arxiu

porqc.gif (462 bytes)
     


Un document
històric

El 26 de setembre, Pasqual Maragall, que ha estat alcalde de Barcelona al llarg de gairebé quinze anys, va deixar el seu càrrec. En els mesos previs a aquesta data, va enllestir una llarga carta adreçada al president de la Generalitat i a l'anterior president del govern espanyol. Una reflexió epistolar que va començar a redactar el 1985, a Leningrad, tot just quan s'iniciava un període que seria decisiu per a la ciutat, i que ha volgut reprendre dotze anys després des de l'òptica d'una experiència complexa i apassionant. Des de Barcelona. Metròpolis Mediterrània ens complau publicar aquest document únic, que, evidentment, manté la seva vigència després de l'arribada del Partit Popular al govern de l'Estat. A l'últim text que signa com a alcalde, Maragall pren la paraula per parlar dels capítols clau de la seva gestió al capdavant de diversos governs municipals. Dels Jocs Olímpics a la Carta Municipal, del Pla Estratègic Barcelona 2000 al sistema de finançament públic, del significat de Barcelona a Catalunya i Espanya a les qüestions que la ciutat encara ha de resoldre per tal d'afrontar el seu futur amb garanties.

 


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TEXT: Pasqual Maragall

Carta als presidents

Ara que me'n vaig, després de prop de quinze anys a l'Alcaldia de Barcelona, he recordat aquell octubre de 1985 a Leningrad. Hi vaig anar per segona vegada, per signar l'agermanament entre aquella ciutat i Barcelona. Un dels tres o quatre dies vaig passar-lo al llit, malalt, veient passar a gran velocitat els núvols que el vent sobre el Neva transportava cap a ponent.

No vaig perdre el temps del tot, aquell inesperat dia d'inactivitat: vaig iniciar una llarga carta al president del govern espanyol i al president de la Generalitat... que va quedar inacabada.

Dos anys després, vaig treure aquells papers d'un calaix. Tampoc no me'n vaig sortir. Però l'esforç no va ser inútil. El temps, les vicissituds i moltes pluges han caigut des d'aleshores. Barcelona va aconseguir el seu somni mai confessat: ser capital del món durant uns dies. Una fita històrica que va ser possible gràcies al fet que vam treballar com mai fins aleshores havíem fet.

Han hagut de passar diverses eleccions i el seu consegüent rastre d'emoció, paraules creuades i canvis d'equips de govern. Els col.laboradors van passar, alguns per sempre més, i 1991 va obrir el pas a un any que era decisiu per a la ciutat. I aquell no era un mal moment per tornar-ho a provar, de tornar a adreçar-me al president del govern català i al president del govern espanyol.

1991 era un bon moment perquè encetàvem un any decisiu i un quadrienni sencer de govern municipal (1991-1995). I allà volia exposar els nostres projectes, la nostra situació de partida, allò que ens manca i el que crec que nosaltres podem oferir a Catalunya i Espanya.

L'any 1992 vam passar un parell de dies amb la família González al Coto de Doñana. En aquella ocasió, vaig deixar al president espanyol una primera versió de la carta. Però ha estat ara, quan sóc a punt de deixar aquest càrrec que tantes satisfaccions m'ha donat, que he trobat el moment d'enllestir-la. Al tercer cop no ha fallat.

Vull parlar-los de moltes coses, de l'esdeveniment olímpic del 1992 i del que aquest va significar per a la ciutat. Però també vull comentar-los la significació de Barcelona, del que tots plegats volem ser. I no vull oblidar-me de la Carta Municipal o Llei Especial de la Ciutat i del Pla Estratègic Barcelona 2000. I els diners, és clar, un dels temes que en les nostres trobades, inevitablement, sempre acabem tocant. I la qualitat de vida a la gran ciutat, l'assignatura eternament pendent de la classe política -quasi diria de l'establishment- davant dels ciutadans.

Al final els en faré un recordatori, per tal que la lectura -necessàriament extensa- d'aquestes lletres, tant si la fan en l'assossec de la llar com en la tensió de la feina, la facin sabent que no els cal retenir-ne els detalls.

