Josep Ribera,
director de la Fundació CIDOB,
reflexiona sobre la cooperació internacional

Llegiu-la dues vegades. O tres. Feu, si us plau, d'aquesta entrevista, la manera de comprendre i actuar en solidaritat. Especialment ara que comença l'últim any del segle XX
Josep Ribera és un home que, amb un equip de gent entusiasta, ha fet possible el CIDOB del carrer Elisabets, prop del MACBA i el CCCB. Un CIDOB que, fa poc, ha crescut en locals de formació. I vol créixer en maneres d'entendre la cooperació.
Teniu, aquí, una manera viva, actual, profunda i seriosa per doblar la solidaritat aquí i allà. Per incorporar la cooperació a l'estil de vida.
I una recomanació: situeu el CIDOB a la vostra agenda!

 

Quants anys fa que treballeu perquè la solidaritat sigui una manera de viure personal, ciutadana o internacional?

CIDOB va començar a treballar a primers dels anys setanta després d'una experiència de cooperació amb l'Amèrica Llatina i Àfrica. A partir d'aquesta experiència que va durar tots els anys seixanta, vam veure que des d'on havíem de treballar era el nostre país. Vam veure que la responsabilitat del desenvolupament era dels ciutadans de cada país, amb una interrelació que permetés comprendre com podíem harmonitzar els interessos de cadascun dels països. La desigualtat no es pot arreglar a través de la cooperació, sinó que a través d'un procés, complexe i lent però necessari, de transformació i democratitizació en cada país de les relacions internacionals.
Això comporta conèixer una sèrie d'elements. En primer lloc, veure qui són els responsables de cada una de les qüestions, els acords que se signen i els perquè, quins interessos representen, etc. Tots aquestes qüestions necessiten conèixer els parlaments, els parlamentaris, els sistemes dels altres països... i no coneixem res de tot això. A més no hi ha relació entre els parlamentaris escollits i els seus votants, de manera que no els poden explicar les seves necessitats.

Quan es va constituir legalment el CIDOB?

L'any 1973 ens vam constituir com a associació. I en el marc del procés de democratitizació dels anys 77 i 78 la vam transformar en fundació. En aquella època enteníem que per fer la tasca de dinamitzar el teixit democràtic de cara a la cooperació internacional necessitàvem crear una sèrie de serveis en el camp de la documentació i la informació que permetessin els estudis i la comprensió de les realitats que ens preocupaven. També volíem fer recerca, per veure com des d'aquí podíem contribuir en el camp de fora, fer formació i fer contactes i trobades internacionals.
De cara a aquest suport calia que hi hagués institucions i per això a la Fundació hi ha la presència d'institucions públiques i privades.

Com es podria definir avui el CIDOB? Què és i què fa?

És un centre de documentació internacional que està en contacte i connectat en xarxa amb iniciatives europees en qüestions de cooperació, relacions internacionals i de seguretat. Fem recerca aplicada, per poder incidir des de Barcelona, Espanya i Europa cap al món. També fem formació de post-grau. Tenim un Màster d'Estudis Internacionals i un Diploma d'Estudis de Cooperació al Desenvolupament.
A més fem un seguit de cursos especialitzats monogràfics sobre diversos temes. Pel fet d'estar situats a Barcelona el nostre referent espontani és la Mediterrània, amb un interès especial per al món àrab i Amèrica Llatina. També ens interessa l'obertura cap als països de l'Est i l'Àfrica Subsahariana.

En quins camps temàtics?

Cooperació al desenvolupament i dins d'aquest gran tema, qüestions mediambientals i de població i desenvolupament, a partir de les conclusions de la reunió de El Caire sobre població i salut reproductiva, un tema que considerem molt important de cara al futur del desenvolupament.
Pel que fa a les relacions internacionals, tractem qüestions de política internacional i el que abans s'entenia per estudis estratègics i temes de defensa. Ara es tracta de seguretat molt més vinculada al desenvolupament que no pas a la força necessària per manterir la pau, tot i que a vegades és necessari.

Com poden, els ciutadans —i els treballadors i treballadores municipals en especial— usar el CIDOB?

Sobretot, utilitzant els serveis. Participar en la nostra oferta formativa, en les jornades que anem fent, o consultant la nostra documentació i publicacions. La Fundació CIDOB és un centre de serveis. No som un centre participatiu, sinó un instrument perquè la gent pugui participar en el teixit social, econòmic o fins i tot de cooperació de la nostra ciutat. Les associacions i entitats es poden nutrir de les persones que es formen amb nosaltres o bé els podem fer de suport a les seves activitats, com a assessors.

Com valora el paper de les Organitzacions no Governamentals?

