Venint d’Illa, abans de Vinçà, es troba a mà esquerra la cruïlla de Bulaternera amb la ruta que puja a Bula d’Amunt. És per aquí que es pot arribar per una carretera mitjanament transitable fins l’antic Priorat de Serrabona, on el silenci del lloc i la rugositat de l’aspra muntanya són tant en acord amb els anhels de Jacint Verdaguer.

Després de Vinçà, però ara a mà dreta, a Marquixanes, trobareu la pujada al municipi d’Arbussols amb l’ermitatge assolellat de Marcèvol:

Doncs què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel...
(Canigó, Epíleg)

Arribem ara a Prada. Aquí va viure i morir (Nadal de 1948) Pompeu Fabra, “el seny ordenador de la llengua catalana”, en una casa del carrer dels Marxants. La seva tomba, en el cementiri municipal, rep milers de visites. Pau Casals es va refugiar aquí, l’any 1937, i va passar-hi, junt amb altres compatriotes, l’exili més llarg de la seva vida. L’any 1950, però, va rompre el seu silenci de protesta contra el franquisme i va crear un Festival de Música que 52 anys després porta encara el seu nom. Cosa poc coneguda, Pau Casals havia musicat un poema de Verdaguer en la mort d’un infant:

El lliri blanc

A l’entrar al cementiri
he sentit olor de lliri;
no n’hi ha cap de florit:
sols al cloure’s una fossa
obiri la testa rossa
d’un noiet petit, petit.
Lliri blanc de la innocència,
jo he sentit la teva essència,
quan pujava cap al cel,
deixant sols aquí a la terra
de flor mústia la desferra,
d’on l’abella ha tret la mel.
(Caritat)

Jacint Verdaguer havia vingut a Prada en el seu primer viatge de l’any 1873. Aquella vegada, Jaume Collell se l’havia endut per distreure’l del seu mal de cap permanent. Des d’una casa on hi havia una ala del claustre romànic de Sant Miquel de Cuixà, “estiguérem llarga estona contemplant lo panorama on torreja la muntanya de Canigó. M’agradaria de pujar-hi, digué en un moment d’entusiasme que el mal feia apagar de seguida; qui li havia de dir que hi faria, a les Muntanyes Regalades, ascensions tan altes i glorioses!”.

Muntanyes regalades
són les de Canigó,
elles tot l’any floreixen,
primavera i tardor.
(Canigó, Cant VI)

Aquest edifici se situava a la cantonada de l’actual plaça de la República i del carrer Jean Jaurès.

Més amunt de la vila, davant del camp de rugbi i sobre l’emplaçament de l’actual Caserna dels Bombers, s’aixecava el Petit Seminari on Verdaguer va passar alguns dies (3-8 de juliol del 1883). Des d’aquí va recórrer els voltants (Cirac, Codalet, Sant Miquel, Taurinyà...). Escriurà a un amic:

He passat cinc dies al Seminari de Prada i n’he sortit enamorat...

Mossèn Pere Bonet, en el seu llibre de records Impressions et souvenirs (Ceret, 1908), fa una llarga relació de les visites i dels contactes de Verdaguer durant aquest sojorn:

Seguint la Tet,
dintre la vall de Codalet
que el cor enyora,
com pedra fina que en sa vora
deixa la mar,
la imatge anàrem a trobar
de sant Miquel,
com una estrella en nostre cel
ennuvolat...
(Canigó, Cant IX)

En el monestir de Sant Miquel de Cuixà, totalment en ruïnes en temps de Verdaguer i on no pogué “ni dir missa”, s’ha posat ara, que és en gran part restaurat, una placa, a la cantonada nord-est del claustre, amb un fragment del diàleg dels dos campanars que veurem més endavant.

