Perspectiva de la Diagonal des de la zona de Balmes, en direcció a l'est de la ciutat, els anys 20. En aquell moment el seu nom era carrer Argüelles. Arxiu Manuel Ortega
"La Diagonal comportava un escenari immillorable perquè els arquitectes del noucentisme hi exhibissin unes realitzacions que superessin i arraconessin el detestat modernisme, però el fet és que l'estil no va estar a l'altura de les circumstàncies".

 Un segle en Diagonal
Text: Lluís Permanyer, periodista.

La Diagonal és el carrer que, pel seu traçat, identifica amb més personalitat l'Eixample: aquest va ser el resultat d'una enquesta feta als alumnes de l'Escola d'Enginyers. Aquest fet, lligat també amb el disseny, ha estat confirmat ara mateix, en observar la tapisseria del nou model d'autobús municipal. Cerdà va tirar una línia que trencava amb autoritat la monotonia ortogonal del seu Pla de l'Eixample, abans que Jaussely projectés el Pla d'Enllaços el 1905. No es tractava, però, d'un recurs estilístic, sinó del màxim exponent d'una de les tres classes d'espai públic per circular que ell mateix havia definit: el passatge, el carrer i la via transcendental, la missió de la qual era unir dos nuclis urbans molt allunyats, cosa que explica que sigui l'avinguda més ampla de la ciutat i, ara, la més llarga.

   bmm n. 56 juliol-setembre 2001    




sumari quadren central
 
 


La seva longitud justifica que la Diagonal tingui diverses històries, no solament perquè hi ha trams que han viscut un desenvolupament molt divers i personalitzat, sinó també perquè és lògic que la urbanització de més d'onze quilòmetres hagi durat tants anys.
Va néixer amb timidesa el 1884, ja que el primer tros que va ser construït només era el comprès entre Pau Claris i el Passeig de Gràcia. Que comencés precisament allà es comprèn pel fet de ser la part alta de la Dreta de l'Eixample, tot i que aquell sector pertanyia llavors al terme municipal de Gràcia. Sospito que el fenomen de l'agregació va contribuir a dinamitzar la seva progressió. Sense abandonar la mateixa timidesa inicial, el sector següent, que el 1896 havia anat creixent d'una manera escadussera, va anar en direcció al llavors anomenat Camp d'En Tuset, però també una mica en direcció inversa: fins a Bruc.
Aquell carrer imponent, solemne i pretensiós havia estat batejat pel mateix Cerdà, el qual li va atorgar un nom que s'adiu amb la seva mentalitat funcional i que feia honor a la seva forma: Gran Via Diagonal. El batejador oficial de l'Eixample, Víctor Balaguer, tot i haver fet una intervenció vasta i creativa, el va respectar. El futur va ser molt menys prudent en aquest sentit, ja que l'avinguda va patir un ball de noms molt típic de l'atracció irresistible que produïa en el poder polític un carrer tan important. El 1891 ja va sofrir un canvi sorprenent, en ser dedicat a Agustín Argüelles, que no tenia res a veure ni amb la ciutat ni amb el país: m'ha costat esbrinar-ho; però, finalment, he sabut que la clau que ho justifica és el poder maçònic. El 1922 es va imposar Nacionalitat Catalana, però va durar poc, ja que es va produir el cop d'Estat del general Primo de Rivera, que va propiciar, el 1924, el retorn del maçó Argüelles o, millor dir, l'eliminació d'una referència catalanista que en aquell moment feia nosa.
L'any següent, però, l'adulació dictatorial va aconsellar imposar el nom d'Alfonso XIII. No va produir cap sorpresa, doncs, que en ser proclamada la República es transformés en 14 d'Abril. Aquell joc sempre lligat a les circumstàncies no va sorprendre a ningú en fer-se efectiu l'endemà de l'ocupació de la ciutat per l'exèrcit franquista: van eliminar la denominació republicana, que era el més urgent, i, sense imaginació ni compromís, van recuperar el nom de Gran Via Diagonal. Abans d'acabar el 1939, la pràctica d'encensar el poder va imposar el nom de Generalísimo Franco. El més divertit de tot va ser que els barcelonins no van fer cas d'aquell ball de canvis i es van mantenir sempre addictes al popular Diagonal, que va ser recuperat el 1979, quan va ser remodelat el nomenclàtor que havia deixat el franquisme.
Aquesta avinguda era un espai adequat per estimular els propietaris i els arquitectes a ennoblir-lo posant-hi dempeus edificis de categoria, tal com havia succeït, per exemple, al Passeig de Gràcia. No va ser així. La mediocritat ha estat la norma, que, curiosament, ha afectat tots els estils. Les excepcions han estat poques.
L'única obra eclèctica rellevant és la que va encarregar el marquès de Robert; descontent de la proposta que li havia dibuixat l'arquitecte Joan Martorell, va preferir la grandiloqüència continguda del seu col·lega francès Henri Grandpierre. Els excessos van ser reservats per a la generositat del jardí, que, originàriament, envoltava l'edifici, i per a la decoració interior.
El modernisme va inspirar algunes peces notables, tot i que hom hauria desitjat que la quantitat fos més nombrosa. L'obra més vistosa és, sens dubte, la Casa de les Punxes, de Puig i Cadafalch, per la senzilla raó que és la més espectacular de Barcelona, una ciutat on ha manat la construcció entre mitgeres. Altres obres destacables són: el palauet del baró de Quadras, també de Puig i Cadafalch, que es fa mirar pel treball de la pedra; la Casa Serra (cantonada amb Rambla de Catalunya), on aquest arquitecte va fer un homenatge sentimental a la desapareguda Casa Gralla, però que mai no va ser habitada i que en ser transformada en escola va ser abocada a una mutilació inevitable; la Casa Comalat (núm. 442), de l'arquitecte Salvador Valeri i Pupurull, coronada amb un barret que fa pensar en un arlequí, però la voluntat exhibicionista de la qual es fa més palesa a la façana posterior de Còrsega, tota ella ondulada; el Palau Pérez Samanillo, al xamfrà de Balmes, que l'arquitecte Joan Josep Hervàs va projectar com a residència unifamiliar i que originàriament estava voltada de jardí, i la Casa Sayrach (núm. 423), una de les comptades obres d'un arquitecte ric que malauradament es va permetre el luxe de no prodigar-se gens, que data del 1918: per això està considerada com la darrera manifestació del modernisme.