I que vagi per endavant una petita confessió: l'admiració sincera que professo al president de la Generalitat de Catalunya, i el respecte i la solidaritat barrejats que guien les meves actituds amb ell, més enllà de les coincidències i discrepàncies que de tant en tant sorgeixen entre ell i jo.

Pel que fa a l'anterior president del govern espanyol, a qui adreçava aquesta carta, vaig aprendre a trobar una persona que interpretava millor que ningú tota l'ambició i cautela de la meva generació. M'hi he sentit cordialment i intel.lectualment interpretat, i amb mi, crec, milers i milers de ciutadans de Barcelona de la meva generació i de les altres.

No ha estat ni és fàcil, per a la Barcelona orgullosa i exigent d'avui, per a la vella Barcelona mil vegades ferida i ofesa i tantes altres victoriosa, obtenir un respecte, un reconeixement, des del Sud de l'Ebre.

Al marge de diferències polítiques, al president de la Generalitat, a qui també adreço aquesta carta, el veiem tots els catalans com la veu del país. El seu gest és la representació personalitzada de Catalunya, de la nostra intransigència i flexibilitat. Ell és l'intèrpret apassionat del nostre moment històric i el president de l'eclosió de la Generalitat com a institució amb tots els seus ets i uts, respectada per tothom i envejada per molts. Sense oblidar que tot això ho va fer possible, durant anys de dignitat i mercès a un digníssim retorn, el primer president, el president Tarradellas.

Àdhuc els qui, com jo, hem hagut de sofrir l'efecte amarg d'actituds que li ha dictat ben certament al president Pujol el seu innat sentit de la gravetat de la pròpia comesa històrica, hem après a admetre que la seva actitud té sempre una causa.

Les paraules que segueixen estan dictades, doncs, juntament amb la il.lusió del qui ha estat alcalde durant prop de quinze anys, pel respecte profund que li mereixen els destinataris d'aquesta carta, solament superat pel que li inspira la missió que tots plegats, del càrrec més alt fins al més humil, servim amb bona fe: la de representar honestament la humanitat i la natura que ens envolten.

"...una de les obres que a mi em resultaven més emocionants: el Palau Nacional".

 

Els Jocs Olímpics

Com vostès saben molt bé, l'organització dels Jocs Olímpics es componia de dos elements igualment importants: la infraestructura urbana i l'operació dels Jocs. Puc assegurar-los que els dos camps estaven ben treballats, i la prova és l'èxit magnífic que vam assolir.

El període més difícil va ser el 1987-1989, des de la nominació a Lausana, a la fi de 1986, a la qual vostès van contribuir personalment amb la seva presència, i la difícil transformació del comitè de candidatura en comitè d'organització, fins a l'aparició al carrer, en els espais públics, dels primers resultats de la nostra tasca constructiva. Inici ben dramàtic, per cert, com vostès recordaran.

A la inauguració de l'Estadi Olímpic van coincidir tots els elements desfavorables que s'havien infiltrat en aquesta difícil fase del nostre projecte: les presses, la descoordinació, la malícia política, la falta de confiança, la data fixa que obligava necessàriament, la climatologia, la falta de maduresa, l'aposta pel vell Estadi en lloc de per una nova instal.lació.

No s'inventa ni es decreta una ciutat olímpica: es construeix lentament sobre la base d'una vocació imprescindible. I, amb el temps, la ciutat aprèn a ser olímpica.

Des de la distància d'avui, tots aquells sofriments semblen ben emprats. I sobretot es demostra encertada la fermesa de mantenir el rumb sense grans derives i de guardar la confiança en l'equip inicial -encara que, com inevitablement passa, alguns van haver de pagar per tots, aquest preu tan injust de la política-, sense posar atenció en les opinions dictades per l'ansietat més que pel fred raonament.

En el terreny de les infraestructures va ser molt positiu el grup de treball creat per fer un seguiment de les obres. Els seus informes quinzenals, des d'una segona auditoria o auditoria d'alta direcció, narraven les peripècies que experimentava cadascun dels 300 projectes: l'aeroport, els trams de les rondes, les instal.lacions esportives, els canals de rem, els hotels, el Palau Nacional...

