Una sanitat precària
La preocupació bàsica era el control de les malalties infeccioses més comunes i per això l’actuació de l’Institut Municipal d’Higiene va centrar-se fonamentalment a l’obtenció de vacunes, no només per als habitants de Barcelona sinó també per al conjunt de poblacions de la província. Entre 1939 i 1940 el volum total de vacunes gestionades des de l’àmbit municipal va ser de 45.500 antidiftèriques, 337.591 antivarioloses i 1.260.000 antitífiques.
Però, entre 1942 i 1943, Barcelona va viure una autèntica alerta sanitària que va mobilitzar tots els recursos municipals: l’epidèmia del tifus exantemàtic, provocat pel piojo verde, propi d’èpoques de fam i de misèria, amb unes conseqüències dramàtiques per a la població. Malgrat la propaganda oficial, que va obviar la situació i va minimitzar-ne les conseqüències, l’abast de l’epidèmia va obligar a cercar l’ajut internacional i a destinar recursos extraordinaris per a la contractació de personal sanitari i, sobretot, de combustible per a les ambulàncies, que encara patia el racionament.







