El nom del barri dels Penitents sembla que prové del lloc on s’establí el pare Francesc Palau i Quer, fundador de les carmelites descalces missioneres i vinculat amb pràctiques d’exorcismes pels volts de 1860. S’hi construí primer una capella, que tenia cada vegada més visitants i fidels, l’anomenaven capella de Santa Creu, però era dedicada a la Verge de les Virtuts. Es van anar construint edificis que formaren un complex anomenat Els Penitents.

En una carta del 9 de maig de 1896 (núm. 1217 de l’ Epistolari Jacint Verdaguer), el poeta posa l’adreça següent: carrer de Santa Creu, 5. Era el lloc on Verdaguer va viure una temporada, des d’abril o primers de Quaresma de 1896 fins a mitjan agost de 1896. A l’anomenada Finca dels Penitents vivia amb la família Duran-Martínez en un petit habitatge que hi havia annex a la capella.

En aquell indret el van anar a visitar l’arxiduc Lluís Salvador, Pérez Galdós acompanyat de Narcís Oller (qui ho explica en les seves Memòries literàries) i el religiós P. Ramon Serra. També hi anaven els redactors de la revista que dirigia Verdaguer, L’Atlàntida.

Verdaguer va comprar la capella de la Mare de Déu i es va endeutar. Ho explica a l’article XII d’ En defensa pròpia titulat «Santa Creu de Vallcarca. Un sacerdot perseguit» i fa la descripció de la capella:

A últims d’octubre de 1891 me donaren avís de que s’anava a malvendre una capella de la Mare de Déu, al capdamunt de Vallcarca, cinc minuts més enllà dels “Quatre Camins” a mà dreta en lo punt en què la carretera d’Horta s’embranca amb la de Sant Cugat. Desitjós d’evitar aquella venda que a mi em semblava un sacrilegi, l’aní a visitar. És una capella pobra i senzilla, situada en la falda d’una de les estribacions orientals de Tibidabo. Té part davall una cova de penitència davant un rengle de xiprers que, com sentinelles, semblen guardar-la i fer-li companyia en aquella soletat. En l’altar major hi havia una devota imatge de la Verge del Carme, que en altres temps havia sigut passejada en processó per aquells camps i carreteres i pujada en triomf per tots aquells cims. En un altaret lateral hi havia una imatge de santa Teresa i en quadres i estampes plantades a la paret s’hi veia el místic sant Joan de la Creu, sant Elias i altres sants penitents del Carmelo. Com més jo els mirava, més s’encenia en mi el desig de salvar aquella ermita, costàs lo que costàs.


També ho explica i ho descriu al pròleg del llibre Perles del llibre d’Amic e Amat, datat el 10 de desembre de 1896:

Quinze mesos després, el primer dilluns de Quaresma, circumstàncies de què no em voldria recordar me tragueren de Barcelona i m’obligaren a cercar redós sota el mantell de la Verge del Carme en el carrer de Santa Creu de Vallcarca. [...] El lloc de Santa Creu, per bonic que sia, no és comparable, ni de lluny, amb el vessant de Miramar, més ne té alguna cosa, i ma voluntat n’hi afegia alguna altra per augmentar la retirança. Ací hi ha una ermita com allí, encara que més humil i nua, i, si no és dedicada a la Santíssima Trinitat, ho és a la Verge Maria, que n’és el sagrari. Ací hi ha devotes coves de penitents com allí [...]



Sembla ser que, actualment, part d’aquests terrenys els ocupa la Clínica Solarium, al carrer Ticià, 21. Resta dins del recinte un pedró amb una inscripció en unes rajoles, que recorda el pas de Verdaguer per aquest lloc (vegeu fotografia).