Com és ben sabut i acceptat per l'opinió pública, el resultat global és molt positiu. Els camins crítics, en el llenguatge de l'enginyeria constructiva, van ser successivament el trasllat de la línia fèrria del Poblenou, l'aeroport, la plaça de les Glòries, les instal.lacions esportives per a les proves test de l'estiu de 1991, els hotels Joan Carles I i Arts, que requerien un prudent període de rodatge abans d'allotjar caps d'Estat i membres de la família olímpica; el Palau Nacional de Montjuïc, seu de l'acte social d'inauguració, on vam rebre els convidats de tot el món i on Catalunya torna a mostrar el seu art romànic i el seu art gòtic; i el Nus de la Trinitat, nus gordià on s'uneixen les dues rondes i l'autopista de França. I si volen també podem parlar de la pota sud de la Ronda Litoral, que ben aviat haurà d'enllaçar aquesta via amb la Diagonal i baixar fins al riu Llobregat i travessar-lo, davant de l'aeroport.

Al llarg d'aquell llunyà 1991 vam tenir ocasió de repassar l'estat d'una de les obres que a mi em resultaven més emocionants: el Palau Nacional. Es tractava de reconvertir aquell vell buc del 1929 en el segon gran museu d'Espanya, superat només pel Museu del Prado. I és emocionant perquè es tracta de l'edifici més gran de Barcelona i un dels museus més grans del món. El Palau Nacional és sens dubte el més complet que existeix en art medieval, i en especial en art romànic. La tradició republicana i la llei autonòmica van voler que fos el gran museu d'art de Catalunya, des de l'edat mitjana fins al modernisme i les avantguardes, deixant fora l'arqueologia i l'art contemporani.

Finalment, el miracle va ser possible. Amb l'esforç de tots. L'estiu del 1992, el simbòlic edifici de Montjuïc va lluir, juntament amb l'Estadi, com la gran peça civil de l'esdeveniment olímpic, la carta d'identitat de Catalunya i la més ben programada del nostre futur turístic de bon nivell. Aquest estiu hem inaugurat les sales d'art gòtic. Sols resta desitjar que, transcorreguts deu anys des que es van iniciar les obres, el projecte avanci sense deturar-se fins a ser culminat.

La realització de tota aquesta feina va ser possible perquè l'operació era en bones mans. Pere Durán i Gae Aulenti, amb Enric Steegman, la constructora italiana Edil Fornaciai i l'infatigable Josep Anton Acebillo han de ser citats aquí. Així va ser possible garantir el no menys important equilibri econòmic d'aquesta magna operació.

Un apartat gens menyspreable de l'èxit assolit va ser degut al reforçament de les relacions internacionals i de la seguretat, així com la relació amb els mitjans de comunicació, que, d'entrada, jo vaticinava que no ens donarien un tracte especialment caritatiu. Però no. Les informacions sobre Barcelona a la premsa d'arreu del món es van multiplicar, i no ens van deixar malament. Una de les claus que van contribuir al nostre èxit i a la imatge positiva que la ciutat va donar al món.

A tots aquests aspectes vaig dedicar-me personalment durant els mesos previs al 25 de juliol de 1992. Tot i el convenciment que les obres avançaven segons el que s'havia establert, i malgrat el meu convenciment que l'operació funcionaria perfectament quant als vessants informàtic, de les telecomunicacions, les competicions esportives i la logística. L'equip, repeteixo, era de primera línia i estava molt ben cohesionat, amb un executiu excel.lent i efectiu com és Josep Miquel Abad, al qual no em vaig penedir d'haver defensat en els moments de crisi. Ho va tornar amb escreix.

Vaig voler assegurar al president del govern espanyol l'assumpció per part de l'Alcaldia-Presidència del COOB'92 de l'esperit que es desprenia de les seves paraules: seguretat com a prioritat i treballar políticament i en els detalls per obtenir una imatge del país que es correspongués amb l'esforç realitzat i l'enorme oportunitat històrica que teníem al davant.

