arxiu

     


Josep Pla
i Barcelona

Ja a la fi de l'Any Pla, B.MM dedica el Quadern Central a un aspecte que ha quedat al marge de les commemoracions: l'especial relació que l'autor d'El quadern gris va mantenir amb la ciutat on va viure diferents moments de la seva vida. Marina Gustà, autora d'una tesi sobre Josep Pla, desentranya amb minuciositat cadascun dels aspectes de la complexa personalitat planiana.

 

 

 

TEXT: Marina Gustà

Pla i Barcelona: ànsia, badoqueria i crítica

"La primera cosa que vaig conèixer de Barcelona fou el Parc de la Ciutadella. Jo devia tenir llavors set o vuit anys -potser menys. Era costum que les famílies benestants portessin les criatures ja una mica grandetes a veure Barcelona. La primera vegada que vaig pujar al tren gros, la primera vegada que vaig menjar i dormir en una fonda -que, si la memòria no m'enganya, fou l'Hotel Internacional de la Rambla-, la primera vegada que vaig asseure'm en un cafè. El costum era visitar tres coses: la catedral, el port i el Parc de la Ciutadella. La catedral em semblà fosca -potser perquè estava núvol. El port, molt espaiós. El que m'agradà més fou el Parc de la Ciutadella, degut, és clar, a les pobres bèsties. L'elefant -que ja llavors era anomenat l'Avi- em féu una gran impressió, gairebé tanta com el cul pelat i vermell de les mones i els micos. Després d'haver vist tantes coses, tornàrem a casa amb el correu: un viatge fabulós. Sortírem a quarts de dues de la tarda i arribàrem a quarts de deu del vespre. A l'Empalme menjàrem una d'aquelles truites grogues com un canari posades a dins d'un llonguet que tenien tant de prestigi. Del viatge, em quedaren a la memòria dues notes de color: el groc escandalós de la truita de l'Empalme i els vermells dels darreres dels micos."(1)

No és, evidentment, amb cap voluntat circumspecta que remarquem com Josep Pla, en reconstruir -o imaginar, que tant és- les primeres sensacions barcelonines d'un nen de poble, les redueix a la rotunditat de quatre impressions visuals ben poc devotes d'un escenari del qual se suposaven admirables les proverbials qualitats de la capital monumental i moderna. Com passa, però, en infinitat d'altres moments planians particularment proclius a l'efecte còmic, sovint aquest arrasa tots els altres matisos que, amb més o menys subtilitat, haurien de formar part de la lectura. Anem a pams, perquè l'habilitat del fragment ho demana. Pla va cultivar poc -vull dir de cara a la galeria- una de les coses que sabia fer millor: crear la il.lusió de les percepcions adequades a cada moment de la vida. Quan hi va donar ales, a aquesta narració nostàlgica armada menys per la notació de fets concrets que, sobretot, per una successió de sensacions precises, aïllades cadascuna de les altres, lligant de vegades experiències d'ordre molt divers -no m'agrada dir-ho així, però perquè ens entenguem: quan Pla era més proustià-, en va sortir, per exemple, un llibre tan esplèndid com Girona; El quadern gris, sense anar més lluny, ha de llegir-se en aquesta clau si se'n vol treure tot el suc. Cosa que no vol dir, com tothom sap, que la nostàlgia de Pla no sigui absolutament reversible. I bé, el fragment que acabem de llegir és una mostra d'aquest doble joc: de primer, suggereix amb prou eficàcia la mirada infantil i el ressò d'unes impressions seleccionades pel particular ordre de prioritats de la criatura.Però de seguida podem adonar-nos de la jugada magistral: el candor de la sensibilitat llunyana és el producte directe de la malícia més actual. Del "viatge fabulós" a la gran ciutat, en la qual s'han vist "tantes coses", en queda només "el cul pelat i vermell de les mones i els micos". No cal allargar el comentari.

En relació amb Barcelona, Pla tendirà sempre, en el seu discurs, a la perspectiva que es desprèn dels resultats atribuïts a aquella primera visita. Una paraula, probablement, resumeix tota la diversitat que omple la distància -de l'estrictament biogràfica (sentimental, sensual, econòmica) a la politicoeconòmica (urbanística, arquitectònica, comercial)- entre el jo i la ciutat. La paraula seria llàstima: Barcelona és, per a Pla, l'encarnació de les ocasions perdudes: les de l'estudiant sense recursos, que viu en dispeses tristes i es fon entre l'avidesa i el menyspreu, una mica ressentit; i les de la ciutat, a mercè d'especuladors, genis i fatxendes aplicats a mantenir-la en el provincianisme. Quan va dedicar-li tot un llibre, Barcelona (papers d'un estudiant), el 1956, Pla era un estadant molt eventual de la ciutat, com, de fet, ho havia estat sempre, fora de la seva època universitària, regida pel calendari acadèmic. El llibre (al qual pertany el fragment que hem comentat) bascula amb constància entre l'esperó del record antic -la rutilant Barcelona dels anys de la Gran Guerra- i l'evidència grisa d'una ciutat sense il.lusió, amb una concepció merament comercial. Tant si deixem a part els retocs que hi va fer quan Barcelona va passar, deu anys més tard, a integrar el tercer volum de l'Obra Completa, com si considerem aquests de prou entitat per veure al seu través un cert canvi de perspectiva i, doncs, una reflexió actualitzada (matèria opinable i prescindible aquí), el cas és que a aquest llibre hi va anar a parar, d'una o altra manera, la Barcelona de Josep Pla. Després de compondre aquesta síntesi de les imatges successives que l'escriptor s'ha anat forjant de la ciutat, amb el pes més que decisiu, central, de la que correspon a l'època en què hi va passar temporades més llargues, Pla ja parlarà poc de Barcelona: a propòsit d'un homenot nou, en una referència d'un article sobre, posem per cas, les dispeses (o els arbres, o les escales de veïns, o els cementiris). En realitat, cada cop hi vindrà menys, i cada cop en sabrà menys coses: la seva visió tant dels canvis urbans, socials i morals de l'època del desarrollismo, com dels nivells públics i semipúblics de la política en els anys seixanta i setanta, serà més aviat mediatitzada pels grups que, en diverses circumstàncies, li faran de coixí, i no tindrà, en cap moment, Barcelona com a centre. El 1961, dedica un homenot entusiasta a Porcioles,(2) però, de l'evolució de la ciutat des d'aleshores, Pla ja només en tindrà constància directa de manera molt fragmentària: Barcelona serà per a ell Destino, algunes cases particulars, el port i el moll, la consulta d'uns quants metges, algun hotelet cèntric i dos o tres restaurants. Punts aïllats d'un conjunt que, com a tal, l'escriptor només va fixar literàriament en dues representacions: la d'uns anys viscuts, 1913-1920, i la d'uns altres d'evocats amb tota la intensitat que l'adopció de la memòria dels altres permetia -els de la Barcelona de la segona meitat del vuit-cents.

