J.Domínguez
Un camperol abonant un camp de patates
al Prat de Llobregat. Dels 400 productors que fa uns anys venien directament els seus productes en mercats, sols en queden uns setanta.

Els últims hortolans del Baix Llobregat
TEXT Gabriel Pernau
FOTOS Dani Codina
GRÀFICS La Cuina

Culte, cultura, agricultura, cultiu, cultivat... El cultiu del camp i el cultiu de la ment tenen una arrel comuna. Si més no etimològicament, l'home va llaurar primer els camps abans de poder-se cuidar de l'intel·lecte. Aquesta és una de les raons per les quals el projecte Parc Agrari defensa la protecció de l'agricultura al Baix Llobregat com un bé cultural que no es pot perdre.

   bmm n. 56 juliol-setembre 2001    




 
 


La rodalia de Barcelona disposa d'espais verds privilegiats, com Collserola o el Garraf. Però a l'entorn d'aquest nucli altament urbanitzat on viuen dos terços de la població de Catalunya es conserva una altra illa verda força menys coneguda i, sobretot, valorada. És el parc agrari del Baix Llobregat, 3.000 hectàrees de zones de cultiu que abasteixen els mercats de la capital des de fa segles. Ara, els catorze ajuntaments de la zona i la Diputació de Barcelona tenen en marxa un pla per garantir la pervivència de l'agricultura comarcal. Es tracta d'evitar que el progrés i la indústria trossegin encara més un espai ja prou castigat des dels anys cinquanta.

La denominació "Parc Agrari", però, pot induir a error. El que hi ha al Baix Llobregat no és un parc natural ni un parc temàtic. Qui acudeixi a la zona escassament informat descobrirà un panorama desolador. N-2, A-2, N-340, A-16, pota sud, C-246, C-245, línies d'alta tensió, polígons industrials, ciutats dormitori... La zona està creuada per un eixam de carreteres, autovies i autopistes, una suma d'infraestructures a les quals en els pròxims anys se sumarà el tren d'alta velocitat, i en el futur, altres obres que avui ni tan sols imaginem.

I és que la realitat és la que és: el corredor del Llobregat és un pulmó verd, però també la principal porta d'entrada a Barcelona de totes les xarxes procedents del sud i de l'oest, que per aquesta via salven els obstacles naturals que representen el massís del Garraf i Collserola. Aquestes grans obres i les indústries s'han aixecat sobre terres que havien estat destinades a l'agricultura.

Els pagesos van ser els primers a aixecar la veu. A mitjan anys setanta, Unió de Pagesos va denunciar la desaparició accelerada de terrenys de cultiu i va iniciar una campanya de sensibilització sobre la importància de conservar l'agricultura a les vores del Llobregat. El seu raonament incidia en el fet que aquesta activitat garantia la manutenció de centenars de famílies, que els camps eren el més semblant a un espai natural que pot existir al bell mig d'una zona metropolitana, que la seva conservació no suposava cap despesa i que d'allà sortien cada any tones de productes frescos. Es tractava, en definitiva, de conscienciar els ciutadans que ells eren els primers interessats en la seva preservació.

Però les seves paraules van tenir poca repercussió. S'estava construint la Gran Barcelona, i res no podia frenar la industrialització del país. El delta del Llobregat i la zona coneguda com la Vall Baixa eren vistos com una gran reserva d'espai per al creixement de l'àrea metropolitana. No es plantejava que l'expansió d'una activitat es feia a costa de l'altra i, si es feia, s'assumia com un sacrifici no sols acceptable, sinó fins i tot desitjable. Al cap i a la fi, l'agricultura representava, des d'un punt de vista desarrollista, el passat.