La Presidència de la Generalitat tenia un paper important els mesos previs als Jocs Olímpics, i jo li vaig sol.licitar una definició específica dels moviments i gestions que calia realitzar, per posar-me immediatament en línia amb els plantejaments que calia desenvolupar.

Catalunya no podia desaprofitar l'ocasió històrica que se li brindava, també a ella, de fer el que el passat no va permetre: explicar-se amb fets.

Si Espanya pretenia legítimament demostrar que havia canviat tant com el món sospitava, Catalunya volia mostrar-se al món com a nacionalitat amb tot allò que cal per ser-ho. I Espanya no podia ignorar-ho: al contrari, havia d'ajudar. En aquest sentit, doncs, el president de la Generalitat feia un paper crucial.

Ell, més que ningú, havia de garantir i ser responsable que dominés la sintonia en l'emissió dels missatges plurals que, com calia preveure, va produir-se. Una emissió que va ser irreprotxable tret d'episodis puntuals que no van deslluir la trajectòria general. El president sap que els mesos previs a aquella data em vaig posar a les seves mans per atendre els requeriments que considerés convenients, i amb la freqüència que cregués oportuna. Ningú més que nosaltres érem responsables del desenvolupament adequat de tot plegat. Per la meva part, tenia plena consciència que havíem d'estar disposats als sacrificis que calguessin i a esforços importants en aquesta línia.

No hagués estat bo, per exemple, que s'escampés la impressió que alteràvem procediments per fets succeïts a l'ex Unió Soviètica. Algunes de les propostes que vaig formular en cercles reduïts i discrets sobre elements de pluralitat a les cerimònies d'inauguració podien haver estat interpretades com una excessiva sensibilitat a fets exteriors. Una circumstància que en el seu moment vaig tenir ocasió de comentar amb el mateix president Pujol i amb el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch.

Per altra banda, la situació internacional els anys previs va evolucionar de tal manera que els Jocs de Barcelona, ja de bon principi pretendents a una aurèola de festivitat i de retrobament internacional a múltiple escala, es podien convertir, en efecte, en l'oportunitat que l'opinió pública internacional esperava amb ansietat: comprovar si en el món pesaven més les formidables transformacions positives recents o les també impressionants dificultats, diferències i obstacles econòmics, polítics i ideològics que s'hi oposaven. Excuseu-me la petulància.

Però el cert és que tot plegat no ens feia les coses més fàcils, sinó més difícils. Tant en l'aspecte de la seguretat, com en el del protocol i en el de la modulació dels missatges a emetre, com en el cas dels símbols, dels llenguatges i dels gestos.

Vam treballar amb passió perquè tot sortís bé. I va sortir bé.

Però Barcelona no es conforma amb haver de donar un prodigiós salt endavant, com en el 88 del segle passat o en el 1929. Vol estabilitat en la classificació general de ciutats. Mantenir-se amunt. No decaure.

El projecte olímpic va ser un magnífic esperó per a les energies de la ciutat. Va canalitzar recursos extralocals en una magnitud sempre desitjada però mai obtinguda en els darrers seixanta anys. Un flux que voldríem que fos constant i no esporàdic.

El Holding Olímpic i les altres inversions empreses directament per l'Estat i/o la Generalitat van permetre mobilitzar, juntament amb la inversió local i privada, recursos de l'ordre dels 750.000 milions de pessetes -alguns diuen 900.000 milions- en un període relativament breu de quatre o cinc anys. I van permetre dotar la ciutat i l'àrea metropolitana de bones vies de comunicació, telecomunicacions, hostaleria, centres terciaris alternatius, col.lectors, estadis i altres instal.lacions esportives, port de lleure, aeroport, serveis viaris primaris i també la reforma o la realització o l'inici de grans estructures culturals com el Palau Nacional, el Museu d'Art Modern, el convent dels Àngels, la Casa de la Caritat, el monestir de Pedralbes, el Teatre Nacional, l'Auditori, l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el Museu d'Art Contemporani, el nou Teatre Lliure, el Liceu, la reforma del Palau de la Música, el Museu d'Història de la Ciutat, el Jardí Botànic...

