El flamenc a Barcelona:
un congrés i un estat de l'ànima

Gerard Preminger
Director del XXVIII Congrés d'Art Flamenc

S'ha dit que el flamenc el mereix tothom. Els múltiples estudis acadèmics no l'han allunyat ni un mil.límetre del seu bressol popular, però ell en canvi ha fet vibrar més d'un saberut investigador amb harmònics que desconeixia. No resisteix les classificacions asèptiques, perquè no és una disciplina, sinó un art. I també per això, sens dubte, té la facultat d'apel.lar a tot tipus de sensibilitats.

En la inauguració del Liceu de Barcelona, el 4 d'abril de 1847, es van ballar malaguenyes i fandangos. Aquesta dada ens serveix per il.lustrar l'antiguitat del flamenc i també la classe de vincles que ha establert en aquesta terra. El flamenc no solament convoca els membres de la nombrosa comunitat andalusa que habita a Catalunya, sinó que també reuneix entorn seu un públic heterogeni, bilingüe i sense complexos, que l'estima i l'incorpora amb naturalitat a les seves vides. Lluny de limitar-se a concitar una atracció romàntica, es revela com un moviment viu i en evolució. Noves figures del cante, del ball flamenc i del toque s'afegeixen a una nissaga que venera avantpassats il.lustres com el guitarrista Miguel Borrull o Carmen Amaya.

Per aquesta riquesa, i perquè desitja conservar-la i continuar acreixent-la, Barcelona s'enorgulleix d'acollir el XXVIII Congrés d'Art Flamenc, la realització del qual és considerada un magne preludi del Fòrum del 2004, que convertirà la ciutat en punt de trobada de les cultures de tot el món.

Prenent com a referent i punt de partida les conclusions dels dos anteriors congressos celebrats en localitats catalanes, el de l'Hospitalet de Llobregat, en 1986, i el de Santa Coloma de Gramenet, en 1995, el de Barcelona es proposa desenvolupar els estudis sobre dos gèneres nascuts en aquesta terra, la rumba catalana i el garrotín lleidatà; determinar els matisos particulars que aquí ha tingut aquest art; aprofundir les biografies dels flamencs catalans, i discutir les seves influències sobre artistes d'altres disciplines. En el transcurs d'aquest congrés s'obrirà l'Espai Carmen Amaya, dedicat al llegat artístic de la gran bailaora i, per extensió, a l'expressió flamenca de Barcelona, i es retrà homenatge a un altre geni vinculat a aquesta ciutat, Vicente Escudero, en el vintè aniversari de la seva mort. Entrant més en detall en la programació, convé destacar les ponències relatives al cante jondo a Sabadell i a la influència del flamenc en els escriptors catalans del segle XIX.

Tot això anirà acompanyat d'actuacions dels artistes del cante i del toque i, en particular, del ball flamenc, que ha estat una de les manifestacions flamenques més arrelades a Catalunya. El Pati de les Dones del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, al bell mig de la renovada Ciutat Vella, acollirà dos grans espectacles a l'aire lliure: Dels clàssics als més nous i La generació actual. Són activitats encaminades a promoure l'interès del jovent i a difondre el coneixement dels artistes catalans, i que es completaran amb l'edició de llibres, exposicions sobre els nous flamencs i una mostra d'artistes plàstics relacionats amb aquest món.

Poques manifestacions com el flamenc tenen tanta capacitat d'aprofundir el sentiment humà. El símptoma principal és la seva facilitat per unir executors i públic en una mateixa catarsi. Oral i nòmada, fins i tot al llindar del segle XXI, la seva qualitat no es mesura amb xifres o adjectius tradicionals. El flamenc és un estat de l'ànima. A Barcelona volem trobar el duende, pactar-hi i gaudir de la seva companyia.