english


portada

L'ENTREVISTA




portada de BMM
correu
arxiu
subscripció

Marta Mata,
la casa del mestre

ENTREVISTA: Núria Escur
FOTOS: Anna Boyé





Va haver-hi un temps en què el nom de Marta Mata era el tòtem sagrat de la pedagogia activa catalana. D'aleshores ençà, generacions de mestres hi han dipositat la seva confiança, primer professional i després política, i han delegat les seves inquietuds a una dona que encara avui dia persegueix el somni d'un sistema escolar equitatiu, que faci homes lliures capaços de pensar amb autonomia i tenir set de cultura. Li agrada tant la seva feina que sovint s'oblida de parlar d'ella mateixa.

 

Amb 73 anys, Marta Àngela Mata i Garriga viu sola en una casa de Saifores, a la província del Penedès, el poblet en què va donar forma al seu projecte educatiu. Un indret que de mica en mica s'ha anat convertint en un centre de pelegrinatge de pedagogs i ensenyants. Però dos cops per setmana torna a la seva llar de mestres, a la institució Rosa Sensat, per no perdre el contacte amb els més joves i potser per no oblidar que la seva fundació la pot omplir d'orgull. Vesteix un ortodox vestit jaqueta i el seu port oscil.la entre el de la funcionària diligent i el de la política expeditiva. Però a dins hi ha una dona tendra. És generosa en la seva actitud i en les tasques a què es dedica, suport de moltes batalles, i a penes ha tingut vida privada per haver recuperat una escola que, com ella explica, va veure morir després del paradís republicà i que va veure ressuscitar fa uns anys. No porta arracades, solament un anell i un camafeu de plata i ònix; té els cabells d'aquell color llapis de les mestres de sempre, i un finíssim, estratègic, sentit de l'humor que li permet de deixar alguns segons en l'aire abans de respondre a qualsevol cosa .

Què li ha donat els millors moments de la seva vida: la pedagogia o la política?

Segurament la pedagogia. Però des de la meva concepció del món, que ja deriva dels anys trenta, quan ja hi havia un llibre amb el títol Política significa pedagogia, m'he sentit molt bé unint totes dues coses. Però jo, en un moment determinat, vaig entendre que havia d'utilitzar la frase al revés: "pedagogia és política".

En el poblet de Saifores, on vostè va voler reproduir la seva pròpia escola.

És un dels poblets més petits que conec, que té seixanta habitants a tot estirar. Hi vaig fer una escola com jo l'entenia, i veure l'extraordinària resposta dels mestres catalans a aquesta visió és el meu orgull més gran.

I el desig dels mestres que l'any 1975 demanaven a crits l'escola pública catalana?

Després d'una gran feina de grup, de molts anys, després de l'Escola d'Estiu i de munts de documents, l'estiu del 75 demanàvem escola catalana amb un dictador encara viu. Al cap de cinc anys es va fer el miracle: fins i tot en teníem les competències.

L'Escola de la República és la seva referència. Vostè va veure com molts dels seus mestres havien d'escapar, de desaparèixer.

Cadascú té la seva història, i aquesta, en efecte, és la meva. Jo tenia deu anys quan va començar la guerra. Vaig tenir temps de conèixer una escola excel.lent, l'Institut Escola de la Generalitat de Catalunya. Sentia que els grans de casa deien: "La guer-ra és dura, però potser serà pitjor la postguerra". I, efectivament, per a mi va ser pitjor, en molts aspectes, que la fam i la supervivència; pitjor des del punt de vista de la mediocritat de la vida pública.

Recorda el seu primer mestre?

Afortunadament, puc recordar, un per un, absolutament tots els mestres que he tingut en ma vida. I les seves qualitats. La primera va ser una dona asturiana que parlava en castellà, la senyoreta Chávarri. I recordo el gran esforç que feia per fer-se entendre en català.

Vostè va tenir en la seva mare, Àngels Garriga, un altre bon exemple de gran mestra.

