Una beneficència humiliant
La primera prioritat de la Ponència de Beneficència, amb la col·laboració del Servicio de Evacuación del Estado, va centrar-se en el retorn dels refugiats d’arreu d’Espanya, que havien arribat a Barcelona durant la guerra i que, en el moment de l’ocupació, sumaven aproximadament 20.000 persones. Se’ls va intentar retornar als seus llocs d’origen. El segon gran àmbit d’actuació va ser la repressió de la mendicitat, que el règim presentava com una organització professional que no tenia res a veure amb les precàries condicions de bona part de la població.
De manera paral·lela, les organitzacions paraoficials lligades al règim, especialment l’Auxilio Social, va participar en tota mena d’actes destinats a ajudar els vencedors, mentre que algunes associacions internacionals feien arribar ajuda humanitària a la població de la ciutat, la qual comentava les actuacions municipals —repartiment de bons, subvencions, etc.— destinades a pal·liar les condicions de misèria i privacions, que eren, a més, un terreny adobat per a l’extensió d’epidèmies i malalties.