Un sistema metropolità europeu

Falten encara moltes coses: particularment acabar l'embranzida en matèria d'estructures culturals, assegurar l'oferta d'aigua neta i millorar l'àrea del Besòs i vertebrar la zona d'activitats logístiques del Llobregat, a la qual em referiré més endavant.

Estructurada ja en la realitat física i social com una àrea metropolitana de tres-quatre milions d'habitants, Barcelona ha de mantenir vives les fonts del seu creixement qualitatiu i de la seva competitivitat com a ciutat.

El centre municipal de l'àrea, el municipi de Barcelona, perd població -s'entén, població a l'hora de dormir. I l'àrea en el seu conjunt no creix, com tampoc no ho fa Catalunya. Hi ha, per tant, un lògic desplaçament de la població resident cap a la perifèria de l'àrea urbana i un nou equilibri demogràfic àrea metropolitana-Catalunya, després de 25 anys de concentració (1950-1975). La nova situació planteja problemes de qualitat de vida i d'equitat en sectors de la població, però no grans inquietuds d'estratègia territorial. Al contrari. No es tracta de fer créixer més ni el municipi ni l'àrea. Es tracta de potenciar els seus factors d'atracció, d'interessos, d'inversions, de tecnologia, d'activitats acadèmiques i científiques, de gent qualificada, d'activitats culturals d'alt nivell. I de fer-ho equilibrant l'oferta de factors d'atracció per tal de no minvar la del conjunt de centres urbans de Catalunya, sinó més aviat potenciant-los, així com potenciant la connexió del sistema urbà-metropolità espanyol dins del sistema de ciutats més gran que és Europa.

Les grans decisions preses en els darrers anys sobre Barcelona beneficien tot Catalunya i doten Espanya d'un incipient sistema metropolità competitiu amb les xarxes urbanes europees, el qual afavoreix tota la península en una mesura considerable. Però ens falten encara coses, com he dit.

Ens falta aigua i espai. Fins al 2000, en menys de deu anys haurem invertit 100.000 milions de pessetes en depuració i noves captacions complementàries, i haurem de prendre decisions en matèria d'aportacions de cabals externs, tot i que la tan criticada absorció dels costos ecològics en el rebut de l'aigua ha permès un adequat finançament i una contenció evident del consum.

Barcelona s'ha plantejat la possibilitat de disposar d'una doble xarxa de distribució d'aigua -per beure i reciclada- i desitja contribuir a la conversió dels rius Besòs i Llobregat en escenaris naturals/convencionals de gran valor i netedat. Tots dos objectius es complementaran. Sense depuració no hi ha dignitat paisatgística ni aigua suficient.

És coneguda la meva posició sobre l'àrea metropolitana. La seva dispersió en diverses entitats sectorials i territorials va ser un error polític i estratègic, segurament sense grans repercussions electorals a curt termini, i dictat per un càlcul de reequilibri territorial a Catalunya que ja no té raó de ser, ateses les tendències espontànies.

Les millors èpoques de la història de Catalunya han anat unides a les d'una Barcelona forta políticament i econòmicament. No és cert que l'economia de Catalunya demani, exigeixi o simplement es pugui permetre una Barcelona feble. No és cert que Barcelona tregui la seva fortalesa d'haver substituït un poder català inconstant, insuficient i mal vist per la resta de la península. Barcelona ha fet aquesta funció de substitució. I, per dir-ho d'alguna manera, tot Catalunya sobreviu en alguna mesura gràcies a aquest fet. Tanmateix, Barcelona no hauria pogut fer-ho si no hagués existit un sentiment de nacionalitat subjacent que s'expressava a través dels noms, banderes i símbols de la ciutat.

Però és errat pensar que ara, recuperat el camí de la Catalunya rica i plena, autònoma i confiada, Barcelona hagi de renunciar a la seva potència, que segueix essent la millor garantia de la llibertat de Catalunya. Així ha estat, repeteixo, en els millors moments de la nostra història com a poble, no solament en els difícils.