Va pertànyer a la generació del primer terç de segle. Per circumstàncies de la seva vida va poder fer, a part dels estudis normals i macarrònics, uns altres que van marcar la seva vida. I els seus quatre fills ens en vam aprofitar perquè va saber transmetre'ns l'alegria que ella va libar de l'època de la Mancomunitat.

Per què els pares tenim sempre la sensació que no acabem de fer-ho bé? És dolent dubtar?

Dubtar en el teu interior és bo. Dubtar davant d'ells, no. No és qüestió de fer-los creure que som posseïdors d'una única veritat. N'hi ha prou amb donar-los la seguretat que ells tiraran endavant, que podran dur a terme els seus somnis; senzillament donar-los la confiança que ells ho aconseguiran. Encara que per dins tinguis angoixes, has d'intentar no transmetre'ls-les.

Expliqui'm qui i com era Rosa Sensat.

Una mestra d'escola pública, de Barcelona, que, com d'altres, va ser mimada per l'Ajuntament perquè li van proporcionar tot allò que necessitava per millorar la seva escola, com per exemple organitzar viatges a l'estranger per conèixer com eren allí les escoles. Ella va viure l'època en què aquí es van inventar la trampa de les escoles especials per a nens amb problemes de salut. Eren les escoles a l'aire lliure, les de bosc i les escoles de mar. Va ser la primera mestra d'escola municipal a qui donaven una forta responsabilitat de direcció. La meva mare va ser alumna seva i jo vaig ser alumna de la filla de la Rosa, de manera que de vegades coincidíem dues mares i dues filles fent visita.

Un bon mestre ha de ser necessàriament vocacional?

Mai no vaig tenir consciència de voler ser mestra. Solament vaig saber que havia de fer alguna cosa amb els nens d'aquell poble petitó. Quan vaig començar a la universitat dubtava entre Literatura i Història. Una companya em va dir que tornava a l'especialitat de Pedagogia. Érem uns trenta, molts llicenciats que es dedicaven a l'ensenyament i que creien que tenien l'obligació de saber alguna cosa més per fer classe.

La pedagogia que aquí es podia trobar l'any 1954 a la universitat li va ser útil?

Ben poc. Però la que ens vam fer nosaltres, en el nostre grup, en posar en comú desitjos i carències, va donar uns fruits meravellosos.

Vostè, que com a mestra ha estat bona, com va ser com a alumna?

M'he divertit força en tots dos bàndols. La primera taula de Rosa Sensat era com aquesta en què som ara, però hi sèiem quinze al voltant. I li asseguro que jo no sabia on eren els mestres i on eren els alumnes. No hi havia frontera.

Creu en el mite del fill de mestre?

Això es repetia sovint: "És clar, com que tu ets fill de mestre". Potser sí, és possible que això et donés una certa tranquil.litat, un saber on eres, quan eres alumne, perquè l'escola formava part de la teva pròpia família.

Per què creu que un ofici que necessita tanta paciència i tant d'encert resulta de vegades una mica desprestigiat?

Per a alguns és així perquè és una carrera de tres anys (que alguns voldrien retallar, i d'altres, allargar). La veritat és que si es mesura per anys o pel sou que cobres, efectivament, la carrera de Magisteri no és una de les fortes. El sou no és, precisament, una cosa que ens caracteritzi. I a sobre es diuen frases com ara "cobren poc, però fan moltes vacances".

Diuen que cada persona és un reflex fidel del seu primer pati d'escola.

Sí, cada vegada que en un país s'han produït canvis de fons, d'una o altra manera s'implica l'escola i aleshores la figura del mestre és valorada. Que en quaranta anys de dictadura la figura d'un mestre hagi estat dubtosa no m'estranya. Més aviat els molestàvem.

Per tenir criteris propis o per transmetre'ls?

Per totes dues raons i perquè representàvem l'home lliure, l'home que val en la mesura que es forma i aprèn a conviure.

Què troba a faltar en el sistema escolar actual?