UN FORASTER A LA CIUTAT

"Les meves deambulacions per Barcelona foren llargues, però monòtones. Per raons que no podria explicar, es produïren sempre pels mateixos indrets. No vaig tenir cap domicili a la part vella de la ciutat. Per a un home com Josep Carner, barceloní, aquesta part és un barri com un altre, habitual. Jo, que sóc foraster, l'he de veure principalment com un conjunt monumental. No pot pas ser diferent. Els meus successius domicilis es produïren, doncs, en diferents carrers de l'Eixampla. Les quadrícules foren el meu ambient. Si vaig tenir alguna tirada devers la ciutat vella, fou per la seva monumentalitat, com ja he dit. Hi ha molts llocs -més o menys excèntrics de Barcelona- en què no he posat mai els peus. No tinc la més lleu idea de Sants i d'Hostafrancs, d'Horta i del Guinardó... No he pujat mai al Tibidabo. És incomprensible... Conec molt vagament la Barceloneta. Si vaig pujar algun dia a Sarrià i a Pedralbes, fou en diumenge a la tarda, i m'hi vaig sentir desplaçat i estrany. Aquests pobles, els vaig conèixer molt més tard, i a Sarrià fins em sembla que hi vaig viure cap allà l'any 30. (...) Així, doncs, els meus coneixements de Barcelona són fragmentaris i es ressenten d'una manca absoluta de mètode." (O. C. 3, 216-217).

Pla, assegut a l'esquerra, en els jardins de l'Ateneu Barceloní, amb els companys de la penya. Drets, Vicenç Solé de Sojo, Anton López Llausàs, Joaquim Muntaner i el president, Joaquim Borralleras. Asseguts, Salvador Tayà i Josep Barbey.

 

Barcelona (papers d'un estudiant) -que després es va subtitular Una discussió entranyable- és un llibre construït, com el primer títol recollia, a partir del record que ha quedat (amb papers o sense) de l'experiència antiga. Seleccionada per la memòria, ordenada potser per la necessitat articulística abans de convertir-se en llibre, aquella experiència s'hi presenta fragmentada i enfilada molt tènuement en un cert ordre temàtic i estacional. El quadern gris, en canvi, duu el lector a seguir els viaranys de tota mena al llarg dels quals es va construint un personatge en el trànsit dur de la desorientació juvenil a la inevitable responsabilitat adulta. Viaranys afectius i sentimentals, viaranys intel.lectuals i literaris, viaranys literals: topogràfics. Les deambulacions al.ludides se'ns hi (re)presenten amb la immediatesa que suposa la nota del dietari.

Per al protagonista del Quadern, Barcelona és l'antítesi de Palafrugell, en tots els sentits: "Assegut al meu racó de la biblioteca, penso de vegades en les coses que he deixat enrera. Els records de Sant Sebastià se m'allunyen. Els de Palafrugell tenen una resistència més vital. Observo, amb això, que les formes de sensualitat abrupta que m'han fet patir tant tenen tendència -gràcies a Déu- a cedir una mica. Ara puc passar tres o quatre hores seguides llegint sense que res em distregui. Això deu ésser degut a la baixa qualitat del menjar de Barcelona que no té comparació possible amb la del meu país -la carn i el peix especialment." (O. C. 1, 479). El seu temps es reparteix entre tots dos escenaris, però les seves possibilitats en un i altre són absolutament diferents. Palafrugell és la família (que vol dir un determinat confort i un determinat afecte, però també l'actualització constant d'unes relacions difícils i de la mala consciència que li provoquen per la part de culpa que hi té); són les tertúlies i els amics, però també els àpats, les borratxeres i els prostíbuls (sense entrebancs monetaris); i és, sobretot, el paisatge i tot el que s'hi lliga (el sentiment i la sensació de les arrels, l'experiència estètica, la possibilitat de buidar-se de tot i gairebé fondre-s'hi). Tal com aquest personatge construeix la seva història, Palafrugell és la determinació de l'herència i del medi. Girona haurà proveït -i al Quadern ho recorda- la base de la mitologia personal lligada a l'experiència moral: és la ciutat de les descobertes adolescents. I Barcelona hauria hagut de ser la revelació de la cultura, paral.lela a la descoberta de la gran ciutat. Però la Barcelona dels anys universitaris no és, no haurà estat -com a conglomerat de pedra, gent, història, institucions i lligams personals- res d'especialment decisiu en la construcció de la personalitat. Tret, és clar, de casos molt concrets -l'Ateneu, algun amic, un indret per fugir-, Barcelona és per al protagonista la incomoditat profunda, la inadaptació, la consciència constantment recordada de les limitacions de tota mena, determinades totes per una de fonamental, l'econòmica. Pla és un estudiant pobre, especialment els darrers temps de la carrera, en què l'economia familiar passa per un mal moment. Barcelona li quedarà lligada, per sempre més, a un moviment constant del pensament entre allò que voldria fer i allò que pot fer. La solitud dels seus passeigs, la recança dels llibres que no pot comprar, la misèria revoltant dels sopars de la dispesa són irritants o depriments -depèn del moment- quan s'experimenten en un escenari que és un aparador: "Havent sopat, vaig al cafè Suís, amb Xavier Güell i el meu germà. El cafè és meravellós i enlluernador, de color de mantega fresca, d'estada absolutament agradable. Un cambrer passa davant de la nostra taula amb una magnífica plata d'ostres. Tinc vint-i-un anys i encara no he menjat cap ostra. Sóc un desgraciat." (O. C. 1, 479).