Com que la seva activitat cada cop era menys rendible, es va arribar al punt que molts pagesos fins i tot anhelaven que una carretera passés pels seus camps. Així serien expropiats i podrien deixar la feina.
Aquesta ha estat la tònica fins als noranta. Lluís Parés és un pagès de Sant Boi i membre d'Unió de Pagesos. Denuncia que, encara ara, cada cop que es vol fer un nou polígon se segueix ocupant territori de forma indiscriminada a pesar que ja en queda poc. El que té de greu el cas -afegeix- és que el territori no es pren a les indústries, "encara que siguin il·legals, sinó que sempre és a costa de sacrificar l'agricultura. Ja es va veure amb la pota sud, quan van enderrocar masies del 1700".
Des de fa segles, la vall i el delta del Llobregat han estat el rebost de la ciutat de Barcelona. Durant l'edat mitjana, dos dels principals productes agrícoles eren el blat i la vinya. A Barcelona, el blat del delta era conegut com blat de Montjuïc, encara que no era pròpiament d'allà.

L'agricultura de regadiu es va estendre al marge esquerre del riu a partir del 1820, i a partir del 1860, a la banda de ponent. El regadiu va introduir nous cultius. Cada zona es va especialitzar en un o diversos productes: Viladecans, en la verdura; Gavà, en els espàrrecs, els tubèrculs, els porros, la ceba, la patata, el tomàquet i la coliflor; a les muntanyes del voltant s'hi van plantar cirerers i vinyes; a Sant Boi, fruiters de tot tipus...

Fins a mitjan segle XX, la producció deltaica ha estat composta per fruiterars a la part alta, cereals i llegums a llevant i al centre, i horticultura a ponent i a la resta del territori. El sector va arribar a la màxima esplendor als anys trenta, quan les cooperatives i els sindicats agraris funcionaven a ple rendiment. Milers de tones de productes de la comarca van ser exportats a Europa. Un centenar de vagons de tren sortien cada dia carregats d'enciams, i quaranta plens de carxofes, en direcció a França, Alemanya i Gran Bretanya. Molins de Rei exportava fruita i Gavà pastanagues, enciams, raves, endívies i melons. Però els productes estrella de Gavà eren els espàrrecs silvestres i, sobretot, les carxofes.

I és que aquest espai natural és un bé de Déu per a l'agricultura. S'ha arribat a dir que, en certs aspectes, és més fèrtil que la vall del Nil. Segurament és una afirmació exagerada, però hi ha dades objectives que avalen aquesta tesi: una precipitació mitjana anual de 600 mil·límetres anuals, una terra plana i protegida per les muntanyes dels vents de nord i de sud, una temperatura mitjana de setze graus, amb màximes de 33 i mínimes poques vegades inferiors a zero...
Però l'activitat agrària segueix en regressió. Dels 400 pagesos que cada dia venien directament els seus productes en mercats, sols en queden uns setanta. En l'actualitat, la fruita i verdura del Baix Llobregat es ven en els mercats de Barcelona i sols en moments de sobreproducció es porta a Mercabarna.

Les darreres dècades, la vall ha resultat ser sorprenentment fèrtil en indústries i blocs de pisos. Aquestes construccions de l'home són, en gran part, les responsables que el municipi de Sant Boi hagi perdut 500 hectàrees cultivables l'última dècada, i que ara sols en quedin 800. I la pèrdua d'hectàrees agrícoles podria no acabar-se aquí. Si fa alguns anys es van fer les expropiacions de la pota sud i de l'autovia del Baix Llobregat, ara es preparen les de l'AVE.
El projecte del Parc Agrari del Baix Llobregat va néixer el 1995 al si de la Corporació Metropolitana de Barcelona. Es va constatar que calia actuar urgentment per frenar aquest procés. I actuar volia dir protegir. Protegir per salvaguardar la zona de la pressió de tot tipus que l'afecta: pressió urbanística, pressió demogràfica, pressió de les infraestructures, pressió dels nous equipaments, pressió del trànsit, pressió contaminant... El pla de seguida va rebre el suport del Consell Comarcal, la Diputació i Unió de Pagesos.