Les ONGs hauríem d'entendre que per tenir eficàcia cal una base social molt forta. És a dir, preguntar-nos en nom de qui fem el que fem: en quin teixit social, organitzatiu del nostre país es fa una interrelació de cooperació i intercanvi amb altres països.
Sinó és així, hi ha el perill que les ONGs es converteixin en ser expertes només en relacions públiques i transferència financera.
Cal fer un esforç d'anar especialitzant els camps de l'intercanvi, i segons el camp —sanitari, educatiu, rural, etc.— poder connectar amb les entitats i amb les petites empreses per tal que siguin elles les que s'obrin en el camp de la cooperació. Així es dóna intercanvi d'experiències, de models de desenvolupament, de models empresarials, de models inclús dins d'un teixit social...
La majoria de problemes que pateixen les societats es repeteixen en diferent grau per tot el món, de manera que es podrien fer intercanvis de tècnics entre països. Així es passaria d'una ajuda financera —necessària—, a altres models.
Nosaltres disposem d'una economia més forta i de moltes tecnologies però, malgrat això, tenim moltes dificultats per poder fer coses. Si féssim aquest procés d'intercanvi ens podríem enriquir amb experiències dels altres. A Amèrica Llatina, per exemple hi ha un gran dinamisme i molt creatiu i estimulant, que ens podria servir. I nosaltres tenim una experiència més sofisticada i també útil i interessant.

I en els casos d'emergències humanitàries què cal fer?

En primer lloc, si nosaltres sabéssim madurar bé i coneguéssim a fons els programes de desenvolupament dels propis països i els externs —què fa el Fons Monetari Internacional, què fa el Banc Mundial, la Unió Europea, etc.— seria tot més fàcil. Però es desconeix i no hi ha interrelació ni coordinació i tothom fa el que pot amb molt d'esforç i bona voluntat, però a la llarga no es sumen les polítiques.
Cal fer un esforç de reflexió perquè com que els temes són molt urgents es vol córrer massa. I no es pot córrer. Tot sovint passa que arriben els avions a l'aeroport i no tenen camions per descarregar les caixes de material d'ajut i mentre s'esperen arriba un altre avió procedent d'Alemanya, on tenen més experiència, que porta camions i fins i tot helicòpters. I encara hi ha més problemes, perquè els països posen condicions a la distribució del material. I què passa quan marxen els cooperants?

Aquest seria el repte de la cooperació, la racionalització?

Sí, seria esperar per conèixer però mentrestant anar fent. Obligar-nos a reflexionar ara mateix. Ara sabem que per córrer molt no se solucionen els problemes. L'any 94 es va córrer a Ruanda però la situació està tan greu com aleshores. Somàlia també continua greu, etc.
Està demostrat que corrent molt no s'arreglen coses que són estructuralment complexes i amb dificultats històriques pel que fa a infraestructures, possiblitats, climes que no ajuden...
El fet d'obligar-nos a reflexionar, a coordinar-nos, però mentrestant no deixar de fer el que s'està fent és cap a on hem d'anar. Es tracta d'una cosa molt fàcil de dir i molt complexa de fer.

Sovint els ajuts comencen arrel de les notícies que es dónen sobretot per televisió. Només s'actua quan els conflictes es mediatitzen?

Els mitjans de comunicació fan el paper d'impactar i mobilitzar, i aprofiten el que poden. I les entitats, que podríem nutrir els mitjans amb iniciatives més tranquil.les i serenes, no ho tenim preparat, i tampoc tenim capacitat per mobilitzar la normalitat. Tots plegats impovisem i anem a remolc. Ara toca Amèrica Central, d'aquí tres mesos no s'haurà acabat el problema i es parlarà d'una altra zona, i això és el que hauríem d'evitar.
No es tracta de criticar els mitjans de comunicació, que responen a uns interessos concrets i a unes necessitats d'audiència o de vendes.

Així, què cal fer quotidianament?

Cal fer passar per quotidiana la dimensió de la cooperació internacional i la solidaritat. Això és possible si entenem que la nostra responsablilitat comença a casa nostra. Aquesta és la prioritària. Gratar-se la butxaca i donar diners pot ser una fugida i, en canvi, aguantar amb estímul i il.lusió la reflexió és anònim i també essencial. En el fons és la millor contribució perquè les coses s'arreglin.
A la resta de països amb problemes hi pot haver gent que faci el mateix. Enfortir el teixit democràtic, veure com reflexionen i es comprometen a millorar el seu entorn... Aleshores és quan hi pot haver una cooperació horitzontal. No es tracta que els que tenim diners i tecnologia els ajudem perquè són pobrets i es moren de gana. Conèixer altres realitats crea vincles que ens ajuden a pensar i ens estimulen a canviar els nostres esquemes. Fins i tot, si ens ho prenem seriosament, ens poden fer canviar el nostre estil de vida.
Als països amb problemes també hi ha gent molt preparada i competent, i organitzacions fiables i amb gran capacitat de gestió, tot i les grans dificultats perquè el teixit és molt feble.
Ells també ens poden ajudar i necessitem les seves reflexions per no quedar-nos enquilosats i limitar-nos a anar fent.

