L’any 1990, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona van organitzar al Palau de la Virreina una exposició que recollia la història del fotoperiodisme a Catalunya des dels seus orígens --que se situaven en un reportatge d’Heribert Mariezcurrena a La Ilustración el 1885-- fins a les fotografies de les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976.

Disset anys més tard les mateixes institucions organitzen a la mateixa sala una altra exposició sobre el fotoperiodisme a Catalunya que abasta els vint-i-cinc anys que transcorren entre aquestes manifestacions i el canvi de segle. Els esdeveniments polítics i socials de la Transició i els Jocs Olímpics en són l’eix central. En aquest període han canviat moltes coses en el món de la informació gràfica als diaris. El 1975 el color es feia servir només per a les cobertes de rotogravat de les edicions dominicals i a les pàgines interiors els textos s’imprimien en tipografia i les imatges amb fotogravat. La qualitat d’impressió de les poques fotografies que hi havia era pèssima i la seva temàtica quedava limitada als esports, les fotos oficials, alguna d’internacional facilitada per agència i poca cosa més. Hi havia només un o dos fotògrafs a cada redacció.

En entrar al segle xxi tots els diaris s’imprimien en òfset i amb fotografies en color. La imatge hi ocupava un lloc molt important i els temes més vius quedaven reflectits fotogràficament a les seves planes. Cada redacció tenia un equip molt ampli de fotògrafs, organitzat jeràrquicament. Els vells laboratoris de revelat estaven passant a millor vida per deixar pas a la fotografia digital i el Photoshop. La figura de l’editor gràfic, tant de temps reivindicada, era present a tots els mitjans. El fotògraf deixava de ser un apèndix del periodista de text —que fins aleshores era qui ho decidia tot— i esdevenia un fotoperiodista amb capacitat de decisió i amb drets sobre el producte del seu treball. Els enviats especials eren quelcom habitual i els fotoperiodistes catalans havien abandonat el provincianisme tradicional per practicar un cosmopolitisme que arribava a tots els països del món i a les zones més calentes.

Aquest gran salt quantitatiu i qualitatiu és el que vol reflectir aquesta exposició, alhora que s’ha pretès oferir al públic una representació suficient del fotoperiodisme com a treball col·lectiu durant el període 1976-2000, més que no pas presentar una suma d’individualitats.

Nous fotoperiodistes joves s’han anat incorporant contínuament a la professió en el anys que portem de segle. Ells, naturalment, seran l’objecte de la propera mostra que s’organitzi sobre el fotoperiodisme a Catalunya.