.
 num 63 . .
Portada . Dossier .
. . .



arxiu

correu

portada

 
Reportatge

Solidaritat des de Barcelona

El 13 de juny del 1999, les forces de l'OTAN i la KFOR van entrar a Pristina (Kosovo). I darrera seu anava el primer convoi humanitari que trepitjava la zona des de l'inici d'aquell conflicte bèl·lic, el Barcelona Team, que havia esta posat en marxa pel Districte 11 de l'Ajuntament de Barcelona. Aquest fet pot simbolitzar la significativa tasca de cooperació internacional que es fa des del nostre municipi, a través de Barcelona Solidària i Districte 11 principalment. És la tasca que recull aquest article, també mitjançant les experiències d'alguns dels treballadors municipals que han participat als projectes de cooperació.

A les oficines de Barcelona Solidària i Districte 11 penja un mapamundi de colors. Un món amb oceans de color turquí i païssos grocs, roses, verds i taronges. Un món amable que no reflexa la geografia dels conflictes, de la misèria, la injustícia, la desigualtat. Però és la geografia amb la qual es treballa en aquest pis situat al número 11 del carrer Ciutat.

La Comissió Barcelona Solidària, encarregada de gestionar el programa del mateix nom, es va crear el 1994 per canalitzar l'ajut que l'Ajuntament de Barcelona dedica a finalitats solidàries. Però el municipi barceloní també ha desenvolutat fòrmules de cooperació noves, que han marcat trajectòria a l'àmbit internacional. És el cas del Districte 11. A mitjans de juliol passat, Javier Solana, responsable de Política Exterior i Seguretat de la Unió Europea, va convocar una trobada amb ajuntaments serbis a Brusel·les, amb l'objectiu d'estimular la cooperació de ciutat a ciutat. I es va adoptar el model impulsat per Barcelona a través d'aquest departament, nascut de l'agermanament amb Sarajevo ara fa vuit anys.

Barcelona Solidària
La Comissió Barcelona Solidària es va constituir el 1994 com a resposta a les mobilitzacions ciutadanes que reclamaven a les administracions el 0'7 % del pressupost per a cooperació internacional. Des de llavors, s'han destinat més de 3.000 milions de pessetes per a la realització de 1.100 projectes i s'han atorgat subvencions a més de 500 ONG.

Un 75 % dels recursos de Barcelona Solidària serveix per finançar projectes d'ONG, que se seleccionant mitjançant concurs públic.El 25 % restant s'adjudica a iniciatives municipals, desenvolupades directament des de les diferents àrees o districtes. També hi ha una part que es destina a activitats per al foment de la cultura de la pau i la lluita contra la xenofòbia a la nostra ciutat, cas, per exemple, de la Festa de la Diversitat. "Una de les raons del prestigi de Barcelona Solidària és que les propostes de cooperació són sotmeses a una valoració tècnica per part del CIDOB", explica Daniel Cando, Comissionat de l'Alcaldia per Barcelona Solidària.

Així mateix, la Comissió estableix cada any àrees d'intervenció prioritària i d'ajut d'emergència. Actualment són Moçambic (inundacions), Turquia (terratrèmol) i Amèrica Central, on es continua amb la tasca de reconstrucció després del pas dels huracans George i Mitch.

Enguany, són 131 els projectes que Barcelona Solidària finança a països de tot el món i als quals ha destinat 531 milions de pessetes. D'aquests 131 projectes, 52 són d'iniciativa municipal. Es tracta de l'actuació directa que l'Ajuntament fa a altres païssos i on participen els treballadors municipals.

Districte 11
El 1992, quan l'alcalde de Sarajevo va visitar Barcelona arran dels Jocs Olímpics, va fer una crida a la solidaritat internacional davant del setge que patia la seva ciutat. Barcelona va respondre creant el Districte 11, com si la capital de Bòsnia fos un districte més de la nostra ciutat. Com a tal, tenia el seu propi gerent, càrrec que va ocupar Manel Vila. Aquell compromís es va traduir en un projecte de cooperació sense equivalent al món, tant per la feina feta com per la gent implicada. La creació de l'Agència de la Democràcia Local a Sarajevo, liderada per Barcelona -que va ser la punta de llança per al treball de les ONG, en un moment en què no hi havia delegacions diplomàtiques-, les més de mil tones d'ajut humanitari enviades durant el setge, la reconstrucció de la Vila Olímpica de Sarajevo o les cinc mil persones que van participar als projectes donen una idea de les dimensions d'aquesta iniciativa.