En quines grans mans està el desenvolupament?

El desenvolupament té a veure amb circuits d'estructura, que vol dir: inversions, tecnologia, empreses i administració. És a dir, no vol dir: ONGs, voluntaris, subvencions, donacions. Aquesta cultura és marginal i no canvia res.
Si les accions humanitàries no passen pels elements estructurals en el camp econòmic, social i financer, serveixen de poc. Han d'anar enfocades a les estructures que vertebren els països. I no a les estructures marginals.

Aquesta és una visió novedosa de la cooperació internacional.

El problema és que a les nostres societats per no canviar ja els va bé tenir aquestes estructures marginals. A més tenim la descàrrega emotiva i emocional de què som bons i generosos. Però això és prepotència perquè no hem adquirit una cultura de la solidaritat i de treballar conjuntament. Hem d'acceptar les estructures marginals com a annexes.
Jo sempre dic que la cooperació té dos pecats originals. Per una banda s'inicia amb el procés de descolonització dels anys cinquanta. La descolonització significa que hi ha unes metròpolis que són superiors als conquerits i els han d'ensenyar què han de fer. Els instal.len una estructura jurídica, administrativa, territorial, i productiva tant si ho entenen com si no. I és molt difícil fer desaparèixer aquest sentiment de prepotència.
I d'altra banda, com que volem ser bons i en el procés de descolonització les esglésies tenen un paper molt protagonista en la cooperació al costat de les missions, s'ha secularitzat el que feien les esglésies i continua quedant tot el que és humanitari com a annexe.
Aquests dos elements, la superioritat i l'ajuda humanitària en el sentit de fer-ho perquè són pobrets, són molt difícils de canviar en la mentalitat de la gent. La nostra principal responsabilitat és canviar i democratitzar casa nostra. Com a Bolívia és dels bolivians i a l'Índia dels indis.

Això suposa també un canvi en el paper dels governs a l'hora de dissenyar les polítiques de cooperació?

A través dels nostres impostos hi ha molts diners. Aquest any podran arribar a 210.000 milions de pessetes en cooperació que els nostres governs vehicularan cap a la cooperació. Per què no comencem orientant les polítiques de cooperació que ja s'estan fent? Els ciutadans ja ens hem rascat les butxaques.
Els parlamentaris, els programes dels partits, els pressupostos, tot això és vida democràtica i cal veure què es fa amb els programes dels governs. Les diferents polítiques per àmbits han de tenir coherència: l'economia, el comerç, l'educació... Falta prestigiar la política que, en definitiva, és l'organització de la nostra convivència.
El que no podem fer és denunciar les mancances i la corrupció dels altres països, on són molt fàcils de veure, i no mirar a casa nostra. Tot això sumat al que ja s'està fent.

Correm el perill que la solidaritat sigui una moda?

Ho ha estat. Tradicionalment era la moda de la burgesia i l'aristocràcia i el paper de la primera dama, que presidia les grans fundacions. És una moda que reforça l'estatus i millora i prestigia la imatge.
Però si es potencia la solidaritat a nivell educatiu en un procés prèviament reflexionat pot arribar a servir de molt. Es tracta d'una inversió en formació.

Barcelona és una ciutat solidària?

En aquests moments és solidària i es fan esforços perquè ho sigui. El problema és que es tracta d'una feina molt lenta i quan la fas sembla que no facis res. El que cal és continuar fent reivindicacions però també treballar reflexionant i estudiant, de manera que ens hem de repartir la feina.
Cal crear xarxes i una mentalitat col.lectiva, vincular ajuntaments i parlaments, que tenen gabinets de cooperació, de cultura, d'ensenyament, d'economia... és una feina global.

Com valora el 0,7% municipal que es dedica a cooperació internacional?

El valoro si es posa en aquest marc conceptual global. Ara bé, com a imatge —tot i que he estat president de la Coordinadora quan es va iniciar la campanya— m'hi oposo. No es pot donar la imatge davant de la societat que amb més diners s'arreglen les situacions, perquè això és mentida. Amb aportacions econòmiques no es solucionen situacions estructurals.
Com a motiu de sensibilització espontània ha estat d'una gran riquesa, les administracions ho han aplicat perquè s'hi han vist obligades i políticament havien de respondre, però sense saber ben bé de què anava la cooperació. És un procés que s'ha iniciat i s'ha de fer madurar, però és insuficient.