LA SEVA RAMBLA PREFERIDA

Un aparador és el que, a l'època, eren alguns indrets de Barcelona, com recordarà Pla anys a venir: "Jo he conegut una Rambla -la de 1917-1918- literalment saturada de tabac de l'Havana (l'or circulava i la pesseta tenia prima sobre les monedes més fortes de la Terra); entebeïda en el sorollet dels duros de plata, que era la melodia que, provinent de les cases de joc, amb balcó obert, arribava fins a l'artèria central després d'haver quedat endolcida en la ploma dels pardals dels arbres de les voreres; olorosa d'una cuina nocturna grassa, densa, mengívola; amb alcohols a mà, de gran qualitat, absolutament diferents dels beuratges corrosius i mortífers que ara es beuen i amb aquelles senyoretes del Migdia de França, grasses i planturoses, maternals, cultivades i generoses, afeccionades als animals domèstics i a la vida senzilla, i que produïen en passar els moviments siderals de l'astronomia recreativa. L'aperitiu del vespre era impressionant, però potser la millor hora era la una de la matinada d'un dia qualsevol de primavera." (O. C. 3, 354). La rambla és, efectivament, un dels carrers predilectes del personatge, que s'hi sent acollit més que en cap altre lloc. De fet, la "quadrícula" no hi surt, al Quadern, més que al.ludida. I no cal dir que tampoc no hi surt la "monumentalitat". La Universitat, el carrer de Pelai -hi té la dispesa-, l'Ateneu, són els punts fixos dels seus moviments. La Rambla és inevitable i té una gran força d'atracció: "La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per a trobar-hi un o altre conegut, però n'hi ha sempre suficient per a passar desapercebut, si convé. Un tomb de Rambla, al matí, entre la "Práctica Forense" i el "Derecho Mercantil" és com tornar de mort a vida. I quantes coses fascinadores!: avui, a l'estanc del carrer de Sant Pau he vist uns cigars de l'Havana que portaven aquest nom sublim: Flor del Senado." (O. C. 1, 476). L'antítesi Universitat-Rambla sovinteja i constitueix, és clar, el correlat d'una de les tensions que viu el personatge. No cal ni que s'expliciti: "¿Fins quan -em pregunto- et perseguirà aquest terrible establiment de la plaça de la Universitat? Només de pensar en l'edifici, tan fred i simètric, de color de terra d'escudelles, em ve pell de gallina.

"Havent sopat em passejo per la Rambla lentament, amb les mans a la butxaca, un cigarret a la boca, el nas a l'aire. Molta abundància de senyores del Migdia de França, imponents, esculturals, amb una tendència al matriarcat -per al meu gust- excessiva. Fa l'efecte que tothom sap parlar el francès. Tot trampa, gràcies a Déu! Si no fos trampa valdria més fugir camps a través. La Rambla està imponent de llums, de trànsit, de gent i de diners. Us ofereixen cocaïna a gairebé tots els establiments. Molts estrangers." (O. C. 1, 651).

Més enllà de l'atracció visual de la variada oferta de temptacions, la Rambla nocturna, com a síntesi intensa d'una certa vida de la ciutat, interessa el protagonista del Quadern (que, recordem-ho, malda per orientar la seva vocació literària): "Humanitat de la Rambla! Aquest és un carrer insondablement humà! Quantes històries entren i surten cada dia d'aquests cafès, d'aquestes botigues, d'aquestes escaletes! L'aire hi està impregnat d'humanitat. De vegades s'hi troben tipus estranys, homes i dones que se us queden mirant fixament un instant, amb un posat una mica idiota -tan forta és l'estupefacció que es produeixen a ells mateixos. Aquestes mirades, buides de sentit, em fan l'efecte com si jo em mirés a mi mateix." (O. C. 1, 480). Amb una mica menys de tremendisme, aquest aspecte de la vida a la ciutat -la gentada anònima i fugaç, sensació rara per a qui no hi ha viscut sempre- és també percebut amb estranyesa i expectació sota d'altres clarors: "Pugem Rambla amunt. La llum és crua, el que subratlla el color grisenc, de terra d'escudelles, de Barcelona. La llum, tan viva, dóna a la cara de la gent un aspecte de cosa mastegada i devastada. Quants drames a la cara, fugitiva, inaferrable, de la gent! Després enfilem el Passeig de Gràcia. El matí es fa encara més radiant i sembla com si s'esbatanés. La Rambla és plena del que els artistes de trenta anys enrera en deien caps d'estudi. El Passeig de Gràcia és ple de caps de fusta enravenats, afaitats, perfectes." (O. C. 1, 486).

L'absència de llum, per cert, farà que el narrador conegui una ciutat insòlita. La Rambla és també el termòmetre de la situació -la vaga general del març de 1919: "Em quedo a casa al matí; a la tarda, surto al carrer. Tothom parla més baix que de costum; a la Rambla, el silenci fa que la cridadissa dels pardals esdevingui estrident. Al capvespre, l'obscuritat és absoluta. A l'Ateneu hi ha espelmes. L'expectació és molt gran a tot arreu, no cal dir a l'Ateneu. Passant pels carrers, a les portes de les tendes se sent com la gent delibera sobre si han de posar un llum qualsevol a l'aparador. Molts botiguers es graten el clatell. Baixo fins a les Drassanes. La Rambla i els carrers transversals -dins la foscor- formiguegen de gent. Escudellers sembla, literalment, una gola de llop i és tan fosc que la gent s'hi dóna unes empentes seques. La ciutat sembla una immensa, fosca, inextricable madeixa. Però encara us arriba, sense poder precisar d'on exactament, la musiqueta del violí del cec o la frase del captaire dret a la paret. A la plaça del Teatre, el mercat de l'amor és desbordant. La falta de llum és afrodisíaca. Torno a la dispesa a les palpentes. A partir de Canaletes, la densitat humana s'aclareix. Enorme sorpresa de no tenir llum al pis. Nit silenciosa; Barcelona sembla meditar. Però potser dorm, simplement." (O. C. 1, 587).

D'altres vegades, les impressions sensuals rebudes en un indret són, expandides, l'única descripció d'aquest: "Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre el seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat -i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca... Fins la llum sembla fer-s'hi esborradissa. Recordo haver vist al fons d'una entrada obscura d'un d'aquests carrers la lluïssor dels botons daurats d'un soldat de cavalleria paral.lels a la taca d'un davantal blanc. Quan passem pel laberint immens en l'atonia i sentim que la boira de la ciutat s'esfilagarsa tenim la sensació que la gent es va allunyant -com s'esdevé en la dispersió que es produeix sortint del cinema." (O. C. 1, 483). Per a les passejades evasives, i habitualment solitàries, el personatge tria sobretot dos llocs: el port i la muntanya de Montjuïc. Són dos llocs on la ciutat s'acaba, afavoridors d'una certa necessitat de fugida que sembla, de tant en tant, fer-se-li imprescindible (tot i que després acabi tenint uns efectes potser massa aclaparadors). De la llarga descripció de les pujades a Montjuïc (evocades a partir de les notes antigues), en triem la suggestió lluminosa d'una Barcelona panoràmica: "Vista des de l'exterior, Barcelona és una ciutat blanca. Des de l'interior, és d'un gris lleugerament tocat de groc -de color de terra d'escudella. Amb el sol, s'alçava de la blanca ciutat una gran flama viva que el vent feia oscil.lar a ponent, a llevant, i que de vegades s'emportava en la llunyania..." (O. C. 1, 498). I el final, el descens -"l'estómac ple d'àcids, la boca seca"- en el seu darrer tram: "Cada pas que feia era una insistent penetració en l'espès guirigall ciutadà. La confusió de gent, de llums i de sorolls em feia perdre, de moment, el món de vista. Sentia com si el cos se'm tornés de goma. Els ulls em feien pampallugues i veia, en la claror d'un aire blanc, caure dels balcons les gotes de la misèria. Arribava al Paral.lel amb el front ple de gotes de suor, les mans fredes i seques. Enfilava el carrer Nou a poc a poc. En els vidres dels aparadors veia la meva cara pàl.lida i afinada. Caminava lentament de por que la goma del cos no em fes fer un bot fins al balcó d'alguna pensió d'artistes ridícules i oxigenades." (O. C. 1, 499).