El que sí és cert és que hi ha un joc subtil de significacions (Espanya, Catalunya, Barcelona). I encara ho és també que la potència de Barcelona -el que un dia vostè mateix, senyor president de la Generalitat, va anomenar la force de frappe de Catalunya- no tindria la consistència i la profunditat que té si no fos per l'existència d'una xarxa urbana molt rica i atapeïda, de la qual Barcelona és tan sols l'encapçalament, i que Barcelona ha de col.laborar a fer que es respecti i s'enforteixi com a tal malla de país, perquè d'ella obté la demanda, les arrels, l'estabilitat i la raó històrica de la seva pròpia existència com a capital.

Tanmateix, Barcelona no fóra el que és -i Catalunya tampoc-, malgrat tots els entrebancs, ignoràncies i agressions vinguts de fora, si no hagués estat pel paper que han fet en el si d'un mercat, d'un país i d'un Estat més grans, no sempre fàcils ni benèvols, però sempre virtualment presents com a àmbit econòmic, com a repte cultural i polític, com a font de braços i talents per a la nostra pròpia construcció nacional i urbana.

I Espanya no fóra Espanya sense Barcelona, com no ho fóra sense Catalunya. Això vol dir que en la regularització de les nostres relacions interterritorials dins de la península hem de deixar lloc a una estratègia per a Barcelona -i per a Catalunya- pensada des d'Espanya, des del conjunt dels pobles d'Espanya, des d'un Estat en el qual nosaltres som part important, a voltes decisiva, porta d'Europa i locomotora econòmica, cultural i tècnica.

Tot altre plantejament, sempre respectable, equivaldria a conformar-nos amb menys del que podem arribar a ser, amb menys del que ja som.

A la fi de 1909, Joan Maragall, en un article dedicat a l'Empordà, encetava un plantejament en què els significats Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa anaven prenent la forma que aproximadament avui els donaríem.

Som europeus perquè som catalans, com els altres nacionals del continent. Catalunya és la sal de la nostra condició d'europeus. La millor manera de ser espanyols és ser bons catalans. I arribarà un dia que no caldrà ni dir-se catalans. N'hi haurà prou amb dir-se empordanesos o barcelonins. Aquest és el missatge maragallià. La veritat és en la part i no en el tot, en la llavor més que en el fruit.

La nostra ciutat va rebre el món en aquest marc de certeses, conscient de ser capital d'una cultura nacional única, irrepetible, i sabent que aquesta cultura no tindrà tot el valor que pot tenir si no és en el si de la construcció federal i respectuosa de l'Espanya moderna i plural. Conscient de ser també capital temporal de les esperances de fraternitat i competició esportiva i pacífica de milers de milions d'homes i dones d'arreu del món.

Allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, i allò que és bo per a Catalunya ho és per a Espanya. Veritats que solament demanen una condició per ser-ho del tot, en profunditat: que puguin ser expressades en un marc de confiança creixent en què els sacrificis que mútuament comporten siguin admesos sense recança, com el preu habitual i no excessiu del comerç de sentiments i donacions recíproques en què consisteix la coexistència dins d'un projecte comú, de tots els pobles d'Espanya, orientat cap a la unitat europea, la pacificació de la Mediterrània, i la fraternitat iberoamericana.

Barcelona va oferir a Catalunya i a Espanya la possibilitat de jugar -intensament durant uns dies, més constantment i modestament després- el paper de dinamitzadora de projectes positivadors de la convivència.

Centre mundial de la competició pacífica, avantguarda de l'autonomisme ibèric, referència del Nord del Sud europeu, motor del dinamisme de les ciutats europees, ciutat més gran de la ribera mediterrània d'Europa, capital cultural europea: això és el que volem ser, això és el que d'alguna manera ja som, amb el vostre ajut.

L'any 1904, Cambó demanava a Alfons XIII una llei per a la ciutat. Jaume I la hi havia donada l'any 1284 amb el Recognoverum Proceres, el contingut del qual fou desenvolupat més tard en les Ordinacions d'En Sanctacília. Felip V les va revocar en el Decret de Nova Planta, que va enxiquir el territori del Consell de Cent -del Monte Catus o Montgat al Castro Felix o Castelldefels- i va retornar Barcelona a les estrictes muralles, més un erm definit per l'arc de l'abast dels canons situats en elles, l'actual Eixample.

