El luxe: Liceu, teatres, àpats...
La caiguda de Barcelona a mans franquistes va suposar, també, un retorn a l’ordre. El Gran Teatre del Liceu va esdevenir el símbol de la represa burgesa, de la gent d’ordre, després de la disbauxa revolucionària i proletària dels anys de la guerra. El Liceu era el centre de trobada de les grans famílies aristocràtiques i cada inauguració de temporada un esdeveniment social de primera magnitud, tal com deixaven entreveure les cròniques periodístiques d’aquells anys: «Nunca como en esta ocasión se puede decir que en una gran reunión de carácter mundano y artístico estaba “el todo Barcelona” aristocrático. Los palcos y butacas llenísimos, realzando la brillantez de la velada la asistencia de las damas más distinguidas de nuestra buena sociedad». Barcelona va tornar «a sus fueros de gran ciudad cosmopolita, siendo hoy día la única gran capital europea que celebra una temporada de ópera de tanta importancia».
El contrast entre el luxe de l’entrada, el foyer i la platea i els carrers del voltant era la metàfora perfecta d’una ciutat sotmesa a les desigualtats socials més profundes i radicals, al contrast violent entre la misèria i el luxe.
Si bé el Liceu era el centre de la vida dels vencedors de la guerra i representava el retorn a la normalitat de les classes benestants de la ciutat, refetes dels anys de la República i de la revolució de 1936, altres teatres i sales, com el Tívoli o la Parrilla del Ritz, van ser els centres de festes, balls, estrenes teatrals, etc., on poder lluir la posició social i econòmica recuperada amb la victòria franquista.
