’Esquerra Republicana de Catalunya, que s’oposava a la militarització de les indústries de guerra i a la creació d’una Sala de Magistrats a Barcelona, dependent del Ministeri de Justícia. La fractura política va arribar al mateix PSOE, que es va dividir entre els partidaris de la política de Negrín de resistir i els seguidors d’Indalecio Prieto, enfrontat clarament a Negrín des de la seva sortida del Govern del 6 d’abril de 1938, per la seva convicció que era impossible sostenir una política de resistència a qualsevol preu com pretenia Negrín.ibar aris de la política de

“Jo no tinc cap dubte sobre el futur de Catalunya. Catalunya té, amb les seves
excelses qualitats i els seus defectes que estan a la superfície, una personalitat
tan individual que seria una tasca de Sísif provar de desvirtuar-la. I només el
fet d’intentar-ho ja és ferir Espanya en allò que li és vital. […] Però estem
en guerra i, en la guerra, l’essencial no és el ‘modus vivendi’ sinó el ‘modus
operandi’. Llàstima que la guerra no es pugui conjugar amb el manteniment
íntegre de l’estatut de l’individu, de les regions o dels pobles. Però, ¿és que,
si es pogués fer això, hi hauria guerra?”
Carta de Juan Negrín a Pedro Corominas, president del Consell d’Estat, Barcelona, 24 d’octubre de 1938.

ELS “13 PUNTS”

Els cèlebres “Tretze Punts” aprovats pel Consell de Ministres del dia 30 d’abril de 1938 i fets públics a Barcelona l’1 de maig eren:

1 La independència d’Espanya

2 Alliberar-la de militars i estrangers invasors

3 República democràtica amb un govern de plena autoritat

4 Plebiscit per determinar l’estructuració jurídica i social de la República Espanyola

5 Llibertats regionals sense menyspreu de la unitat espanyola 6 Consciència ciutadana garantida
per l’Estat

7 Garantia de la propietat legítima i protecció de l’element productor

8 Democràcia camperola i liquidació de la propietat semifeudal

9 Legislació social que garanteixi els drets del treballador

10 Millora cultural, física i moral de la raça.11 Exèrcit al servei de la Nació, lliure de tendències i partits

12 Renúncia a la guerra com a instrument de política nacional

13 Àmplia amnistia per als espanyols que vulguin reconstruir i engrandir Espanya

Aquests punts es van reduir només a tres en la darrera sessió de les Corts republicanes, celebrada al Castell de Figueres l’1 de febrer de 1939:

1 Independència d’Espanya respecte a qualsevol de les potències que intervenien en el conflicte

2 Adopció d’un règim consensuat

3 Absència de represàlies posteriorsa

“Resistir, se’ns deia; però nosaltres ens preguntàvem: resistir, per a què? Negrín havia buidat de contingut català tota l’acció politicomilitar del seu Govern, havia marginat Catalunya, seguint la tendència constant i
permanent del centralisme assimilista peninsular, dels llocs decisius en la guerra i en la política republicana que l’havia d’orientar.”
Manuel Cruells, director del Diari de Catalunya..

Imatge de la pàgina: Juan Negrín, Luigi Longo i Lluís Companys.
Biblioteca Nacional d’Espanya, Madrid.