Per defensar-se dels enemics d’Espanya
Una de les grans actuacions per minimitzar els estralls produïts pels bombardeigs, va incloure el desenrunament dels edificis caiguts, la reparació d’edificis públics, la reobertura d’espais com carrers i places i, a la fi, el tancament dels refugis antiaeris construïts durant els tres anys de guerra.
Però aquest tancament no va ser ni definitiu ni total. Per instruccions de les autoritats franquistes, l’Ajuntament havia de dotar un pressupost d’11 milions de pessetes per condicionar i millorar alguns dels refugis, ja que els inicis de la II Guerra Mundial aconsellava preparar la ciutat davant el risc que l’amistat de l’Espanya de Franco amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista convertís el país i, per tant, Barcelona, de nou en objectiu militar. El punt àlgid d’aquesta situació va ser l’any 1943, quan va aplicar-se el decret signat per Franco de 23 de gener de 1941, que obligava a l’existència de refugis antiaeris en tots els edificis de nova construcció a la ciutat fins ben entrat l’any 1945, un cop acabat el conflicte a Europa. Barcelona, doncs, va continuar en un estat latent de guerra més enllà del 26 de gener de 1939.