Molt senzill: una implicació real de les persones, el que fa temps somiàvem i que ja fa 160 anys que Froebel predicava. En una institució de la categoria d'una escola ha d'intervenir-hi tothom: governs i municipis, ciutadans i pagesos, mestres i joves, pares i mares. I l'entusiasme per la capacitat d'aprendre, pel progrés de la humanitat, en definitiva, això ja és doctrina. Però m'agradaria que fos vivència. El que molts vam viure en temps de la República i que ara, quan les creences són més fermes però menys viscudes, sembla que s'ha diluït.

Algun episodi actual que mereixi la seva admiració?

Aquesta és una de les nostres obligacions, explicar algun dels miracles que s'estan produint. Per exemple, el de Vicky Sherpa. És la història d'una mestra catalana que ha conegut bé la professió des d'una casa senzilla, treballant… Un dia se'n va al Tibet, veu que hi ha uns nens que no poden anar a escola i s'entesta a solucionar-ho. En vuit anys ha arribat a convèncer dues universitats perquè es faciliti fins i tot formació de mestres, cosa que mai no s'havia fet a Katmandú.

Creien que els mestres naixien ensenyats?

Allí un era mestre si era contractat després d'aprovar uns exàmens i prou. La Vicky és un miracle. Hi vam anar i vam sentir que tots els nens del món tenen dret a l'educació, en català, en nepalès i en anglès.

El missatge pedagògic és universal? Serveix per a tothom?

M. Antònia Canals, que és la Vicky, va dir les mateixes paraules al Nepal, aquest any, que en el barri de Verdum l'any 62. Amb el mateix entusiasme.

Per què els mestres tenen tantes depressions, segons que ens diuen les estadístiques?

Perquè és molt fort tenir un panorama tan ampli de possibilitats al davant i adonar-te que per moltes raons mai no arribaràs a aconseguir el que somnies. Mai no he tingut depressió, no sóc de mena depressiva, però em consta el testimoni de molts companys. Recordo especialment una companya. Cal tenir en compte que abans obtenies el títol de mestra quan tenies setze anys, tot i que no podies treballar fins als divuit, quan encara eres una nena. Aquesta companya va sortir amb el seu títol, amb un gran entusiasme, però li van posar al davant seixanta nens, dels més petits, i aquest somni no es va poder complir.

Va deixar la carrera?

Es va suïcidar. Aquest és un dels episodis que més m'ha afectat en tota la meva vida. No es pot enviar una criatura a assumir la responsabilitat de seixanta nens. No es pot acceptar una societat capaç d'il.lusionar joves i després llançar-los al buit, sense mitjans, no es pot acceptar, de cap de les maneres…

Es diu que molts grans mestres ho han estat precisament perquè han superat les pitjors condicions.

És veritat. Des de Freinet fins a McKinder. Freinet es va quedar sense veu i havia de treballar amb seixanta alumnes. Es va inventar la manera que treballessin entre ells, per equips. I així va néixer el mètode Freinet. I McKinder, en un suburbi de Londres, es va trobar amb classes de més de cent nens i per ensenyar-los a llegir es va inventar una sèrie de cartons i cartolines. Total: d'aquesta situació va néixer el mètode McKinder.

I què s'assembla més al mètode Marta Mata?

Bé, jo hi vaig intervenir tant com vaig poder, en la lectura en català o castellà o en la dosificació de totes dues, que és el problema amb què em vaig trobar.

Puc demanar-li per què no ha tingut fills?

Quan tenia divuit anys vaig tenir una tuberculosi de postguerra, que em va durar quatre anys, i vaig quedar com vacunada de maternitat. Aleshores es deia que es transmetia hereditàriament, que hi havia una certa propensió a aquesta malaltia, i em feia pànic pensar que un fill meu pogués passar per això.

Diuen que el dimoni dóna nebots.

Ara en tinc dinou, i molts renebots. A casa sóc la "tia Marta" i reivindico totalment aquest paper.

Ha de ser pesat que tota família li demani consell sobre els seus propis fills.

Passa el mateix que amb els metges.

Si s'hagués casat hauria pogut dedicar-se amb tanta intensitat a la seva passió?