Es van sol·licitar ajuts de la Unió Europea. Es volia que el pla fos inclòs dins del programa Life. Les autoritats comunitàries entenien que una protecció d'aquest tipus podia aplicar-se a una zona de muntanya, però no era tan clar que també servís a un espai periurbà. Finalment, el 1996 la zona va rebre la qualificació de zona urbanística 24, que correspon a espais agrícoles greument amenaçats pel seu entorn. La UE es va deixar convèncer de la importància que les zones agràries del Baix Llobregat continuïn habitades i que s'hi segueixi desenvolupant la mateixa activitat que hi ha hagut durant segles. Per raons culturals i ecològiques, però també econòmiques. És més econòmic que els pagesos s'encarreguin de la conservació d'aquestes zones verdes, encara que la seva activitat no sigui altament rendible, que no pas assumir la seva desaparició i haver de gestionar directament l'espai.

El suport comunitari al Baix Llobregat no va ser gaire quantiós econòmicament (uns cinquanta milions de pessetes), però sí que ha servit de guia -juntament amb el projecte bessó de Palerm- per a altres zones d'Europa afectades per problemes similars.

Per gestionar el pla, el juny del 1998 es va constituir un consorci en el qual es van integrar la Diputació, els ajuntaments, el Consell Comarcal i Unió de Pagesos, sindicat que aglutina més del 50% del cens agrari de la comarca.
Fins avui, s'han invertit a la zona uns 250 milions de pessetes, aportats en la seva majoria per la Diputació. Aquesta institució és la primera que ha esmerçat diners a la gestió d'espais protegits. Gestiona des de l'any 1995 sis espais naturals més.

Aquests diners han servit, d'una banda, per emprendre mesures correctores que garanteixin la conservació de l'agricultura. De l'altra, per conscienciar que, mentre hi ha pagesos, el territori es manté endreçat, que es garanteix la recàrrega de l'aqüífer i que es manté la identitat de la comarca. Fins avui s'han dut a terme diverses actuacions. S'han eliminat les nombroses escombraries que alguns incívics tenen la temptació de llançar-hi insistentment, s'ha aplicat un programa ZEPA (Zones Especials de Protecció d'Aus) i s'ha introduït la vigilància dels conreus per evitar una de les plagues més temudes: la humana, que en altres èpoques havia comportat robatoris nocturns organitzats que fins i tot havien acabat amb morts.

Un aspecte important del Parc Agrari és ser una eina pedagògica. Per a la metròpoli barcelonina, no deixa de ser un luxe disposar de 3.500 hectàrees de camps al seu interior. Per això la tasca sensibilitzadora iniciada per la Diputació. "Cal educar la gent perquè consideri aquest espai un bé que cal conservar. Hem d'evitar que la gent pugui arribar a pensar que el Baix Llobregat pot ser tot asfalt i es quedin tan tranquils. Hem de ser conscients que si es perd l'activitat agrícola tradicional, perdem una part de la nostra cultura i dels nostres valors. És una lluita per la diversitat, la que sostenim. El Baix Llobregat s'ha de conservar com a terreny agrari, encara que no sigui molt productiu econòmicament. Oi que a ningú se li acudeix enderrocar la Catedral per construir-hi pisos? Doncs és el mateix. A la societat hi ha valors no productius que tot i això mereixen ser conservats."

Cada any, uns 1.500 nens assisteixen a cursos mediambientals gràcies al cicle Viure al Parc. L'altre vessant sensibilitzador va dirigit als planificadors dels ajuntaments. Des de la Diputació, es pretén conscienciar els urbanistes i arquitectes municipals que el camp ha de deixar de ser la reserva de sòl inacabable a la qual recórrer cada cop que sorgeix una necessitat inajornable.