Josep Pla, de tertúlia, a les que tan aficionat era, amb l'escriptor Francesc Pujols i altres amics.

 

PASSEJOS EVASIUS I SOLITARIS

Tota sencera, aquesta és, segurament, una de les descripcions barcelonines més espectaculars d'El quadern gris. Encara que només n'hàgim transcrit un fragment, n'hi ha prou -si hi sumem tots els anteriors- per confirmar la línia general del paper de la ciutat al llibre, no cal dir que indissociable de la textura verbal amb què hi apareix. Ben d'acord amb l'eix troncal, la construcció d'un jo, hi ha al llibre un joc constant d'afirmació i negació -i, és clar, de dubte- del protagonista per tal d'imposar (o més aviat d'imposar-se) una personalitat entesa com a pròpia. Així, no és gens estrany que el desig, o la temptació, de la dissolució aparegui de tant en tant, ritmant, amb el tedi, la incapacitat d'enfrontar-se a la pròpia realitat. Per dir-ho curt: el de la voluntat és un dels grans temes del Quadern, i això no sobta si pensem que l'origen del text -i, si es vol, la situació de l'acció- es troba en un moment en què (com les lectures del personatge, altrament, també acrediten) encara no s'han extingit determinats ressons del tombant de segle. Entre el desig de possessió, motor d'acció, i l'abúlia contemplativa, Barcelona, la Barcelona que hem vist tot just descrita, farà el seu paper. El moviment basculant que va, i torna, de l'atracció a la frustració es descompon (i de vegades s'hi confon) en un seguit d'impressions aïllades, on ha de costar de distingir els límits entre la sensació purament física i el seu reflex físic, primer, i, en darrera instància, moral. Una sola imatge -el cos tornat de goma del fragment últim- pot acabar fent de lligam entre les tres cares de la relació amb la realitat. Una imatge, aquesta, que, per arriscada, dóna un dels punts més alts de la intensa subjectivització a què és sotmesa la ciutat per l'autor d'El quadern gris: en els colors, les boires i les llums, en les fesomies i els sorolls de carrers i suburbis, s'hi reflecteixen el desig, el buit i la por que el personatge hi passeja.

CONTRA CERTS GÈNERES PERIODÍSTICS

"A totes les redaccions hi ha uns escriptors que escriuen coses sobre Barcelona -uns escriptors anomenats barcelonistes. A totes les ciutats d'un cert volum existeixen aquesta classe d'escriptors. Són, generalment, uns escriptors excel.lents. No crec que facin cap mal. Escriuen coses que troben en els arxius. Hi ha tantes coses que es troben en els arxius! No crec pas que el que fan sigui difícil: els papers històrics i de tot ordre són inesgotables. De vegades, aquests escriptors són hiperbòlics i lírics. Ara que comença de caure la fulla dels arbres, un d'aquests escriptors acaba d'escriure aquesta frase: <<Els plàtans de la Rambla, amb una mica de bona voluntat i el borrissol dels pardals, semblen ametllers florits.>"Aquests escriptors són sovint insuportables i il.legibles." (O. C. 1, 807).

No cal, és clar, saber si una animalada com aquesta tenia autor -tot i que tindria la seva gràcia- per fer-se càrrec de la irritació que palpita en aquesta nota del Quadern. L'autor s'hi manifesta en contra d'una especialització periodística molt arrelada que manté unes formes anacròniques i se sol moure entre l'elogi intemporal i la curiositat històrica, sempre en la corda del pintoresquisme. Resulta bastant lògica la repulsió que li produeix el gènere si (sense endinsar-nos en qüestions de poètica) pensem en la Barcelona que ell veu i sent (i que consigna), que és, d'una banda, la que en part hem mostrat; i, d'una altra, la que aflora en algunes notícies de l'actualitat política (per la qual afirma no sentir gaire interès, tot i que el text sembla, en alguns moments, desmentir-ho), anotacions del dietari que donen -poc- l'altra cara del bigarrament de l'aparador prodigiós: els atemptats, els conflictes previs a la vaga general... El falsejament de la realitat i el recurs fàcil a l'anècdota històrica són, doncs, anacronismes, en part perquè són excuses per evitar d'enfrontar-se, també literàriament, amb la veritat -l'objectiu que el protagonista persegueix.