Districte 11 és avui un departament que forma part del Gabinet de Relacions Internacionals. Ha mantingut el nom "com a símbol del compromís solidari que representa", explica el seu director, Francesc Freixa. I actua com a braç executor "de tots els projectes de cooperació que fa directament l'Ajuntament de Barcelona com a institució". Es tracta d'iniciatives que s'impulsen a través de l'Alcaldia o que es deriven dels compromisos internacionals, acords o agermanaments amb altres ciutats.

A hores d'ara, Districte 11 treballa tant als Balcans (Sarajevo i Kosovo) com a Gaza-Tel Aviv, Alger, Marroc (reconstrucció d'un barri marginal a Tetuán), Caracas i Turquia (construccions de centres sanitaris) o Moçambic, on s'està fent un sistema de drenatge a Maputo per prevenir inundacions.

La feina d'aquest departament va més enllà de l'ajut humanitari en sentit estricte. "Establim relacions de ciutat a ciutat, on creem xarxes per fer possible la realització de projectes que promoguin la implicació de la societat civil", diu Alonso Barranco, un dels responsables de projectes de Districte 11. "L'actuació en cas d'emergència acaba ràpidament. I és important que hi hagi una continuïtat que permeti fomentar l'esperit democràtic, el respecte entre comunitats, i que ajudi també a prevenir conflictes".

Renéixer d'entre les runes
(Barcelona, Colòmbia)
Quan Miquel Àngel Fuente, Cap de Zona Centre dels Bombers de Barcelona, va arribar el febrer del 1999 a la població colombiana de Barcelona, no s'imaginava que un mes després Isidre Soler -Cap de guàrdia del cos- i ell acabarien pujats a un camió i conduïts pels carrers emmig d'una manifestació popular d'agraïment. Els dos bombers es van sentir desconcertats i emocionats alhora. Ells només havien vingut a fer la seva feina, això sí, a milers de quilòmetres de distància de la seva ciutat, i en resposta a una demanda d'ajut feta a l'alcalde de Barcelona pel corregidor de Barcelona Quindio, William Ocampo, a través d'una emissora de ràdio.

Barcelona Quindio va ser una de les poblacions afectades pel terratrèmol que va sacsejar Colòmbia el 25 de gener del 1999. El poble estava pràcticament destruït, enterrat sota les runes. Davant d'aquesta situació, l'Alcaldia va impulsar un projecte de cooperació a través de Relacions Internacionals, i es va decidir enviar dos membres del cos de bombers per desenrunar el poble.

La tarda de la seva arribada, Fuente es va reunir amb els líders veïnals de Barcelona Quindio. "Éra una gent a la què ningú havia ajudat mai -recorda-. Allà, els polítics estan dient sempre que faran coses i mai no fan res. I de repent arriba un que ve de fora i els comença a dir: 'netejarem carrers, refarem les cases...'. Em vaig adonar de la seva incredulitat, i vaig pensar que havia de començar a treballar d'immediat".

Dit i fet. L'endemà va buscar maquinària, i el dia següent van iniciar el treball amb dues excavadores i quatre camions. En total, van treure 36.000 metres cúbics de runa del poble. Després de netejar els carrers, van passar a les vivendes. Així es va iniciar un procés d'"enderroc a la carta", explica Fuente. Preguntaven als propietaris què volien conservar i netejaven la resta. El que la gent es guardava podia ser una simple fusta, o uns totxos -"allà, un totxo té un valor immens"-, però el que més valoraven era el safareig i el vàter.