A més, s'estudia l'ús ciutadà del Parc Agrari. L'opció més viable sembla l'obertura de camins per a vianants i excursionistes. Altres possibilitats estan descartades. Els pagesos tenen por dels robatoris.
El Parc Agrari ja està produint alguns fruits, segons Manel Canes, de la Unitat d'Estudis i Programes de l'Àrea d'Espais Naturals de la Diputació. Canes assegura que estan canviant certes formes d'actuació que fins ara es donaven, i que això s'aconsegueix gràcies al treball conjunt amb els pagesos. Així doncs, el Parc Agrari serveix per preservar del procés urbanitzador i per donar suport als pagesos perquè no marxin. "Hem d'aconseguir que el pagès es guanyi la vida amb el seu treball; sense ell, el camp es deteriora rapidíssimament."

Encara no és clar com s'aconseguirà que els pagesos no escoltin les temptadores ofertes de compra que regularment els arriben o que no desitgin ser expropiats. S'ha parlat de promoure les denominacions d'origen, com la carxofa del Prat, i de recuperar productes tradicionals desapareguts fa temps dels mercats o en vies d'extinció, però que la gent gran encara recorda, com els préssecs gavatxos, els préssecs escarolites, les pomes de Sant Joan Despí o el pollastre raça Prat. Però, de moment, no s'ha fet res de concret en aquest sentit.

Canes està convençut de la rendibilitat de les fruites i hortalisses del Baix Llobregat: "Aquests pobles es troben a deu minuts de la Plaça de Catalunya, i al costat mateix de Mercabarna. El Baix Llobregat pot ser perfectament rendible, tot i els nombrosos competidors del sud. I ja comença a ser-ho. Per competir amb els productes d'Almeria o de Múrcia, que es troben a tres hores per carretera de Barcelona, cal diferenciar el producte del Baix Llobregat d'alguna manera, donar-li un valor afegit."

I com evitar la temptació dels ajuntaments de seguir trossejant encara més el territori? Amb el Pla de Gestió i Desenvolupament i amb el Pla Especial d'Ordenació, en el qual ara es treballa a la Diputació i que haurà de ser aprovat per la Generalitat. D'aquesta manera es promourà l'obertura de camins i la millora de les conduccions d'aigua, alhora que s'intenta posar fre a les nombrosíssimes irregularitats urbanístiques que hi ha a la zona, des d'obres d'infraestructura fins a barraquisme o construccions il·legals.

Però els pagesos no són tan optimistes. Assagen nous camins per obtenir productes més rendibles i han creat tres associacions d'agricultura integrada per minimitzar l'ús de pesticides. El sector té clar que la rendibilitat de la seva fruita i verdura ha de venir, precisament, del que durant les últimes dècades ha estat el seu handicap: la proximitat a Barcelona. A diferència de les fruites procedents de l'Argentina o de Sud-àfrica, la del Baix Llobregat pot passar de l'arbre a la taula en menys de 24 hores.

Els propietaris encara temen que l'acer de l'espasa de Damocles que els acarona des de fa dècades caigui damunt seu qualsevol dia. Temen les expropiacions, temen que els seus fills no es vulguin seguir dedicant al camp i temen no ser capaços de resistir les ofertes de compra que els arriben a canvi de 43 milions per uns terrenys que, per a ells, no en valen més de cinc. I també temen l'extracció d'uns àrids molt cobejats per la construcció, que en les últimes dècades ha comportat una disminució de l'aqüífer de 110 hectòmetres cúbics a no més de vuitanta.

"Això que té davant és com és ara el Baix Llobregat -mostra Lluís Parés, assenyalant el paisatge mig verd mig gris que es veu des de les seves terres de Sant Boi-; es van anar construint equipaments, línies d'alta tensió, carreteres, polígons i s'han destruït les unitats estables de conreu. Ara queda un camp aquí, un camp allà..., amb l'agreujant que en alguns casos la convivència de l'agricultura amb la indústria és incompatible."

Els pagesos com Lluís Parés se senten oblidats per la classe política: "No ens fan cas; consideren l'activitat agrícola com una dedicació residual, tot i que el Pla General Metropolità del 1976 va servir per posar una mica d'ordre. La prova la tenim en el Parc Agrari, que hauria d'estar aprovat des de l'any 2000."