No serà, però, el narrador del Quadern, sinó un Josep Pla amb un any de rodatge periodístic, qui donarà la seva versió d'una Barcelona molt allunyada dels tòpics dels cronistes més o menys oficials. Deseixit d'actitud i atrevit en els registres, parlarà de la veritat de la ciutat el 1921 en un article en forma de carta a una noia estrangera -un recurs eficaç i clàssic, que permet jugar amb una certa distorsió producte d'escamotejar el context. A La Publicidad, en la secció "Pall Mall", rúbrica sota la qual Pla acostumava a publicar dos o tres textos breus sobre temàtica molt variada, hi apareix, el 27 de gener, un text que inaugura, per dir-ho així, l'altra manera que tindrà Pla de parlar de Barcelona. La manera crítica que, amb els anys, desembocarà en el llibre esmentat de 1956. La "Carta a Mlle. Mathieu, de la Ópera Cómica de París, sobre Barcelona", adreçada a la intèrpret de Carmen en unes funcions recents al Liceu, respon al desig, diu, que la cantant s'endugui de la ciutat una imatge més pròxima a la realitat que la que, potser, el tòpic andalús l'hauria impel.lit a buscar; a la imatge que Pla li ofereix hi ha molt poca quantitat d'elogi i, en canvi, una dosi respectable d'ironia crítica a propòsit del caràcter dels habitants de la ciutat, que potser el clima justifica: "Barcelona es una ciudad un poco húmeda. Los que vivimos en ella y nos preocupamos del diagrama de nuestra salud, sufrimos acidez estomacal. Somos artríticos y biliosos y si el cielo azul nos dejara las manos libres seríamos quizá gente violenta y mala." No s'hi pot, però, fer més: "Y luego, todo es muy fuerte, hasta la verdura. En París, una col de Bruselas es una col de Bruselas. En Barcelona, una col de Bruselas es como una copa de cognac. Le digo esto para que si encuentra usted en Barcelona algún señor incorrecto, piense en la influencia que tiene el clima y el régimen de pastos en las costumbres." Amb una mica més de mala intenció, la teoria sobre la intensitat primària dels colors de les coses als carrers de la ciutat acabarà, en punta, fent servir d'exemple els uniformes de l'exèrcit -una presència habitual en els carrers de la Barcelona del sindicalisme: "Le ruego que se fije usted en el color que tiene todo en Barcelona. Vea usted las casas, los rótulos, las persianas, los árboles y los vestidos de las señoras. Vea usted la inminencia, la violencia, la inmediatez de la realidad. Nosotros estamos en primera fila. No extrañe que hagamos un caso relativo de Descartes. Nuestra filosofía es brusca y no tiene matices. Pero es que ante las verdes persianas de Barcelona no cabe adoptar una actitud mental dubitativa. Y quien dice persianas dice uniformes. Los nuestros, son deliciosos de color. Si yo fuera pintor, los militares no me dejarían dormir. El rojo y el negro de la infantería le recordará a usted seguramente aquel gran pintor romántico que se llamó Eugenio Delacroix. Y calcule, señorita, si viniera Matisse y tomara gusto por nuestros uniformes."

UNA CIUTAT DESORDENADA PERÒ QUE S'ATURA

En la Barcelona del pistolerisme i del reflex local de tota mena de crisis polítiques de l'Estat, Pla clama sovint contra la irresponsabilitat d'una classe dirigent incapaç de solucionar el desordre i d'imposar l'autoritat. Què es pot esperar, però, d'una burgesia que no ha sabut comportar-se d'acord amb la realitat ni en els aspectes menys, aparentment, transcendents: "También le ruego que no se fije usted en las casas que le llamen la atención. Hemos tenido una época de genialidad, pero gracias a Dios todo parece anunciar una época de estreñimiento. No vaya usted a creer por el simple hecho de ver tejados negros y violentamente inclinados, que en Barcelona cae la nieve. Le doy mi palabra de honor que no ha nevado nunca aquí y que si lo ha hecho alguna vez, ha sido por pura casualidad. " No es pot esperar gran cosa. Barcelona, els barcelonins, s'han acostumat tant al desori que fins hi han projectat la somnolència: "Por lo demás, señorita, Barcelona es un columpio. Todo anda con un delicioso desorden, pero raramente la cosa se para. Cuando se vaya usted acostumbrando al sol -pasear a la una de la tarde, al sol, tiene la misma voluptuosidad que zambullirse en el agua tibia- se convencerá que no tenemos más que una parte de culpa. Ir por la calle es agradable. La del Conde del Asalto es un mundo pimentadísimo. Se la recomiendo. También tenemos un rompeolas, que no está mal. Y tenemos San Gervasio, que ahora, en invierno, tiene rincones de una suavidad y claridad estupendas. Si se decide a hacer excursiones, le ruego que no vaya a Montserrat, porque es muy feo." La carta acaba amb una altra recomanació a la senyoreta: que es doni per satisfeta amb la visió de l'exterior i es guardi prou d'investigar més a fons. "Todo esto hay que verlo, si es posible, superficialmente. Si uno se adentra un poco, como que de una cosa viene la otra, puede pasarse el peligro de descubrir cosas originales, como por ejemplo descubrir que muchos de nuestros grandes burgueses no duermen con pyjama o descubrir que en muchos de nuestros interiores triunfa hoy el modern-style de 1901." El que d'entrada, doncs, podia semblar un text relativament innocu, divertit, sobre algunes ben trobades peculiaritats barcelonines, s'acaba revelant com un subtil, metafòric, atac a una visió del món caduca i, en aquest moment, culpable.(3)

Josep Pla, cap el 1955, conversant amb l'editor Josep Vergès i el periodista Carles Sentís en el despatx de "Destino".

 

Fa de mal dir si era també en textos com aquest que Josep Carner -ell, a qui es devia un bon tros del mite de la Ciutat Ideal, però que no s'estava, per l'època, de relativitzar-ne una mica la imatge: vegeu Les bonhomies- pensava quan, en proclamar molt alt les virtuts del Pla escriptor amb motiu de l'aparició de Coses vistes, el 1925, frenava una mica, només una mica, el seu elogi davant de la visió de Barcelona: "Més d'una vegada, directament o indirectament, En Pla al.ludeix a la grisor barcelonina. Te raó de parlar-ne. A totes les metròpolis, per això, n'hi ha una mena o altra, de grisor, feta de tòpics lluents, de prejudicis, de consagracions massa emmerletades, d'industrialitzacions o academicismes. Però tot plegat no val pas la pena de rompre-hi llances."(4) La Barcelona que apareix a Coses vistes, com la que apareix a Llanterna màgica (1926) o a Relacions (1927), és la que es troba en els orígens de la ciutat d'El quadern gris. Però és diferent: menys irisada pel record, gens tenyida de nostàlgia, mesurada amb ull irònic a estones; descrita, a més, amb tècniques que suggereixen la successió ininterrompuda d'imatges, i de pensaments i associacions simultanis, la Barcelona de l'estudiant foraster, causa d'una "barreja d'enyorança, de badoqueria i d'enervament", adquireix, al llarg de tres pàgines de Coses vistes (que per raons òbvies de mesura no transcrivim) una consistència notable des d'un angle de visió del qual podríem dir, sense que ho vulguem magnificar, que determina una imatge literària de la ciutat marcada en més d'un aspecte per procediments propis de l'avantguarda. Amb resultats -l'exemple és insuficient- com ara aquests: "Compreu, malgrat tot, un diari. Busqueu si hi ha res del vostre poble. Mira! Tindrem un vicari nou! Les filles de Maria estaran contentes perquè diu que serà il.lustrat. L'apotecari s'ha promès. Passeu els ulls per la primera plana. Poincaré ha pronunciat un altre discurs. Havas. La situació a Moldàvia: Rovira i Virgili. Espectacles. 25 hermosas señoritas 25. Kursaal: La muerte del corazón (dramàtica). Canaletes. La primera absenta del dia al Continental. Poseu el rellotge -el rellotge de la primera comunió- a l'hora. Entreu a veure les fotografies del Poliorama. L'orla de Dret de l'any passat. Idiotes sinó que no es pot dir. A les onze ja hi ha qui espera amb impaciència la sortida de les noies del Siglo."(5)