ELS CARMELITES I POMPEIA
benedicció de cotxes davant de l'església de Pompeia, el dia de sant Cristòfol de 1922. Al fons s'aprecia l'edifici de les PunxesTambé mereixen ser esmentades dues esglésies, malgrat que no siguin obres excepcionals. L'església dels Carmelites (1923), a la cantonada amb Roger de Llúria, va ser projectada de mala gana per Domènech i Estapà, ja que li va tocar de retruc en ser rebutjat el projecte decebedor que havien presentat els arquitectes Josep Artigas i el seu fill. En fi, és una obra massa eclèctica a la qual, a més a més, li va ser mutilat el 1971 el campanar neomudèjar. El temple més popular ha estat sempre el de Pompeia, segurament perquè els caputxins han mantingut de bell antuvi una relació molt intensa amb sectors ben sensibles de la societat indígena. Es tracta d'una obra interessant de l'arquitecte Enric Sagnier, el qual va saber treure un bon rendiment del diàleg entre el maó vermell i la pedra per assajar el neogòtic religiós; en una finca petita i no gaire agraïda va combinar el temple i el convent, la qual cosa el va obligar, per exemple, a crear un curiós claustre triangular. La comunitat comptava llavors amb fra Rupert de Manresa, un predicador de moda que convocava un públic tan nombrós com selecte entre la burgesia; fins i tot Cambó mantenia amb ell una relació singularment estreta. Per aquesta raó, el Sagarra dels temuts poemes satírics li va dedicar una tirallonga dels rodolins més famosos, sota el títol de La balada de Fra Rupert, pels quals feia desfilar gairebé tots els ordes religiosos mitjançant un estil sense embuts, com el d'aquesta mostra representativa: "Els tinc grossos i rodons / com el Pares Felipons".