La ciutat va revifar i va aconseguir el territori abans que la llei: no havien passat dos segles que ja tots els ajuntaments creats per la Nova Planta a la plana estricta del Barcelonès, amb els noms de les parròquies sufragànies d'altres esglésies intramurs, eren annexionats de nou pel municipi central. Sant Martí de Provençals, Sant Joan d'Horta, Sants, Sant Vicenç de Sarrià i Sant Gervasi, la Mare de Déu de Gràcia, Sant Andreu de Palomar, les Corts de Sarrià passaven a formar part de Barcelona. Restaven fora les parròquies-ajuntaments de més enllà dels rius. A partir del 1860, físicament, la nova ciutat gran era un fet en enderrocar-se les muralles i urbanitzar-se l'Eixample.

La demanda de Cambó era, doncs, un coronament, la petició d'admissió d'un fet ja incontrovertible. Feia alguns anys ja que els poetes havien cantat la ciutat salta-carenes, de riu a riu estesa, i defensada pels torreons del Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, i per dues "troneres avançades, los pits de Catalunya: Montseny i Montserrat".

Igualment ara Barcelona demana amb tot respecte, després de més de deu anys de treballs preparatoris, quan entretant s'han anat omplint els pocs buits de sòl urbanitzable dins el municipi central, quan ja és un fet la nova xarxa de mobilitat possible -amb els cinturons i els túnels-, el reconeixement de les seves especialitats jurídiques en tres camps.

En primer lloc, el camp de l'especial relació del municipi central i els que l'envolten, tots units ja en una sola aglomeració regional de més de quatre milions d'habitants, que necessita administració comuna de les grans infraestructures i planejament territorial singular, així com l'específica col.laboració dels municipis que formen el continuum urbà central de l'aglomeració i que haurien d'administrar en comú el seu urbanisme menor, i qui sap si una pila de serveis de diversos ordres, avui coartats per l'existència de tantes fronteres locals.

A continuació, el camp de col.laboració entre institucions diverses en la gestió d'infraestructures i serveis de gran significació, situats avui en un o un altre domini competencial, bàsicament en el de l'Estat: port, aeroport, mercats centrals, Fira, Palau de Congressos, Zona Franca, Zona d'Activitats Logístiques, Parc Tecnològic. Per posar un exemple, perquè l'aeroport marxi bé hi han d'estar representats la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, el Foment i l'Ajuntament del Prat de Llobregat; i això requereix la transformació prèvia de l'Ente Nacional de Aeropuertos (avui AENA) en un holding d'ens singulars o societats anònimes de gestió. Almenys en el cas dels aeroports de Madrid, Barcelona i Palma.

Podríem afegir-hi, però ja han estat esmentades i tenen caràcter diferent, les estructures culturals, com el Liceu, l'Auditori, el Museu d'Art de Catalunya i el MACBA, on les administracions públiques presents a la ciutat van lligar, lentament, els sistemes de col.laboració més adients. En aquest sentit hem de veure amb optimisme les perspectives actuals, que faran de Barcelona el que sempre ha estat en potència, un centre cultural europeu de primera magnitud.

Són mostra de la formidable explosió cultural el CCCB, el Teatre Nacional, la Ciutat del Teatre, el Palau de la Música, la Biblioteca del Born, la Biblioteca de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans, l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el convent dels Àngels, el Jardí Botànic, els vells i nous museus i centres de cultura -com el Barbier-Müeller, el Museu d'Història de Catalunya, el Museu de la Ciència i Casaramona-, l'Aquàrium i la florida de teatres privats i sales d'art.

Encara en el terreny de l'articulació de les grans entitats barcelonines o metropolitanes, el municipi es considera menystingut -sense fer grans escarafalls- en la representació de la societat en les universitats o les caixes d'estalvi. Potser la Llei Especial de Barcelona hi podrà fer alguna cosa. El notari Puig Salellas ha proposat una fòrmula intel.ligent per al primer tema. Quant al segon, ni el Defensor del Poble Ruíz Giménez va gosar interposar un recurs, que reconeixia ben fonamentat, contra la llei catalana de caixes que va suprimir quasi la representació dels municipis en aquestes, vigent a la resta d'Espanya.