LA SOCIETAT BARCELONINA DE FI DE SEGLE

És sabut que, a la postguerra, Pla contribueix indirectament a la voga del barcelonisme -matís actiu, sense excloure la nostàlgia- amb uns quants llibres decisius: Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944) i Un señor de Barcelona (1945). En més o menys gruix de pàgines, tots aquests llibres fan reviure, a través de l'evocació, la societat barcelonina de final de segle, de la qual (com de la Catalunya de les guerres civils, origen dels records familiars d'alguns dels biografiats) es dóna una versió que sol destacar la tolerància i l'amabilitat de les relacions personals, la facilitat per a una supervivència que ara resultaria impossible, la vida confortable entre àpats i tertúlies... Com passa en d'altres casos, amb d'altres temes, la situació a la postguerra fa que Pla acabi donant un impuls, amb més càrrega de sentit, a interessos que, més o menys ocasionalment, havien aparegut en anys anteriors. Ara, posem per cas, el 1947, es reeditarà la traducció castellana de la Vida de Manolo, que passarà a formar part del paquet indicat. Però Vida de Manolo s'havia publicat el 1928, i la visió idealitzada i, tanmateix, irònica d'una certa Barcelona dels anys noranta i, després, dels anys de la guerra europea, és clar, ja hi era. L'accentuació del contrast, en aquest cas, l'hi posarà la misèria del present. En d'altres casos el propòsit és deliberat, encara que sigui tàcit: Don Rafael Puget sí que és un senyor de Barcelona. I que s'entengui el que es vulgui de la voluntat exemplar que, més o menys camuflada en un tou considerable d'anècdotes, conté, sens dubte, la recreació de la memòria oral del protagonista.

Recordant la ciutat dels anys setanta que Rusiñol va conèixer, en canvi, Pla és molt explícit: "Aquesta Barcelona de la Restauració, que fou la de la joventut de Rusiñol, fou una pura delícia, un encant autèntic. I no ho dic pas ara perquè senti alguna enyorança del passat, que fora de la vida material no fou intrínsecament res. Ho dic perquè tots els testimonis de l'època estan d'acord a afirmar-ho. Barcelona és avui un Cafarnaüm catalano-cosmopolita i murciano-aragonès. La Barcelona de llavors era una ciutat exclusivament barcelonina. Tothom es coneixia. Fa la impressió que els únics forasters eren el capità general, el governador i el delegat d'Hisenda. La gent es franquejava, s'estimava, es feia companyia. L'acabament de les guerres fratricides, la instauració de la pau, lligà encara més el feix de la ciutadania. La vida era barata, còmoda, d'una gràcia provinciana una mica bleda, però sense maldecaps possibles." (O. C. 14, 310-311).(6) En aquest mateix capítol, "Barcelona abans-d'ahir i ahir", Pla repassa -recreativament- el que ara en diríem l'oci i el consum burgesos d'aquests anys i, sobretot, dels vuitanta: cafès, restaurants, espectacles teatrals, cotxes, lloguers, servei, vitualles... I dedica uns quants paràgrafs a establir, amb aire de divagació, la influència d'aquella Barcelona tronera, ingènua i xarona en Santiago Rusiñol.

Pla basteix la teoria històrica d'un humor específicament barceloní que li permet explicar la dualitat russinyoliana tendresa-sarcasme. La base d'aquest humor es trobaria en la vida de relació a la ciutat de les bullangues, la gresca i la protesta al carrer -especialment en alguns barris: "És molt possible que el xaronisme sigui a Barcelona un producte molt antic, però les seves formes més truculentes les donà la Barceloneta pels voltants de l'any 60 del vuit-cents. Aquest humor de la menestralia, grollerot, bast, sarcàstic i sovint ple de bon sentit, afinat de vegades per l'astúcia i emborderit sovint per la fatxenderia, fúnebre o graciós intermitentment, es rejovení en els cossos de guàrdia liberals, fou cultivat per Almirall i Pitarra, s'afinà en Aulés, Llanas i Emili Vilanova i s'irisà de vegades en Rusiñol, matisant-se d'agredolç, un agredolç que a París es torna graciós i s'entebeeix més tard en una Barcelona més assossegada i tranquil.la." (O. C. 14, 306). El populisme progressista de la Barcelona liberal, que viu entre el descordament supraclassístic, la barrila popular i el cultiu dels rituals burgesos, s'expressa en la facècia i en la gatada. Però el pòsit innegable que deixa en Rusiñol no es pot dissociar de la tendresa que se sol projectar en els records d'infantesa i adolescència. A l'altre extrem, aviat, en la Barcelona de la Restauració "tot es matisa. Tot se suavitza. Tot es fa mediocre, tot esdevé gasetilla." La vida, una vida "al bany maria", com dirà Pla més d'un cop, es converteix en una "mena d'apoteosi notarial" (O. C. 14, 309) que té com a projecció social la urbanitat i la cursileria, i que excita en Rusiñol, segons Pla, "les formes més sarcàstiques i cròniques del seu pensament." (O. C. 14, 318).

D'aquestes formes en surt el senyor Esteve. La figura arquetípica, contra la qual Rusiñol descarrega la seva crítica d'aquella societat i de la vulgaritat botiguera que n'era l'expressió, acaba per resultar, però, "la quinta essència, donada en forma microscòpica, de la nostra civilització, el pinyol de la burgesia, probablement, la condició precisa del progrés en tots els aspectes -en tot cas, la història de l'ascensió de Catalunya, concretament, a la vida burgesa." (O. C. 14, 517-518). I és que, tal i com ho veu Pla -no hem d'oblidar ni que som a la immediata postguerra ni quin és el destinatari del seu discurs-, a Rusiñol "el tret li sortí per la culata", (O. C. 14, 519) i la sàtira del personatge que, al capdavall, representa "els besavis de la burgesia actual", (O. C. 14, 520) se li desactivà, en part per la seva mateixa mirada evocadora. El senyor Esteve, a desgrat de la intenció minimitzadora i caricaturesca de Rusiñol, és l'autèntic fundador de la Barcelona moderna -i de la Catalunya moderna. Amb la seva lectura, Pla redimeix una tradició i la torna a posar a l'abast de qui correspon: "Si hem d'ésser justos, ens hem d'imaginar el senyor Esteve amb Barcelona, a l'espatlla, perquè és ell qui l'ha feta. És ell, exactament. ¿D'on ha sortit aquesta gran ciutat moderna, la concentració de vida més puixant del Mediterrani actual, amb tantes virtuts i, certament, amb tantes tares, sinó d'aquell pobre senyor del carrer de la Princesa, estret, mediocre, avariciós, irrisori, miserable, tan laboriós i previsor al mateix temps? Aquest és l'inici de la nostra vida moderna, que és poca cosa, que hauria pogut ésser molt més si no ho haguéssim destruït tot de la manera més indescriptiblement frívola." (O. C. 14, 522).(7)