El recel inicial de la gent es va transformar en una pluja de gratitud. El poble es va omplir de cartells i pintades on es llegien coses com ara TQM (te queremos mucho) o Gracias, Barcelona, España. Tu ayuda nos fortalece. Als cataluños, com els anomenaven, els beneïen pel carrer, els deien: "Sobretodo, no pongan el dinero en mano de los sinvergüenzas".

El projecte de cooperació de l'Ajuntament amb Barcelona Quindio no va finalitzar aquí. També es van destinar diners a la Creu Roja per a la reconstrucció d'un hospital i a l'ONG Acción contra el hambre, en aquest cas per bastir unes llars d'infants al poble.

Un arxiu a Malabo
(Guinea Equatorial)

Laura Ureña, Tècnica de l'Arxiu Administratiu Municipal, es transforma quan recorda la seva estada a Malabo (Guinea Equatorial). "Jo m'hagués quedat", diu. Un mes, tan sols, però que li ha deixat empremta. Parla de com, per primer cop a la seva vida, va tenir la sensació de ser blanca ("Ets com un fluorescent pel mig del carrer"). O de Rebola, un petit poble a prop de Malabo, on s'ha d'anar a buscar l'aigua a diari a una font que es troba a dos quilòmetres de distància. "Ho fan els nens, a la sortida del col·legi, dès que són capaços de carregar amb dues grans garrafes, que pesen molt. Un noi del poble em va dir que per això eren tots tan baixets".

Ara fa un any d'aquell viatge, però el projecte de cooperació amb Malabo es remunta al 1997. En aquell moment, es va acordar portar a terme un curs de formació administrativa i comptabilitat per als funcionaris d'aquell municipi, i que permetés crear un sistema de gestió d'arxius. Carme Martínez, Cap d'Arxius de Gestió de l'Arxiu Municipal de Barcelona, i Lluís Salvador, tècnic del Centre de Selecció i Formació de Personal, van impartir aquests cursos, als quals finalment van participar quatre municipis més: Baney, Luba, Rebola i Riaba. Quaranta-nou funcionaris, en total.

Durant els dos anys següents, es va fer un seguiment del projecte per telèfon. Llavors es va veure que valia la pena intentar fer una continuació del curs i supervisar els resultats. De manera que el novembre del 99 Carme Martínez tornava a partir cap a Malabo, aquest cop amb Laura Ureña.

Com que a l'Arxiu Administratiu havien renovat els ordinadors, van decidir emportar-se els vells cap allà i fer també un curset d'informàtica. El curs va ser més accelerat del que havien previst, perquè els ordinadors van sortir de Barcelona tres dies abans que elles i van arribar a Malabo quan faltaven quatre dies per a la tornada. "Es va fer una base de dades per a cada ajuntament i es va ensenyar com omplir-la. No hi havia temps per a més", explica Ureña.

A Malabo, van separar la documentació administrativa de la històrica, que abastava del segle XIX als anys trenta. Els vells armaris es van netejar amb petroli i cera. Es van llençar els documents malmesos i es va fer un llistat on quedés constància del material. Un dia, l'arxiu es va inundar. Davant aquestes condicions, es va decidir deixar els ordinadors al Centro Cultural Hispano-Guineano.

El projecte municipal de cooperació amb Malabo va donar lloc a la creació, el 1998, de l'ONG Arxivers sense Fronteres, presidida per Ramon Alberch, Arxiver en Cap de l'Ajuntament. Aquesta ONG col·labora amb païssos on el patrimoni documental estigui en perill de desaparèixer.

La tornada a casa
(Kasatici, Sarajevo)


El 1996, Alonso Barranco va rebre una trucada del Manel Vila oferint-li incorporar-se a Districte 11. Ell, que treballava llavors a l'Àrea de Joventut, no s'ho va pensar gaire. A final d'aquell any va estrenar la seva nova destinació com a responsable de projectes d'aquest departament. "Com a persona descreguda que sóc, molt escèptica en tot, el fet d'introduir-me en aquest camp m'ha ensenyat una cosa: que, malgrat tot, malgrat aquesta mediocritat salvatge que ens invaeix, hi ha coses que sí són interessants i tenen un sentit", afirma. "He tingut bones satisfaccions treballant aquí".