Va crear desencís saber que els primers plans de l'AVE creuaven les zones més fèrtils i ben conservades. Quan es van assabentar de la notícia, els pagesos van tenir la sensació que passava el mateix de sempre, que totes les il·lusions que havien posat en el projecte es diluïen com un terròs de sucre en un cafè: "L'any 1995, els polítics es van fer la foto al Parc Agrari per defensar els valors ecològics. Però avui ens han abandonat, fins i tot els alcaldes que s'havien oposat a l'AVE: quan els van estirar el cordill des dels seus respectius partits, es van posar ferms. Estem com sempre: el Llobregat, per als qui manen, continua sent una reserva de sòl."

No hi veuen motius per a l'optimisme, doncs, els pagesos. "La terra s'abandonarà, i quedarà plena de negocis especulatius", diu Parés. La pagesia del Baix Llobregat es fa gran i, sense joves que segueixin la feina, s'interromp la cadena productiva que durant molt temps no sols va proveir de productes frescos Barcelona, sinó que fins i tot va ser un sector florent.

Com serà el futur? S'abandonarà la terra i el Baix Llobregat quedarà ple de negocis especulatius, com tem Parés, o bé prosseguirà l'activitat agrícola, amb nous productes, que durant segles va donar personalitat a aquesta comarca? Si fos així, qui serien els nous pagesos, els fills dels actuals o bé els magribins que ara ajuden els propietaris en les feines del camp? Molts interrogants oberts. Algunes respostes segurament les tindrem el dia que s'aclareixi una pregunta prèvia: arribarà el ciutadà corrent a valorar una activitat que durant dècades ha ignorat?

Barcelona i el Llobregat

Les relacions entre Barcelona i les terres del Llobregat han estat nombroses al llarg de la història. A l'edat mitjana, hi havia tres camins que enllaçaven la capital amb les terres del Llobregat: el Camí de Dalt, que passava per Sant Boi i Cornellà i que era el més transitat; el Camí del Mig -molt poc freqüentat-, que passava pel Prat, i el Camí de Baix, que creuava l'Hospitalet i Sants. En tots els casos, per creuar el riu s'utilitzaven barcasses.L'antic municipi de Sants tenia una part, la superior, que pertanyia als territoris dèltics. Hi havia masos des de l'època medieval. Per la banda litoral, un costat del delta arribava fins al peu de Montjuïc. Era Can Tunis, o Casa Antúnez, el seu nom en castellà, donat pel propietari dels terrenys, Joan Antúnez.

Al segle XVI, molts dels habitants del delta que es posaven malalts eren ingressats en l'antic hospital general de Barcelona. Els ingressats solien ser de baixa extracció social, molts d'ells d'origen francès.
Al segle XVII, la pugna entre pastors i pagesos era constant. El 1610, va esclatar un conflicte entre Barcelona i els santboians, que veien la preciosa obra de defensa que havien construït per a les inundacions malmesa pels ramats barcelonins. Els consellers de la capital van arribar a prohibir l'entrada de la gent de Sant Boi a Barcelona.
El 1780, les maresmes de Port, les més pròximes a Montjuïc, van ser dedicades a prats d'indianes, fet que va evidenciar el primer conflicte entre agricultura i indústria.

Un inconvenient per a l'agricultura del delta va ser la falta de fems. Cada any calien centenars de carretades de fems procedents de Barcelona. A més, els pagesos del delta regalaven oli, vi i sal als propietaris de ramats barcelonins perquè encorralessin els animals en els seus masos.

A finals del XIX i principis del XX, els grans hisendats van afrontar les quantioses inversions que demanava la conversió de les maresmes en zones de conreu. Van ser quatre els que ho van fer, Ferran Puig, Ferran Casanovas, Manuel Bertrand i el seu fill Eusebi, que popularitzarien la finca de La Ricarda com a zona de cacera i pesca, i on als anys vint es va instal·lar un dels primers aeròdroms de Catalunya. El primer era a Can Tunis.