LA BURGUESIA DELS "SENYORS ESTEVE"

Podem posar-hi malícia, però el cert és que tanta vaguetat permet moltes lectures. Massa, potser. Res no ens impediria, doncs, entendre que la manca de sentit de continuïtat i, per tant, en certa mesura, el procés de destrucció comença, per a Pla -baldament sigui en aspectes en aparença superficials-, tan aviat com desapareixen els senyors Esteves, "la primera generació", "l'esforç inicial" constructiu. Sigui com vulgui, el cas és que la distància d'una dotzena llarga d'anys significa un cert canvi de perspectiva respecte a la burgesia barcelonina; si el que calia (el que Pla creia que calia) a començaments dels anys quaranta era llepar les ferides, pal.liar el desconcert i l'aclaparament, lligar caps de pont, ben entrats els anys cinquanta pensava potser que determinats miraments eren fora de lloc, que calia un reactiu i que la crítica descarnada a uns comportaments socials i econòmics funestos era, ja, prioritària. Barcelona (papers d'un estudiant), el 1956, conté, ja ho hem dit, les diverses Barcelones de Josep Pla: la dels historiadors, la del record personal, la d'altres memòries, la del present i, encara, la de la intuïció dels anys pròxims. I fent de lligam entre totes elles i, alhora, de motiu conductor, aquella crítica pren cos amb tota la duresa que significa l'atreviment de convertir el llibre en tot el contrari del mirall cofoi. Sabent molt bé quin deu ser el seu públic majoritari, aquell que juga a identificar-s'hi, Pla escaira un mirall que li torna, a aquest lector barceloní, una imatge patètica, grotesca, ridícula i mesquina: la seva pròpia. Un mirall que, a més, té el poder de reflectir el passat i fer-lo purgar al present.

Josep Pla, amb Ignasi Agustí, davant dels Porxos d'en Xifré, cap al 1940.

 

El llibre, doncs, és la visió agudament satírica d'una ciutat malaguanyada per la gasiveria, l'individualisme i el mal gust d'una burgesia que no ha crescut, que no ha sabut passar de l'estadi de l'exabrupte al de la plenitud; que potser ha creat la seva empresa, però no ha fet res per crear un entorn que afavoreixi la cohesió col.lectiva en un espai urbà: "Fer un país vol dir satisfer una sensibilitat, aspirar que la gent s'hi trobi bé. Llavors es torna defensable -només llavors es torna defensable. Una ciutat és alguna cosa més que els exabruptes d'una classe." (O. C. 3, 260).(8) En els "últims decennis del segle", quan la burgesia "havia perdut ja la coherència interna, (...) havia iniciat la decadència", va ser quan va edificar-se intensivament a l'Eixample. La imatge externa que aquesta classe projecta creant i, sobretot, omplint aquest espai no dóna, segons Pla, la mesura de la modernitat sinó exactament la contrària: la de la regressió que correspon a una classe en decadència. I som a la paradoxa: la Barcelona moderna és la confirmació que ha acabat pesant molt més l'individualisme atàvic que no la concepció global de la ciutat. S'arriba a la solució, per la via de l'obvietat: "En el nostre país, on la personalitat de la gent és tan forta, la concepció burgesa de les coses imposà la idea que la plenitud vol dir ser individualment diferenciat, aberrant, diferent". (O. C. 3, 261). És la característica dels descendents del senyor Esteve i, tal i com Pla ho veu, és l'impediment màxim per construir res: "El burgès enriquit considerà indipensable de manifestar la riquesa de la seva personalitat en tots els aspectes, i, donat que els teulats de les cases de la seva propietat és sempre el més alt que hom posseeix, considerà indispensable projectar sobre d'ells els símptomes més visibles de la seva personalitat." (O. C. 3, 264). Tot al llarg del llibre, en capítols sencers o en al.lusions constants, l'Eixample (Pla l'anomenava Ampliació, en l'edició de Selecta) es va carregant de les imatges grotesques que Pla en dóna, i acaba convertit, interiors i exteriors, en símbol de tot allò de què ell abomina i que presenta com a conseqüència directa d'una intervenció desgraciada de bon començament: "Si sobre l'ampliació com a producte social es podrien dir algunes coses, com a producte arquitectònic és un afer fallat. No crec pas que s'hagi produït a Europa una possibilitat arquitectònica més ampla i vasta, operant sobre un paisatge tan bell, sobre un pla inclinat més dolç i amable, que acabés en una tan considerable mediocritat." (O. C. 3, 247). La "quadrícula" de Cerdà, de multiplicació que sembla interminable, dóna, en canvi, perfectament el límit dels seus promotors: "¿fins on arribaran les quadrícules? ¿Ens trobem davant de la possibilitat de mig segle més de preses de xocolata? Fins on es pretén arribar? El projecte de Cerdà, no té algun límit? La seva monotonia, la seva fredor intrínseca, fins on ha d'arribar? (...) La tendència a considerar que les preses de xocolata de Cerdà són prorrogables sine die prové del fet que la creixença de Barcelona ha estat i és un fenomen molt més ràpid que el pensament, la imaginació i la sensibilitat de la ciutat, i no diguem dels seus dirigents." (O. C. 3, 247-248).

