La misèria: racionament

La vida quotidiana de la majoria de ciutadans de Barcelona va estar marcada per les cues a les botigues per intentar adquirir alguns dels productes que oficialment es distribuïen i que gairebé mai eren a les prestatgeries. L’escassedat d’aquests productes i aliments, bona part dels quals eren desviats al mercat negre, va fer disparar els preus: amb relació al 1936, el pa havia augmentat un 647%; les patates, un 517%; l’oli, un 502%, i el sucre, un 308%. Aquest mercat negre, popularment conegut amb el nom d’estraperlo, es va convertir en la dura realitat del dia a dia. La impossibilitat de trobar aliments per la via directa i oficial obligava la població a haver de recórrer a aquest mercat de sotamà.

Naturalment, aquests aliments —com la carn— eren productes de luxe per a la majoria de la població. En lloc d’oli, es buscava llard; els moniatos servien per a qualsevol àpat; les farinetes, cuites de totes les maneres possibles, eren el menjar de cada dia.

Per evitar conflictes davant de l’escassedat crònica, les autoritats franquistes van intentar fixar uns cupons d’aliments: 12 quilos de pa per persona i mes; 1,5 litres d’oli; 2,225 quilos de bacallà, etc. Però aquestes quantitats, fixades en les cartilles de racionament, no arribaven gairebé mai a les botigues. Habitualment, es desviaven al mercat negre.

Una de les consignes més polèmiques de les autoritats franquistes en aquells anys va ser la imposició del Día del Plato Único i el Día sin Postre, amb la pretensió de millorar el proveïment d’aliments a la població. El que es va presentar com una mostra de solidaritat a la Nueva España es va acabar convertint en objecte de tota mena de comentaris crítics i acudits carregats de mal humor.

Interior d’un dels forns de la ciutat amb la cua corresponent de ciutadans per adquirir el pa que els pertocava. 1939. A. Merletti (IEFC Col•lecció Merletti)
«El 1939 vaig trobar feina en un colmado, com a dependenta, per cent pessetes al mes, que era a la cantonada del carrer Casanova amb el de València. [...] Es feien tota mena de trampes. El més habitual era que el menjar que ens donaven de cupo, i que era de bona qualitat, el veníem d’estraperlo, és a dir, molt més car del preu taxat, a la mateixa botiga, i de racionament donàvem articles de la pitjor qualitat, que l’amo obtenia no sé com»
Rosa Freixas Grau a Jaume Fabre, Els que es van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p.173
Vista interior d’una sabateria plena de gent fent cua a l’època del racionament. 1939 (IEFC Col•lecció Merletti)
Cartilla de plato único. 1940 (AMDS)
Targeta de subministrament de pa. Setmana del 7 al 12 de desembre de 194?. (AMDG)
Targeta de proveïment. 1 de setembre de 1948 (AMDSM)
Instància de quatre establiments (Tívoli, La Concepción, El Jardín i Flores y Frutas) del 23 de març de 1939 que demanen ser considerats «fruterías de lujo» per donar una imatge apropiada de la ciutat i abastir adequadament les «personas pudientes» (AMCB H146 exp. 957 de 1939)
Ofici del tinent d’alcalde de Proveïments, Aurelio Joaniquet, en què demana una reserva de 100 tones de carn congelada provinent de l’Amèrica del Sud per abastir les institucions municipals del total de 360 pendents d’arribar al port. Els destinataris eren institucions de beneficència, hospitals i hotels (AMCB R121 exp. 14 de 1939)