El noucentisme disposava a la Diagonal d'un escenari immillorable i llaminer perquè els seus arquitectes hi exhibissin unes realitzacions que superessin i arraconessin el detestat modernisme; però, de fet, era un estil que en arquitectura no va estar a l'altura de les circumstàncies. Tal vegada el més interessant va ser el Grup Escolar Ramon Llull (inaugurat en un tardà 1931, tot i haver estat projectat el 1919), obra de Josep Goday, ornamentat amb esgrafiats de Francesc Canyellas.
Un edifici que cal destacar és la Casa Planells (1923), de difícil classificació, creada per l'arquitecte Josep Maria Jujol. El xamfrà li permet una certa alegria escultòrica, en aquest cas filla del modernisme i que sembla voler conrear un expressionisme que no va quallar. Aquí hi va haver un prostíbul, com també en un pis de la Casa de les Punxes.

, imatge de l'avinguda en el punt de confluència
Una Diagonal per força havia de tallar amb esperada irregularitat l'ordre ortogonal que havia instal·lat l'ordre sever d'un enginyer com Cerdà, fet que justifica una sèrie d'espais residuals. Amb molt bon sentit es va creure aviat que calia amorosir-ho una mica amb el recurs escultòric controlat del petit format que oferien unes fonts escultòriques sorgides d'un concurs municipal que havia guanyat Josep Campeny amb justícia. Es va començar col·locant el 1912 la Font de la Granota (davant del Palau Robert), de l'esmentat escultor. El resultat va agradar i es va continuar després amb El Negret, d'Eduard B. Alentorn (Bruc, el 1915); El Noi Nu (Bailèn, anys vint), d'Àngel Tarrac; i El Pescador (Casanova, el 1947), de Josep Manuel Benedicto.


recreació artística de l'àrea del Cinc d'Oros, en la cruïlla de la Diagonal i el Passeig de Gràcia

Al costat d'aquestes línies, col·locació de l'estàtua de la República a l'obelisc d'homenatge a Pi i Margall, el 1934. Ja el 1904 en el Brusi s'havia publicat un article en què es comentava que la cruïlla amb el Passeig de Gràcia demanava un monument que, segons suggeria, fos dedicat a Pi i Margall. La idea va agradar i el 1909 l'Ajuntament va encarregar a l'arquitecte Falqués un conjunt de fanals una mica historiats per començar a definir aquell espai: el centre es va deixar buit, tot esperant el monument, i això, vist l'aspecte que oferia llavors el conjunt, va propiciar que l'enginy provat dels barcelonins ho bategés com el Cinc d'Oros. Contar amb un cert detall totes les incidències i desgràcies que van maleir l'obra dedicada a enaltir qui havia estat president de la República seria massa llarg i enutjós de descabdellar. Ras i curt, l'alcalde Pich i Pon el va inaugurar gairebé d'amagat el 1935 i, per això, el president Companys va creure que era inexcusable tornar-ho a fer el 1936, però amb la solemnitat deguda.
L'obra cridava l'atenció per la figura de la República que havia modelat l'escultor Viladomat, la qual va ser situada damunt de l'obelisc. Una vegada més la ironia esmolada dels ciutadans va fer el seu efecte en batejar-la amb el nom de Margarita Carvajal, que en aquell moment triomfava als escenaris del Paral·lel mostrant un cos que feia goig de veure: fonamentaven aquell canvi irònic en el fet que tenia la "gràcia" al cul; tenien raó: la figura havia estat orientada d'esquena al barri.