Notem que Verdaguer escriurà també aquests versos profètics:

Claustre i capella
demà tindreu en la planella
d’envers Cuixà,
ja que, aturant-s’hi, la tria
per son estatge
la d’Eixalada hermosa imatge
de sant Miquel.
(Canigó, Cant IX)

Tampoc no s’oblidarà de recordar in situ les figures històriques del passat:

Cel de Cuixà,
de quanta estrella t’enjoià
l’abat Garí,
amb Pere Ursèolo, Marí,
el gran asceta
i Romualdo anacoreta!
(Canigó, Cant IX)

Seguint carretera amunt, passem per Taurinyà, on Verdaguer es passejà vora el riu Llitera, refrescant-se a la Font de Flagells, escalant el Roc Paller o somiant després de les visites al castell de Rià o a les Coves de Cirac, país de bruixes:

Del castell d’Arrià baixa a la riba,
atravessa la Tet d’una gambada
i com esbarts de blancs tudons que volen
veu de Cirac i Taurinyà les cases.
A esquerra deixa el roc Paller, que lliguen
les bruixes amb un pont d’un fil d’aranya,
els dissabtes al vespre perquè puguen
passar del riu Llitera a l’altra banda...
(Canigó, Cant II)

Passat el municipi de Fillols, s’arriba fàcilment a Vernet, al peu mateix del Canigó. Tindreu tots present a l’esperit aquella famosa imatge dels antics bitllets de 500 pessetes del Banc d’Espanya, “J. Verdaguer amb barretina i tot”, d’un costat i de l’altre “la representació d’un paisatge canigonenc”, pres d’aquí mateix, en l’Estat francès. Únic cas al món d’una confusió de domini territorial atestada sobre una moneda oficial.

Des de fa poc, Vernet ha realitzat un monument a Verdaguer, al cor del poble, “per commemorar el centenari de la seva mort i el record de les visites que hi va fer”. L’any 1902, pocs mesos abans de morir, els poetes i amics seus de la Catalunya Nord oferiren a Verdaguer de venir a refer la salut perduda en aquest balneari. Juli Delpont, en nom de tots, li envià aquest poema:

Vingui ací a Rosselló! Vingui, que amb alegria
rebrà qui el coronà de santa poesia.
Esperem a Vostè, que és amic estimat,
benvolgut a tothom, i de tots enyorat.
Vingui! Veurà serrats se florir de ginestes,
sentirà el pur alè de nevades congestes,
oirà lo torrent escumós de Cadí
remorejar entorn del ferreny Sant Martí...
(Epistolari)

A pocs minuts de Vernet, hi ha el poble de Castell on Verdaguer va passar uns dies (8-16 de juliol del 1883) i on tornà diverses vegades. Fou hostatjat a can Gallardó, encara avui propietat privada de la família Cases, que en guarda un record emotiu. El nostre poeta escrivia:

Passo la gran part del dia tot sol, perdut en les ruïnes de Sant Martí i pels boscos del voltant. Visc en una casa de pagès, a l’antiga catalana, que em deixen llaurar en tot pel meu coll. Aquí he retrobat la soledat, la companya de ma vida, que cerco en va a Barcelona, sense la qual sóc un peix fora de l’aigua. Tres anys ha que no havia passat dies tan a plaer; i això que no falta alguna espina. Avui, per exemple, festa de la República, el campaner ha treta la corda de la campana, perquè no tocàs a missa...
(Epistolari)



Des d’aquí va pujar moltes vegades a les ruïnes de Sant Martí del Canigó, i també a la Cima de Balaig o Pic de Canigó, escalant les dues vessants, dels Cortalets per un costat, de Marialles i els Estanys de Cadí per l’altre. Des del cim, on va pujar almenys una vegada, va rebre i respirar l’alè potent d’una visió grandiosa, a la vegada mística (era capellà) i patriòtica (era ja el poeta de Catalunya):