L'Alonso en podria posar molts exemples. Ha estat a Sarajevo, Mostar, Kosovo, Gaza, Tel Aviv, Cisjordània, o més recentment a Moçambic, quan es van produir les inundacions. Però allò que més l'ha impressionat ha estat "la neteja ètnica sistemàtica, la destrucció sistemàtica dels pobles assejats a Sarajevo". Potser per això se'n recorda tant d'un projecte "molt especial" portat a terme el 1998 a Kasatici, un barri a les afores de Sarajevo, situat a la línia de front. Estava absolutament devastat. "Els serbis havien marxat del poble, i els musulmans van ocupar les vivendes dels serbis. I quan aquests van voler tornar a casa seva, els musulmans no tenien on anar-hi perquè les seves llars estaven destrossades. I aquesta era la idea, reconstruir-les. Que els serbis i els musulmans tornessin a casa seva, però en el marc d'un retrobament".

L'Oficina d'Ajut Humanitari de la Unió Europea (ECHO) va oferir el projecte a Barcelona. Districte 11, a través de Regesa, va abordar una reconstrucció mínima dels habitatges. Es van refer 28 cases, i es van poder reubicar un total de 200 persones desplaçades per la guerra. Alonso Barranco va viure personalment el lliurament de les cases a aquestes famílies, "gent que no tenia res i que podia tornar a casa seva tres anys després de la guerra. I el sentiment d'agraïment que vaig veure -d'agraïment sincer, vull dir- per part d'aquella gent, no se m'oblidarà mai. A mi se'm van saltar les llàgrimes, ho dic de debò. En aquell cas veies que tot això tenia sentit".

A Districte 11 continuen treballant a una sèrie de zones prioritàries que no requereixen estrictament ajuda humanitària. Zones on es busca trencar les barreres entre la gent, com va ser el cas de Kasatici. O prevenir noves catàstrofes ambientals, com a Maputo (Moçambic), on s'està posant a punt un sistema de sanejament i drenatge per evitar noves inundacions.

Hospital després del terratrèmol
(Kocaeli, Turquia)

La Teresa Serra és infermera i porta 25 anys a l'Ajuntament. La major part d'aquest temps l'havia passat a l'Institut de Salut Pública. Però llavors va treballar tres anys als serveis mèdics dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona, i li va canviar el xip. "D'aquí va venir la inquietud de fer un treball en temes internacionals, també perquè m'agrada el contacte amb la gent", diu. Després del 92, va tornar a Salut Pública, però ja no es podia treure aquella inquietud del cap, "així que vaig deixar de moure'm fins que, amb la remodelació del Districte 11, he tingut l'oportunitat de traslladar-me aquí". Ho va fer el maig passat, i va començar amb la Setmana de la Cultura Kosovar a Barcelona. Poc després va anar a Turquia, on s'estava col·laborant en la construcció d'un hospital universitari a Kocaeli, a 50 quilòmetres d'Istanbul, la zona més afectada pel devastador terratrèmol de l'estiu del 1999. L'antic centre sanitari es va haver d'enderrocar.

"La nostra feina consistia en assegurar que l'hospital fos públic, que fos necessari -i realment ho és perquè, amb els barems sanitaris que tenim aquí, allà caldrien cinc hospitals com aquell- i que la gestió fos transparent. I bé, hi estem treballant", explica Teresa Serra.

Un any després del terratrèmol, a Kocaeli la gent continua vivint a cases prefabricades. D'allà s'ha portat la imatge d'un paisatge desolat. "Impressiona, perquè són gairebé mil quilòmetres de cases a terra, unes a sobre de les altres. La destrucció és total. I, a part, va haver 37.000 morts", afegeix. "Ells volen edificar, però se'ls dispararà la inflació si ho fan. Turquia ha fet un canvi molt important als últims deu anys, i tenen ganes que la Unió Europea els doni un cop de mà".

Felicia Esquinas