L'altre gran monument va ser el de mossèn Cinto, amb una figura modelada per Borrell i Nicolau. La inauguració va resultar polèmica, ja que va ser realitzada amb la presència d'un rei que des de feia un any emparava la dictadura; per aquesta raó una sèrie de prohoms de la cultura i de la política, encapçalats per Guimerà, van boicotejar l'acte i van anar a la mateixa hora al cementiri de Montjuïc per realitzar una ofrena floral al poeta.
L'aspecte que encara tenia llavors la Diagonal entre mossèn Cinto i la inexistent plaça de les Glòries era decebedor i confirmava la tendència d'un creixement en sentit contrari al que havia imaginat Cerdà. Així doncs, no era estrany que en la descripció que el 1926 va fer Lluís Capdevila evoqués un paisatge amb horts, tavernes, drapaires, gitanos, etcètera.
Les Corts, amb l'etimologia a la mà, vol dir "masies". El suau pla de Barcelona, entre els nuclis urbans de Sarrià i de les Corts, que avui apareix creuat pel mig per la Diagonal, eren masos que vivien d'unes terres excel·lents per al conreu o per a les bòbiles. A més, era un paratge beneficiat per un clima d'allò més suau, que va atraure l'aristocràcia per anar a estiuejar-hi o els malalts perquè els internessin en centres de convalescència.
Entre el Palau Reial i la plaça de Francesc Macià, a banda dreta i esquerra de la gran avinguda, hi havia algunes masies:
-Casa Xica d'en Lletjòs, on ara hi ha el número 612, que va ser enderrocada el 1910.
-Entre els carrers Loreto i Fra Luis de Granada, des del 1515, les cases d'en Pere Ferrer.
-Entre Bori i Fontestà i Ganduxer, la finca de Ca n'Orlondo, propietat dels marquesos de Castelldosrius. Va ser residència dels Sentmenat, i no va ser enderrocada fins al 1949.
-L'Illa ocupa la propietat on hi havia l'Asil de Sant Joan de Déu (1879), que històricament havia estat el mas de Can Barceló, bastit el segle XVIII.
-En el triangle format per la Diagonal, Numància i el camí de Sarrià a Barcelona, pel carrer Anglesola i pel camí de Sarrià a Hostafrancs, hi havia Can Deliri, de la família Cusó, enderrocada el 1923.
-A l'encreuament de Carles III hi havia una finca del segle XIII que pertanyia al pagès sarrianenc Guillem Martí. El 1743, els marquesos de Peñalver van iniciar-hi la construcció de Can Duran, que cap al 1870 es va transformar en l'asil del Bon Consell.
-Can Ramon de l'Ull, masia del 1506, propietat a principis del segle XX dels germans Miret i Sans, va ser enderrocada quan es va obrir la Diagonal.
-Can Estela, residència d'estiu dels comtes de Vallcabra, va ser enderrocada el 1952 per construir-hi la plaça de Pius XII.

UN PALAU PER A ALFONS XIII
Can Estela, residència d'estiu dels comtes de Vallcabra, situada a l'avui plaça de Pius XII.Aquest era el panorama plàcid, rural i bucòlic que, de sobte, estava destinat a canviar quan Cambó va considerar inacceptable que el rei no disposés a Barcelona d'un palau, ja que el 1875 s'havia cremat el que la Corona posseïa a la Ciutat Vella. El líder de la Lliga va tenir la idea de fer-ne bastir un de debò i amb un parc creat per Forestier que anés des del dipòsit de les aigües fins al cim de Sant Pere Màrtir; però una crisi política va fer caure el 1918 el Govern quan estava a punt de ser aprovada una subvenció molt important per a aquest projecte. Fracassat aquest intent, Joan Antoni Güell, que havia seguit amb atenció el projecte, va proposar el 1919 que el nou palau reial que Barcelona ofrenava a Alfons XIII se situés en una finca que havia adquirit el seu avi Joan, formada pels masos Can Feliu i Torre Baldiró i ampliada pel seu pare Eusebi en haver adquirit Can Cuyàs. A fi d'estimular que tot allò arribés a bon port, va oferir per la simbòlica quantitat de 25.000 pessetes gairebé 69.000 metres quadrats.