Molts dels mestres que he conegut al llarg de tota la meva vida han estat casats i han fet bé totes dues coses. Però jo, certament, he tingut una vida bastant "al meu aire" entre fundar Rosa Sensat i ficar-me en política. Segurament no ho hauria pogut fer si hagués estat casada. Si hagués estat un home, aleshores potser sí, perquè se'ls toleren més coses. Però jo estic veritablement contenta d'haver escollit aquesta opció.

Un sacerdoci?

No exactament, més aviat una tasca que m'entusiasma.

Vostè ha estat, entre altres coses, diputada. Dins de la seva trajectòria política recorda algun moment en què es plantegés de claudicar?

Era una feina prou variada per deixar-la. Des de Madrid, estudiant la Constitució i l'Estatut, des del Parlament a Catalunya i des de l'Ajuntament a Barcelona, en un moment extraordinari, ho he pogut veure gairebé tot. He pogut refer la història i, francament, mai no vaig tenir ganes de claudicar. De totes maneres, em va doldre no aconseguir algunes coses.

Per exemple?

Recuperar la col.laboració entre diversos ens locals. Sóc alumna d'una escola de patronat municipal. Això significava "la Administració central i local s'han posat d'acord per fer les millors escoles". I això, de fet, no ho hem aconseguit. Pel que fa a les persones, hi ha éssers extraordinaris com ara Sara Blasi, però en general, no. Hi ha, en política, una sensació única: notar que es posen d'acord Ministeri i Ajuntament, i aquesta experiència extraordinària es va viure, es va deixar sentir, solament durant uns anys.

Es fa cap retret a vostè mateixa?

La pena més gran, amb la qual me'n vaig anar, va ser la de no haver aconseguit d'una manera franca i definitiva un acord real entre entitats per a les vostres generacions.

Va veure la pel.lícula de Tavernier Hoy empieza todo, les peripècies d'un mestre per tirar endavant quan tot anava en contra seu?

És una d'aquelles pel.lícules que et fan pensar. Curiosament, una companya va recomanar als seus alumnes que anessin a veure tres pel.lícules: La lengua de las mariposas, Hoy empieza todo i una altra del Pakistan. I jo, que ja sóc gran, de sobte vaig pensar: "Aquí hi ha tres països diferents, capaços de produir cada un la seva pel.lícula sobre l'educació. Cadascú ho ha fet a la seva manera, i Espanya encara pensa en el prototip de mestre de la República, mentre que França pensa en el prototip progressista, seixanta anys després de l'anterior.

La seva escena preferida…

El mestre, en cotxe, travessa un barri, passant per uns camps treballats amb tractor, aquells en què sempre es reservava un racó per seure l'avi… El viatge des d'allí fins a un barri que és un autèntic gueto, al costat de l'autopista. Com ha canviat aquest país! Ell és fill d'un miner republicà i s'adona que no pot refiar-se ni de l'assistent social, que ningú no li assegura allò de liberté, egalité i fraternité. L'escola clàssica no pot donar resposta a noves necessitats de la seva societat.

Per què la pel.lícula pakistanesa, la història entre dos germans, li va arribar tant a l'ànima?

És d'una tendresa inimaginable. Dos germans d'una família fonamentalista exposen relacions humanes extremes. Un d'ells perd les úniques sabates de la seva germana. Els dos germans comparteixen l'únic parell que els queda. Un dels germans se les posa, va a escola i torna corrents per deixar-les a l'altre germà. Aleshores l'altre fa el mateix, se les posa i va corrents a escola, perquè la set per saber, la curiositat, és una cosa que els urgeix. Vaig pensar: "I en aquest país són capaços de valorar aquesta essència de la vida que és l'educació?".

Digui'm un país el qual pedagògicament envegi, del qual robaria el sistema educatiu.

Dinamarca. És, sense etiquetes, molt participativa. Lligada al municipi i amb doble sistema: l'escola tradicional i la institució d'acolliment de la criatura. Quan la criatura ja no pot estar amb la família passa al que ells anomenen "la casa dels nens", regentada per pedagogs (compte! no per mestres, sinó per pedagogs) i d'allí va a escola. Tenen un subsistema d'allotjament. Jo ho vaig veure, com una utopia, en un kibbutz d'Israel fa trenta anys i escaig.