L'Ajuntament de Barcelona va estar sempre molt interessat en la dessecació del delta. Al principi, només de la part de l'estany de Port, i al segle XIX, de la totalitat del pla dèltic, especialment després de l'atac de paludisme dels anys 1784 i 1785. Les raons, les deixava clares l'advocat i propietari Segimon Torelló el 1786: "La Marina que por la parte de Poniente hay desde la Montaña y fortaleza de Montjuich hasta Castelldefels, que comprende inmenso terreno, es absolutamente fatal y poco menos que inabitable (...) La fortaleza de Monjuich, y aun la Ciudad de Barcelona y otras vecinas poblaciones, participan infelizmente de aquellas influencias; porque las áreas de Poniente que reinan frequentemente en el verano les comunican los vapores que se levantan de la Marina."

Torelló descobreix les immenses possibilitats que ofereix la zona: "Realmente aquel bastissimo terreno por su naturaleza es fertilisimo y capaz de la producción de granos, vinos y demas frutos, y si era todo cultivado seria una gran parte del desempeño para el abasto de la Ciudad y el alibio del Principado, tan escaso como es sabido de tierras proporcionadas á la sementera; mas sus fatales circunstancias lo mantiene inculto en la mayor parte, y en la restante tampoco se cultiba como se debiera".

L'any 1791, un informe de l'Ajuntament de Barcelona recupera una idea que ve de lluny: la desviació del curs del riu cap a Gavà i la dessecació dels terrenys més pròxims a Montjuïc: "Si se verificase el proyecto antiguo de mudar el alveo del Rio Llobregat, dirigiéndole por encima del Lugar de Sn. Boy y desembocando en la gran laguna de Remolá (...) se evitarían los charcos de agua del expresado terreno, facilitara que tubiesen agua para beber los Labradores que habitan en las casas dispersas, lograria Barcelona en tiempo de avenidas en el Invierno que se conduxesen huevos, Pajas y Volatería de los lugares del Prat y Sn. Boy, de que carece en semejantes lances, desguazaria el Rio á mayor distancia del Puerto y no perjudicarian á este las Arenas."

Portar les aigües del Llobregat a la capital va ser una aspiració de Barcelona des del segle X. Hi va haver diversos intents, però tots es van paralitzar. La canalització del Llobregat fins a Barcelona reïx, a principis del XIX, amb el Canal de la Infanta, de disset quilòmetres de longitud. L'obra arribava fins a Can Tunis. L'objectiu d'aquelles aigües no era el consum, sinó els molins fariners i el reg. La introducció del regadiu va comportar una gran millora econòmica per als pagesos, especialment els de la zona més pròxima a Barcelona, els primers a beneficiar-se de l'avenç.
Dos propietaris barcelonins de mitjans del XIX, Ferran Puig i Ramon Estruch, van introduir el regatge dels camps mitjançant màquines de vapor. L'aigua procedia de les capes freàtiques. El seu descobriment, a finals de segle, va significar "la riquesa no solament del Delta, sinó també de Barcelona", en paraules de Jaume Codina.
L'indià Jaume Casanovas i Parellada, fill del Prat, va fundar una colònia agrícola i ramadera, per a l'explotació de la qual necessitava grans quantitats d'aigua. De manera que va encarregar "la perforació d'un pou ben fons, fins a trobar -va dir- 'aigua o foc'". Per sort, el 1894 va brollar, des de 64 metres sota terra, una font d'aigua clara, neta i potable: "No cal dir -explica Codina- que des d'aleshores els pous artesians es multiplicaren amb una rapidesa vertiginosa (...). El descobridor renuncià generosament als beneficis que la llei li concedia. Conscient de la importància de la troballa, féu erigir una capelleta al costat del primer pou (...). El Delta havia revelat finalment el seu gran secret i riquesa: la mateixa aigua, la seva pròpia essència."