És cert que era un acte de generositat exemplar, però no és menys cert que aquell gest es basava en el fet ineluctable que una obra d'aquesta mena obligaria a perllongar la Diagonal, la qual cosa suposaria automàticament una colossal plusvàlua de les grans finques que encara posseïa en aquella zona. S'esperava que els monàrquics locals hi contribuirien amb aportacions econòmiques, però una vegada més es va fer evident la gasiveria d'aquella genteta, ja que alguns van tenir la barra de donar peces de mobiliari i decoració que semblaven tretes d'un brocanter.
Aquesta va ser, doncs, la raó que explica que el palau i el parc acabessin reduïts a una torre, ampliada per l'arquitecte Nebot, i a un jardí, creat per Rubió i Tudurí. Una llàstima, però cal reconèixer que aquella iniciativa va permetre un creixement immediat de la Diagonal en aquesta direcció.
L'arquitecte Jesús Portavella, el mateix que ha estudiat el nomenclàtor, ha enllestit una investigació que demostra que Cerdà va traçar la Diagonal de tal manera que no obligava a enderrocar molts dels masos que abans hem mencionat. Sembla que una mala alineació a l'hora de fer realitat sobre el terreny el que havia estat dibuixat va provocar un efecte tan negatiu.

homenatge a l'Exèrcit a la caserna del Bruc, el 1934 El lliurament de l'obra es va efectuar amb solemnitat el 1926. El monarca, al qual li feia molta il·lusió posseir aquell palau, en va poder gaudir ben poc. Hi va celebrar alguns actes i recepcions de l'Exposició Internacional del 1929, però quan es va produir el canvi de règim va ser declarat monument historiconacional, confiscat per l'Estat, cedit tot seguit a l'Ajuntament i transformat en Museu de les Arts Decoratives, que Macià va inaugurar els darrers dies del 1932.
Va ser el mateix arquitecte Nebot qui va dibuixar la secció de la nova Diagonal, que no seguia gens ni mica el ritme de l'anterior. Una de les missions de la plaça de Francesc Macià va ser dissimular visualment la ruptura i fer de ròtula que unís aquesta transició tan difícil, cosa que va assolir. Projectada el 1928 per Rubió i Tudurí, que va aconseguir una obra molt afinada, no va ser executada fins al 1934. Tot el pes del nou passeig el va carregar a la banda muntanya, la més assolellada; mentre que al cantó de mar només hi va deixar, per insistència de l'alcalde baró de Viver, un vial de terra per ser emprat pels genets del Reial Club de Polo. L'avinguda a la part de l'Eixample, que tenia una amplada de cinquanta metres, va adquirir una dimensió mai vista: 84 metres fins a Entença i 92 fins a Maria Cristina.
Cal observar que es produeix una variació sensible en arribar al Palau Reial, ja que Rubió i Tudurí, responsable també de l'arbrat, va interrompre aquell paisatge, a fi d'alertar de la presència feble d'un Palau Reial que no es veu i d'un mur prosaic que l'envolta. Aquell entorn va ser ennoblit amb tres escultures, de Llimona, Tarrac i Casanovas, que van ser condemnades a l'ostracisme per immorals i retirades de la Plaça de Catalunya enmig d'una sorollosa campanya moralitzadora de rosegaaltars.
En aquella Diagonal novíssima s'hi van instal·lar el Palauet Abadal (1926), el Junior Football Club (el 1931), la Caserna del Bruc (1932) i el Reial Club de Polo (1932), que van contribuir a atraure fins a aquelles llunyanies uns quants barcelonins escollits.

, l'Skating Club de l'actual plaça de Francesc Macià, els anys 40A començament de segle ja havia estat enderrocada una fàbrica de sedes que era al bell mig de la plaça de Francesc Macià. Aquell espai central va quedar alliberat, però no pas els voltants, concretament la zona limitada per Borrell, Villarroel i Londres, on havia estat desplaçat el 1854, procedent de les hortes de Sant Pau, el Jardí Botànic donat pel marquès de Sentmenat. El conjunt, en el qual també era inclosa la Granja Experimental, era gestionat per la Diputació. Cap al 1906 l'Ajuntament ja havia expressat el desig de traslladar-lo novament a fi d'acabar d'urbanitzar aquella zona de l'Eixample. Per fi, el 1915 la Granja va ser desplaçada a una gran finca dels afores de Caldes de Montbui, on precisament avui es pretén portar-hi una part del zoo. Aquella decisió era tan discutible, que els hereus Sentmenat van impugnar-la, fet que explica que fins als anys cinquanta encara hi hagués un solar i que va propiciar la instal·lació d'una pista de patinatge molt popular, Skating, i un gran viver del florista Batlle.