Quin ha estat el seu millor viatge?

El d'aquest any, resseguint fidelment els punts on Froebel va desenvolupar la seva trajectòria. Un viatge per Alemanya preparat per Internet i que m'ha permès un contacte tan fidedigne amb llocs i persones que he pogut reconstruir tota la seva vida.

Marta Mata té deixebles als quals confiar el seu legat?
Sempre he treballat en equip, de manera que estic plenament convençuda que sabran continuar la tasca que vaig començar. Entre altres coses perquè moltes vegades sóc jo mateixa qui no sap continuar-la.

Com és la seva relació amb antics alumnes?

Dia sí dia no. No m'he desvinculat mai de l'ambient d'aquesta casa que és Rosa Sensat. I la casa de Saifores s'ha anat convertint amb el temps en lloc de pelegrinatge de mestres. Tot i que visc sola, encara no he trencat aquest llaç vital amb exalumnes i vinc a Barcelona dos cops la setmana.

I si li demanés la llei d'or per educar els nostres fills?

Intenteu de descobrir en els fills allò que ells encara no han trobat en ells mateixos. Enteneu el que passa pel seu interior abans que ells puguin intuir-ho. Ho veureu tot. Considereu-los com a persones.

Aleshores, no s'ha de tractar el nen com un nen?

De cap manera. Però tampoc no se l'ha de tractar amb una relació de tu a tu. Vejam: hem de ser conscients que ells tenen més camp per córrer que nosaltres; són a l'inici, però els seus valors tenen la mateixa força que els nostres, i els hem de considerar amb aquest respecte.

Tinc entès que hi ha una cosa que vostè sempre demana a un mestre abans de començar una classe.

Que intenti recordar el seu pas per l'escola: el que no li agradava, el que necessitava, el que no va suportar… Solament d'aquesta manera no caurà en el mateix error. Si no ets conscient de com vas viure la teva escola, tornaràs a fer les mateixes barrabassades que et van fer a tu. Molt sovint el que passava era que ens feien fer passes enrere enlloc de fer-les endavant. I els últims llibres de pedagogia hi coincideixen: en pedagogia no es poden demostrar moltes tesis, perquè hi ha un factor diferent de tot.

Quin factor?

La sorpresa. Cada nen és una sorpresa, això és l'única cosa real. I pot engegar a rodar qualsevol teoria.

Què és pitjor, un nen massa protegit o un nen massa lliure?

La solució entre un extrem i un altre no és enmig. És a posar-te en un altre pla, en un altre registre. Ajudar-lo a veure com pot progressar.

Què han perdut els nens de ciutat respecte dels nens de poble?

L'estructura rural permetia una educació natural. Fa 150 anys el camp era perfecte per desenvolupar l'educació: el pare i la mare amb una feina fora i dins de casa, el ritme de la natura de base… La meitat de la feina que avui dia cal fer a l'escola ja estava solucionada. El dia que plovia s'aprofitava per explicar els fenòmens ambientals, i els nanos aprenien coses tan exemplars com aconseguir menjar per als conills. S'explica-ven contes. I el pare treballava amb les mans i els nens entenien què era un artesà. En un poble els mestres tenien garantits molts elements que avui, a les nostres escoles, són pura instrucció.

I la presència d'una persona gran és important?

Ara molt més que abans. Els pares ara han d'ajudar a educar els seus fills en un mitjà que ja no és educatiu. Abans no s'exigia res més que arribar a saber fer el mateix que el pare i la mare. Ara no. Ara, moltes vegades ni tan sols saben en què treballen els seus pares, perquè no els veuen en tot el dia. Sembla impossible que ni tan sols hàgim reflexionat sobre una cosa tan senzilla com això: "Per ser pare i mare cal aprendre".

Cursets de paternitat i maternitat?

L'ofici de pare és difícil, molt difícil. I el més fàcil és delegar-lo en els mestres. Per poder ensenyar a llegir cal fer una carrera; però per ensenyar a educar a uns fills, a ningú no se li ha acudit encara. Crec que això ha de canviar, i que en llocs com Dinamarca s'ha fet.

