Les festes populars
La voluntat del nou règim va ser mostrar una imatge d’aparent normalitat ciutadana, i per això va respectar les festes majors dels diferents barris de Barcelona, que van rebre subvenció municipal durant tot el període. També es van mantenir les revetlles de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume, que si bé l’Ajuntament va celebrar anualment al recinte del Poble Espanyol, les classes populars ho van fer amb les tradicionals fogueres. La revetlla de Sant Joan de 1939 evidenciava la dualitat de realitats: uns encenien fogueres al mig del carrer amb les fustes que havien recollit, mentre que els altres es dedicaven a celebrar la Verbena de la Victoria al Barcelona Lawn Tennis Club, «un hecho que representa la victoria de la vida de Barcelona sobre la Barcelona muerta y desolada que dejaron los rojos en su huida; la victoria de la pulcritud y buen gusto sobre la suciedad en que se hallaba la ciudad en el momento de su liberación y victoria de la sana alegría sobre la angustia de la muerte, hambre y desesperación en que el gobierno marxista tenía sumidos a los barceloneses».
A banda de les festes populars, un altre àmbit que també va comptar amb subvencions municipals van ser les festes patronals i les fires tradicionals. De fet, les festes patronals, com Sant Antoni Abad, o les lligades a l’exèrcit i a les organitzacions feixistes, com la Sección Femenina, van gaudir d’una revifalla. Pel que fa a les fires, podem destacar-ne dues per la seva importància i ressò ciutadà: la fira de Sant Ponç, d’herbes remeieres i mel, i la fira de Santa Llúcia, lligada a l’exposició de pessebres.
Aquest conjunt de festes tradicionals, populars i patronals es va convertir en un instrument de doble lectura: per al règim era l’element que li permetia articular el discurs de la recuperació de la vida quotidiana, i per al ciutadà, l’única via d’escapament enmig de la dura realitat que vivia