Ens hem de situar a l'època per comprendre que la Diagonal queia lluny del centre i que el nou tram encara era més lluny; cal tenir present que pocs barcelonins tenien cotxe. Així doncs, abans de la guerra no es va consolidar com un espai per passejar, excepte en algun moment una mica especial, com les misses de dotze i d'una que se celebraven a les esglésies de Pompeia i dels Carmelites en les festes de precepte. En aquesta època ja s'hi havien obert alguns establiments atractius, com Parellada i la seva terrassa que ocupava la cruïlla de Còrsega, davant del Palau Robert, o la confiteria Mora.

LA GUERRA CIVIL
La Diagonal va tenir un protagonisme notable en l'aixecament feixista contra el Govern de la República. Una part dels revoltats va sortir de matinada de les casernes del Bruc i certs elements civils, reunits al camp de l'Espanyol, s'hi van sumar. En arribar al Cinc d'Oros es va produir el primer enfrontament, que va provocar que alguns es fessin forts als Carmelites i que tingués lloc un setge i la rendició.
La reacció anticlerical, que no calia atiar gens ni mica, va generar un intent d'enderrocar una escultura de Llimona a la façana de Pompeia. A cops de martell va ser eliminat el relleu del Sagrat Cor que ornamentava el frontó de la façana del Palauet Pérez Samanillo; l'esgrafiat de la Casa Company, de Puig i Cadafalch, va ser esborrat pel mateix propietari en veure quin era el clima imperant i en témer mals majors.
En plena Guerra Civil es va triar aquell espai espectacular i el més gran de la ciutat per retre l'acomiadament emocionat als estrangers que havien vingut a lluitar contra els feixistes en les Brigades Internacionals. La desfilada es va celebrar el 28 d'octubre de 1938 i va ser un espectacle humà d'una emoció molt intensa.
Una part de les tropes que van ocupar Barcelona van entrar per la Diagonal. I també es va triar aquesta avinguda, que començava a imposar-se d'una manera bastant natural, per a la gran desfilada de la victòria, presidida per Franco des del balcó del principal del número 508. Dins d'aquest ambient encaixava que un franquista agraït com José Garí Gimeno donés a l'exèrcit una finca molt ben situada a fi que hi bastissin una residència per a oficials, que va ser projectada pels arquitectes Solà Morales i Soteras.

A peu de pàgina, el restaurant a l'aire lliure Califòrnia per la mateixa èpocaLa burgesia havia patit i volia rescabalar-se'n amb l'esbarjo; l'estiu era un moment propici i semblava que uns nous locals que s'hi havien inaugurat donaven la sensació que hom era fora de la ciutat i del seu brogit. El Cortijo i La Rosaleda van tenir un èxit immediat, absolut, tant que va induir a la còpia, amb Cactus i California. Sopar, espectacle, ball; però, sobretot, animació i fresca en una època en què l'aire condicionat era una raresa reservada als salons cinematogràfics. La Granja La Catalana i bars com Bauma, Bagatela, Guinea, Mery, Galera, Sándor, entre d'altres, confirmaven una tendència, en què, en el terreny dels restaurants, Finisterre es va imposar tot seguit amb autoritat. La inauguració el 1946 del cine (després s'hi va afegir el teatre) Windsor amb una pel·lícula proaliada va afegir una pinzellada de qualitat que feia el seu efecte.