Per tant les associacions de pares d'alumnes haurien de ser prèvies, gairebé, a la criatura.

Des del moment en què una parella sabés que espera una criatura.

S'adona que l'apassiona tant la seva feina que no parla de vostè?

És veritat. Però li diré una cosa: hi ha un moment personal, de gratificació, que no canvio per cap. És aquell en què un mestre em diu: "Gràcies, conèixer-te m'ha canviat la vida". Això m'ha passat algunes vegades.

Digui'm l'últim que l'ha commogut en el món en què es mou.

Ara penso, per exemple, en les reaccions de dos nens entre un i dos anys, en una guarderia. Surten els seus bons sentiments perquè encara ningú no els n'ha ensenyat de dolents. Un nen vol una joguina, l'altre la hi dóna, el primer continua plorant. El segon li agafa les mans i les posa sobre la joguina perquè entengui que sí, que la hi deixa, que és seva, que no s'amoïni… Quan ha vist vostè aquest sentiment tan pur en dues persones grans?

A hores d'ara, què espera de la vida?

Que tant en educació com en política hi hagi una clara evidència: la globalització. He viscut tot tipus de guerra, civil i freda, real i imaginada, i cada vegada es veu més l'absurditat de la lluita. De vegades penso, amb vertadera angoixa per les criatures, que potser tornarem a passar per un període de guerra. Però l'informe de la UNESCO, per exemple, dóna una idea d'educació com una cosa universal, que ja és irreversible.

Encara se sent socialista o socialista amb matisos?

Socialista.

Socialista com el primer dia?

Una mica més que el primer dia.

Un home sol no és res?

Hi ha un ministre danès que ho explica molt clarament: "En el mercat, l'educació és un gran servidor i un amo molt dolent". La recuperació de l'entitat catalana a l'escola és el resultat d'un socialisme utòpic, perquè el real ja es veu que es desintegra.

Quina diferència ha trobat entre els mestres de les últimes generacions i els seus?
No hi ha pas evolució. Són realitats distintes. És el resultat d'una dialèctica entre una ètica i una societat, una cosa que de vegades es mou per reacció, de vegades per revolució. Jo he vist matar l'escola i he vist com l'escola ressuscitava. I ni una cosa ni l'altra es produeix per evolució.

Els d'avui, parlem dels d'avui i dels seus possibles defectes…
Sóc respectuosa amb tots; entenc que l'educació és història, és el resultat de les dècades anteriors. El mestre d'avui hauria de saber d'on ve abans de pensar a on vol anar, hauria de saber quins van ser els seus antecessors. La il.lusió dels anys seixanta, quan els mestres joves ens demanaven que els expliquéssim la nostra història, va ser el resultat d'una sequera mental. Ara tenim més aigua. Però per això val la pena valorar-la

.

 


Mestra, política i pedagoga

Nascuda a Barcelona el 22 de juliol de 1926, Marta Mata és mestra i pedagoga. La seva vida s'ha caracteritzat per la dedicació gairebé exclusiva al món de l'ensenyament. Va destacar com a impulsora del principal moviment de renovació pedagògica del país, emmarcat en l'escola de formació de professorat Rosa Sensat, i en va ser la directora fins que l'any 1980 va esdevenir escola, a la qual encara avui està vinculada activament. Va ser elegida diputada en la coalició socialista de Catalunya l'any 1977.

Com a diputada va participar en les tasques de les comissions parlamentàries de Cultura i Educació i Ciència. El 1979 va ser reelegida en les noves eleccions legislatives. Des d'aquell moment també va ser presidenta de la Fundació Rafael Campalans. A partir de 1980 va ser diputada del Parlament de Catalunya, del qual ha format part en la Comissió de Política Cultural. Durant l'anterior etapa legislativa va ser designada senadora per Catalunya. Continua treballant en temes pedagògics i està convençuda que la societat civil ja sap que l'educació és, per fi, una preocupació que cal resoldre universalment.