Glòria al Senyor! Tenim ja pàtria amada;
que altiva és, que forta al despertar!
Al Pirineu mirau-la recolzada,
son front al cel, sos peus dintre la mar.
...
Bressem-la encara en est bressol de serres,
enrobustim sos braços i son cor;
sos braços fem de ferro per les guerres,
mes per la pau omplim son pit d’amor.
(Canigó, Cant XII)

Abans d’arribar al monestir de Sant Martí del Canigó, pareu a la Font del Comte i aprecieu, a més de la tranquil·litat i la serenitat del lloc, la placa de bronze, obra de Gustau Violet, que immortalitza les figures de Verdaguer i del bisbe Carsalade Du Pont:

Prop d’a on se cabdella i descabdella
el contrapàs, sota una arcada vella,
la font del Comte raja del cor d’un bosc joliu;
els trèmols, albes i lladerns que abeura
ombra li fan d’un cortinatge d’heura
que atravessar no poden els raigs del sol d’estiu...
(Canigó, Cant I)

No us descuideu tampoc, durant la visita del monument, de contemplar un moment (els instants de visita són molt curts):

– Les tombes del comte Guifré i de la seva esposa, excavades en la penya.
– El teixit brodat atribuït a la comtessa Guisla. Actualment emmarcat i penjat a la paret del fons de l’església.
– El bust de Carsalade Du Pont, de l’escultor Gustau Violet, just a l’entrada de la cripta.

Finalment, no podrem deixar aquests paratges sense esmentar, sense recordar, sense tornar a llegir, sense meditar la poesia dels dos campanars, l’epíleg de Canigó. Aquest poema, potser el més conegut i apreciat de tota l’obra, Jacint Verdaguer l’havia dedicat a Juli de Carsalade, el bisbe de Perpinyà (“i dels Catalans”, com deia ell mateix). S’havien conegut a Barcelona a la llibreria d’Àlvar Verdaguer.

Una amistat indefectible els havia unit sempre més. Juli de Carsalade, a instàncies de Jacint Verdaguer, va comprar les ruïnes de Sant Martí del Canigó i va emprendre’n la restauració. El nostre poeta va afirmar en una de les seves notes:

El dia en què aqueix llegendari monestir s’aixequi de ses ruïnes, serà de veritable goig per els bons Catalans d’ençà i d’enllà dels Pirineus; i per l’autor d’aquest poema, si Déu li fa la mercè de deixar-li veure, serà un dia dels millors de la seva vida.
(Canigó, nota de l’Epíleg)


Els dos campanars (fragment)

Doncs què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants el cel?

Doncs què n’heu fet —oh, valls!— de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és —oh, soledat!— lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D’Ursèolo a on és el dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
els pal·lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Els càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com el roser;
els himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan el bosc les oïa més a pler.

Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són els monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en el Conflent posà l’eternitat:
semblen garrics els roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
...

Precisem també que l’any 1902 Juli de Carsalade va acollir a Sant Martí del Canigó els Jocs Florals de la Llengua Catalana que l’autoritat militar (ben entès i com sempre) havia prohibit a Barcelona.

Ara podem continuar la nostra ruta cap a la Cerdanya deixant, a dreta i esquerra, camins de muntanya que porten a llocs d’evocació molt forta i molt present en la relació dels combats contra els Moros en temps de la Reconquesta:
els Estanys de Carançà, la Fossa del Gegant, el camí de Núria, els Estanys de Noedes, de la Bullosa, les muntanyes del Carlit, del Puigmal...

El comte és de Cerdanya, els camins sap,
els camins de les cabres i dels isards;
enfila una drecera, vers Carançà,
com si giràs les aigües per recular.
...