La nova Diagonal moria just després del Palau Reial; no conduïa, per tant, enlloc: un defecte incomprensible, ja que constitueix un grandiloqüent atzucac. Qui va resoldre aquell problema urbanístic greu no va ser l'Ajuntament, sinó un ciutadà enamorat dels cotxes i de la velocitat: Joaquim Molins Figueras. En qualitat de president de la Penya Rhin, que ja havia organitzat amb encert curses a Montjuïc, va tenir la pensada de perllongar aquella avinguda fins a Esplugues i empalmar amb la carretera que passava per Finestrelles, amb la qual cosa s'aconseguia, amb poca inversió, un circuit que permetia una homologació internacional. La idea era excel·lent, però el fet decisiu va ser que en aquell moment Peña Boeuf, bon amic seu, fos ministre d'Obres Públiques. Tot va anar amb celeritat i ja el 1946 es va poder inaugurar. Els millors pilots del món, Fangio inclòs, i les marques més acreditades es van anar donant cita cada any en una competició que va guanyar el fervor popular.
No cal dir que aquella intervenció urbanística va aportar un benefici de primer ordre: Barcelona va gaudir d'una entrada emocionant, ja que l'arribada en cotxe oferia una panoràmica i una perspectiva tan inesperades com enlluernadores. Ara aquest efecte s'ha perdut.
La Penya Rhin va aconseguir que una mena de barcelonins coneguessin aquella zona; eren bastants, però encara faltava un coneixement més popular i nombrós, que es va produir tot seguit amb motiu de la magna concentració, la més gran mai registrada a Barcelona: el Congrés Eucarístic. Corria el 1952.
Tots els barcelonins, doncs, ja havien incorporat el coneixement d'aquella avinguda i el seu territori, però es tractava d'unes relacions esporàdiques i circumstancials; en canvi, la decisió política de desactivar la revolta universitària instal·lada al bell mig de Barcelona, per mitjà de la construcció d'un seguit de facultats aïllades i no pas concentrades, va aconseguir, per fi, la lenta però definitiva incorporació de la zona a la vida ciutadana. S'havia pensat en l'alternativa de Montjuïc, però com que es tractava de sòl municipal, no permetia la corrupció ni els embolics econòmics. Així doncs, no és estrany que l'operació urbanística més important portada mai a terme des de l'Exposició Internacional del 1929 propiciés actuacions escandaloses que van acabar amb l'empresonament de tres arquitectes i un corredor de finques. La Facultat de Farmàcia era tan lletja que va haver de ser escamotejada; l'Escola d'Arquitectura, de Bona, Martínez i Segarra, és decebedora, i la Facultat de Dret, de Giráldez, Iñigo i Subias, és encara el millor edifici.

El solar on s'havia de construir el complex comercial de L'Illa, anteriorment ocupat per l'asil de Sant Joan de Déu, en una fotografia del 1979.La Diagonal havia aconseguit el més difícil, que era haver entrat en franca competència amb el Passeig de Gràcia com un lloc senyorívol i encisador per als vianants. A finals dels anys cinquanta feia més jove (la bitllera Boliche, en homenatge al tango, ho confirmava) i modern deixar-s'hi veure. Va durar poc. Una llàstima. I, per desgràcia, ara s'ha perfeccionat, ja que resulta físicament impossible passejar-hi i s'ha convertit en una carrera d'obstacles o en un perill per culpa de les bicicletes. La Generalitat vol acabar-ho d'espatllar introduint-hi amb calçador el tramvia, tot per estalviar-se la inversió que cal exigir, la del metro.
Les talaies fan goig a la Diagonal, però algunes han quedat més aviat baixes; malgrat tot, el més important en aquesta qüestió és la qualitat del projecte i, sobretot, dels materials. No solament em sembla escaient que la Diagonal novíssima, la que comença a néixer ara mateix, hagi estat considerada com un territori propici per a aquesta mena d'arquitectura, sinó que allà també l'escala de l'avinguda exigeix la intervenció de volums potents. Però aquest és un altre capítol.

 
  barcelona metròpolis mediterrània   /   actualización febrero 2002                                   contacto _ @       imprimir