Al final de la Guerra Civil, nombrosos propietaris barcelonins no van poder conservar la propietat de la terra. Els pagesos que les llauraven els les van comprar.


El Prat: maresmes, camps i fàbriques

El Prat és un dels exemples més clars de com han canviat els pobles pròxims al Llobregat. Jaume Codina explica amb detall com va anar canviant el municipi al llarg de la història en l'excel·lent llibre El delta del Llobregat i Barcelona (Edicions Ariel, Barcelona, 1971).

Com a municipi, el Prat no va existir fins al 1721. Abans d'aquesta data, eren unes terres poc habitades. Els pagesos de Sant Boi hi tenien tres o quatre barraques que amb el temps van constituir el nucli primigeni. Per aquesta raó el lloc era conegut com el Prat de Sant Boi.

Moltes terres pertanyien a famílies barcelonines. Però la propietat al final va canviar de mans, en benefici dels masovers. L'any 1869 es va constituir la primera junta de parcers i arrendataris, segurament a causa d'una revolta. Les condicions de vida eren lamentables. Els joves eren incapaços de trobar els diners per emigrar, l'any 1877 el 77% d'habitants eren analfabets, en la majoria de cases menestrals sols es menjava carn tres cops l'any i els quatre caps d'aviram que es criaven durant dotze mesos servien per pagar el lloguer de la casa.

Però igual que els altres municipis de la zona, El Prat va començar a créixer. Amb l'obertura del Canal de la Infanta i del canal de la dreta del Llobregat, l'agricultura -i, per tant, l'economia- de la zona va rebre un impuls definitiu. El municipi va passar de poc més de mil persones el 1800 als 60.000 habitants del 1980. A la dècada dels vint, en sols vuit anys, va duplicar la seva població.

El Bollidor, L'Infern, El Remolar o La Ricarda són alguns dels noms dels estanys que al llarg del segle XX tendiran a desaparèixer. Els seus noms serviran per batejar alguns dels polígons industrials que ocuparan aquests espais.
La indústria, la construcció de l'aeroport i la necessitat de terres per edificar barris situaran el municipi davant d'un canvi transcendental que queda reflectit en una sola xifra: en menys de dos segles, el 90% de la terra agrícola queda destruïda.
Mentre la població de la comarca passa de 48.000 habitants el 1900 a 600.000 el 1980, la gent que es dedica a les feines del camp minva de forma espectacular: de 12.000 a principis de segle a 800 el 1950.
Els més catastrofistes assenyalen que podria haver estat pitjor si el 1900, tal com estava previst i com ara es pretén, s'hagués desviat el Llobregat cap al sud. La Zona Franca hauria ocupat també aquell territori.


Una anella verda al voltant de la metròpoli

El Parc Agrari del Baix Llobregat és alguna cosa més que una illa verda enmig d'un mar de ciment. El projecte forma part d'un pla més ambiciós que aspira a crear al voltant de Barcelona una anella verda a imatge del Green Belt que funciona a Londres des dels anys setanta. L'Anella Verda de Barcelona ha de servir per connectar els diferents parcs de la província: de sud a nord, els parcs del Foix, Olèrdola, Baix Llobregat, Collserola, Serralada de Marina, Serralada Litoral, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, Montnegre-Corredor, Montseny i Guilleries-Savassona.
La Diputació és l'entitat encarregada de gestionar aquests espais. Els seus tècnics entenen que no n'hi ha prou de protegir unes zones. També cal que aquestes reserves naturals estiguin interconnectades entre elles. Mitjançant l'habilitació de passeres o corredors per als animals, es garanteix la conservació de la biodiversitat del país. S'evita que el model urbanístic de ciutat difusa que s'imposa -amb les zones d'equipaments monolítiques, els macrocentres d'oci i de consum i les vies d'alta capacitat que hi condueixen- segueixin fraccionant el territori.

 
 barcelona metròpolis mediterrània   /   actualització febrer 2002                                   contacte _ @        imprimir