Bé n’hi passaren d’óssos, cabres e isards,
d’estius amb ses tempestes i pedregams,
d’hiverns amb ses nevades, torrents i allaus,
i encara es diu la Fossa, la del Gegant.
(Canigó, Cant VIII)

El vell Puigmal d’espatlla rabassuda
és l’arx d’aqueixa altiva fortalesa,
que en set-cents anys el Sarraí no ha presa,
fent-hi bocins la llança fulgurant.
(Canigó, Cant IV)

Adéu els [estanys] de Noedes.
Estany Negre, Estany Blau i l’Estelat,
espills d’eixes pinedes
i d’eix cel de safir immaculat!
(Canigó, Cant XII)

Com àliga reial que el vol abaixa,
declina el carro d’or a la Bullosa,
el prat esmaragdí rúbrica hermosa,
xifra d’argent brodada en verd domàs.
(Canigó, Cant IV)

Conternejant la coma d’Or herbosa
segueixen la riera de Font Viva,
per una branca de sa verda riba
escalant la muntanya de Carlit.
(Canigó, Cant IV)

Passat el Coll de la Perxa (o del Jardó), se’ns obre tota la vall alta del Segre, amb la Serra de Cadí al fons:

És del Cadí la serralada enorme
ciclòpic mur en forma de muntanya,
que serva el terraplè de la Cerdanya
per on el Segre va enfondint son llit.
Resclosa fóra un temps d’estany amplíssim
a on, en llur fogosa jovenesa,
aqueixos cims miraven la bellesa
de son front avui esblanqueït.
(Canigó, Cant IV)

A la dreta, Font Romeu, la Regina dels Cerdans que comparteixen la seva devoció amb la de Núria:

Se sent algú que plora
vers Font Romeu i Núria;
de les aloges és l’esbart que astora
nostra suau cantúria.
Cantem, cantem; llur fosca nit declina
als raigs de vostra aurora,
oh, Estrella matutina
de Núria i Font Romeu!
Siau, vós, la Regina
de nostre Pirineu.
(Canigó, Cant XII)

En el clot, a baix a la dreta, l’enclavament de Llívia que guarda encara el record de les amors tràgiques del moro Abú Nezà i de la cristiana Lampègia:

A l’infeliç aimador
li donen tomba lluïda,
d’un triangle coronat
amb cúpula damasquina
dins el poble de Planès
a quatre lleugues de Llívia...
(Canigó, Cant VII)

Pugem ara per la vall de Querol, cap a Pimorent. Travessem Ur, Enveig, la Tor, Porta, Portè...

En la solana
que presideix la Tor cerdana,
massa a plaer
d’Enveig vivia el cavaller.
Sa pobra esposa,
de son distret amor gelosa,
pregava a Déu
que li tornàs el marit seu,
massa amorós
de l’encantada de Lanós.
(Canigó, Cant IX)

Acabarem el nostre periple sortint de la Catalunya Nord per arribar a les Valls d’Andorra, pàtria dels fargaires on Verdaguer va anar l’any 1883. Recomanem per a aquest sojorn l’incontornable llibre d’Esteve Albert, Mossèn Cinto i la Vella Andorra.


Vessant-se’l d’un a altre amb dolç murmuri,
els tres llacs de Tristany són més hermosos;
puig d’Alba i Fontargent, més blanquinosos
amb llur brial de neu que mai se fon.
Les valls d’Ordino i d’Incles són més plenes
d’harmonies, de somnis i misteri
als raigs que hi deixa ploure l’hemisferi,
ala serena de qui cova el món...
(Canigó, Cant IV)

En conclusió, hem pogut impregnar-nos d’una evidència: la passejada per les terres catalanes del nord coincideix amb la lectura una mica acurada de Canigó, la seva obra mestra. Tot el llibre parla de casa nostra i no cal estranyar-se del gran fervor que té encara aquí la gent per la “muntanya sagrada dels Catalans” i pel “poeta nacional de Catalunya”.

Pàtria, et donà ses ales la victòria,
com un sol d’or ton astre es va llevant,
llança a ponent el carro de ta glòria,
puix Déu t’empeny, oh, Catalunya, avant!
(Canigó, Cant XII)