EL MODERNISME LI PRODUEIX URTICÀRIA

És cosa sabuda que el decorativisme arquitectònic modernista li produeix urticària des de l'època en què estudiava. Mig recordant les sensacions dels seus passeigs per l'Eixample d'aleshores, mig clamant pel que encara queda d'aquell esperit que ell considera tan nefast, la repassada sarcàstica dels seus elements més característics arriba, diguem-ne, a cotes d'expressivitat altes -a base d'una retòrica de l'analogia. "Així, Barcelona sembla una ciutat amb el cap a baix i les cames enlaire" (O. C. 3, 240), perquè "en el punt concret de les cornises i teulats no hem pas tingut gaire sort. Tan complex és rematar un edifici? ¿Serà cert -em demanava- que no sabem acabar les coses? (...) a Barcelona hi ha dotzenes i dotzenes d'edificis acabats d'una manera merament zoològica." (O. C. 3, 263). I d'efectes palpablement negatius: "Els templets, cucurutxos, excrescències assírio-babilòniques, barretines i coladors de cafè, lleons i matrones, espàrrecs i globus terraquis, les mil invencions ornamentals que rematen els terrats de les cases de Barcelona són una pura indecència. (...) No podia pas sofrir-los. Em produïen una molèstia física -em feien posar la pell de gallina." (O. C. 3, 266). Els efectes dels ferros dels balcons no són menys devastadors: "N'hi ha tants, que la seva universal presència contribueix a la tendència a la claustrofòbia que fomenten els carrers regulars de la quadrícula, sobretot en certes tardes lívides i ara que el creixement de la ciutat fa que els carrers de l'Eixampla [sic] semblin cada dia més estrets.

Pla a l'aeroport del Prat. Era un bon aficionat a viatjar en avió, segurament como a conseqüència de la seva època de corresponsal.

 

"Aquests ferros exciten aquesta sensació en termes vivíssims. Aquests ferros de barana us punxen el front com una corona d'espines o us furguen en la boca de l'estómac amb una persistència maligna." (O. C. 3, 287).

La pusil.lanimitat de la burgesia enriquida és tal que, segons Pla, els interiors, els pisos típics, producte d'una concepció penosa de l'edifici, són la prova que la gent "hauria pogut viure bé a l'Eixampla de Barcelona, i hi viu malament." El "budell torturador" del passadís, les "emanacions culinàries" (O. C. 3, 269) de les escales, la llum "mediocre i trista", (O. C. 3, 268) tot, es deu a un motiu: que "les llargues caixes per viure" (O. C. 3, 270) representaven, per moltes raons (façanes estretes, bigues curtes...), "una arquitectura concebuda exclusivament com una màquina per cobrar lloguers". (O. C. 3, 271). I ja se sap: "En l'Eixampla de Barcelona no es pot perdre mai de vista el que té d'inversió de capital neta i pelada, seca. Si això s'oblida, és incomprensible." (O. C. 3, 270-271). La burgesia barcelonina ha tingut una "concepció merament econòmica de la ciutat, purament crematística. L'obsessió del valor del pam quadrat. Aquesta és la causa primera del creixement de Barcelona i la causa de tots els seus defectes." (O. C. 3, 253). Una altra paradoxa: Barcelona ha crescut i creix, però no és, de moment, més que "una enorme aglomeració urbana en el sentit etimològic d'aquesta paraula." (O. C. 3, 251). No hi ha, per part de ningú (tampoc de les "forces faraòniques avui dominants" [O. C. 3, 254], cap concepció que vagi més enllà: "Barcelona és una ciutat grossa. Encara ho serà més. Serà una ciutat enorme. ¿Quina classe de ciutat és? ¿És una ciutat pròpiament dita o una aglomeració? L'Eixampla és una successió inacabable de cases de pisos, de despatxos, de tendes, de magatzems. Quina espècie de ciutat és? ¿On són, en aquest vast campament, els nuclis de caràcter social i col.lectiu?, ¿on és l'afany de crear-los, que és el que constitueix la força constructiva d'un poble?" (O. C. 3, 250-251). Caldria, probablement, revisar la radicalitat de les preguntes planianes, que semblen no tenir més rèplica que l'estupefacció. Ja podem suposar -de fet ho hem vist- que hi ha una accentuació de la crítica en un sentit molt determinat i amb una intenció bastant previsible. També és veritat, però, que Pla ho aprofita per triturar alguns caps de turc particulars, i que la insistència mostra, al capdavall, l'aspecte d'obsessió personal que hi ha. Barcelona no té, diu, el mínim de monumentalitat cohesionadora que fa d'una aglomeració una ciutat. Però no queda clar en cap moment què entén per monumentalitat. Ja ho sabem, de què va això: ja sabem que les tautologies, i les contradiccions flagrants, i el martelleig de la repetició, i el judici inapel.lable, i tantes altres coses que ens poden arribar a atipar, aguanten el discurs planià. Però ni aquest discurs és només això, ni la descripció fantàstica n'està del tot lliure; ni tampoc, fet i fet, aquesta descripció (de la Sagrada Família imaginada sota l'aigua, de l'aire de la ciutat a la pell primaveral, de la trepidació econòmica dels matins...) ens semblaria tan fantàstica si la trobàvem asèpticament aïllada de la resta. És evident que Pla, a Barcelona, ataca satiritza, distorsiona i deforma sense pietat. Que és injust. Però per què hauria de ser just? No ho va pas ser Ors. Ni Carner, si anem a mirar. Maragall, potser. I abans Vilanova. Menys,Oller. La relació de l'individu amb la ciutat no té la justícia, ni la justesa, com a paràmetre. Si de cas l'amor. I el de Pla sembla més aviat una relació de la mena destructiva i de correspondència incerta, amb infidelitats mútues, desaparicions, retrets i lliuraments incondicionals. No gaire barcelonina, si, per acabar, se'm permet el tòpic.

Notes

1. JOSEP PLA. Obra Completa. Pp. 396-397. A partir d'aquí, les referències, entre parèntesi i abreujaudes, dins el text.
2. Va aparèixer a la setena sèrie d'Homenots, Obres Completes. XXIV. Selecta. Barcelona, 1961. Actualment a O. C., 16.
3. Recordem que en aquests moments Pla està fascinat per l'autoritarisme que a França representen les doctrines de Maurras i l'Action Française. Per altra part, té potser gràcia de consignar que la segona versió de Barcelona conté un text titulat "Una carta" on Pla explica els motius de la missiva a la senyoreta -ara- Mathieux (un encàrrec del director del diari). No cal dir que la carta que ara, teòricament, transcriu, és molt diferent. Vegeu O. C. 3, 436-441.
4. [Josep Carner]. *** . La Veu de Catalunya. 29-V-1925.
5. Coses vistes. P. 112. Edicions Diana. Barcelona, 1925.
6. La versió catalana, que és la que citem, del 1955, introduïa algun canvi respecte a la del 1945 en castellà. En aquest fragment, "catalano-cosmopolita" era només "cosmopolita".
7. Vegeu, sobre la relació, MARGARIDA CASACUBERTA. "Josep Pla i el senyor Esteve". Pp. 75-77. Serra d'Or, juliol-agost 1997.
8. Vegeu MIQUEL PAIROLÍ. La geografia íntima de Josep Pla. La Campana, pp. 61-98. Barcelona, 1996.