L'Ajuntament de Barcelona, amb el de Sabadell, va cedir terrenys i fins i tot va tenir el leadership en la creació de la Universitat Autònoma, la comissió gestora de la qual era presidida pel primer tinent d'alcalde; l'Ajuntament i la Diputació van cedir locals, al costat de la Casa Gran, i diners per a la fundació de la Caixa de Barcelona, avui reconvertida en la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, "la Caixa". I tanmateix hi té els mateixos representants que els respectables Círculo Agrícola Catalán de San Isidro i la Societat d'Amics del País.

Finalment, en el camp de les especialitats administratives i fiscals, Barcelona hi ha estat sempre ferment d'innovacions i especialitats, des de la creació dels delegats de Serveis o l'arbitri de radicació, fins a temes tan a la frontera del Dret Civil com el testament sacramental, de tal manera que en alguns casos han acabat convertint-se en llei general. ¿Per què no reconèixer de nou que Barcelona, per tradició, per pràctica, per raons diverses, se situa a l'avantguarda d'una colla de procediments que necessiten el suport de la llei per consagrar-se, i que poden contribuir, modestament, a la solució dels famosos problemes de la gran ciutat, del malheur de banlieue del que parlen els francesos, i de l'obsessionant manca de qualitat de vida en les aglomeracions metropolitanes?

Hi tornaré al final d'aquestes lletres. A Barcelona, el marc legal fonamental el componen la Constitució Espanyola, l'Estatut de Catalunya i la nostra Llei Especial.

L'Estatut, en reconèixer la necessitat de regular el fet metropolità, no pensa en altra cosa. La Llei de Bases de Règim Local i la Llei de Finances Locals, quan reconeixen la vigència parcial de l'antiga Llei Especial i la necessitat d'una regulació financera especial per a Barcelona, van en el mateix sentit.

Entenem que les administracions superiors tendeixin a reaccionar davant aquesta històrica pretensió barcelonina adduint l'inconvenient del greuge comparatiu. Però també entenem que si les lleis fonamentals -no solament ara sinó fins i tot en períodes no democràtics- han admès l'existència del concepte jurídic d'especialitat, és perquè de Jaume I a Francesc Cambó, des dels anònims compiladors de la baixa edat mitjana fins a Manuel Ballbé, l'insigne redactor de la Carta de Barcelona de 1961, la realitat i els projectes sortits de la profunditat del cos social s'acaben imposant als arguments de conveniència.

Barcelona no pot seguir contribuint de forma tan assenyalada com fins ara a la formació contemporània de l'Espanya democràtica i la Catalunya autònoma sense disposar de l'instrument legislatiu de navegació històrica que pretén, mereix i necessita.

Resumint: regular les relacions en el complex territori metropolità i en el centre històric de l'aglomeració; equilibrar de forma estable les relacions entre la capital i el país; fer participar la ciutat i la Generalitat de Catalunya, junt amb l'Estat i la societat civil, en la gestió de les grans institucions i estructures tècniques, econòmiques, culturals i d'altres; crear la indispensable justícia local i la justícia immediata; dotar la ciutat dels instruments necessaris per fer front als problemes del medi ambient, el transport i l'habitatge, el finançament dels serveis socials i educatius i la seva materialització. Heus aquí l'objectiu del que anomenem Carta Municipal de Barcelona o conjunt de regulacions que la ciutat demana per anar endavant.

El Pla Estratègic Barcelona 2000

Dues-centes entitats han treballat durant anys per produir un escenari de futur creïble i estimulant. I ho han aconseguit.

Coneixen bé, estimats presidents, les conclusions del treball. En el primer Pla, catorze grups, comandats per un promotor, van treballar en la definició més acurada dels objectius que no disposen clarament d'una administració o institució de tutela competencialment responsable. En total, 54 objectius van ser formulats i la meitat -i és molt- assolits.

Els tres grans eixos de consens eren la vertebració d'una macroregió europea del Nord del Sud com a condició de progrés, la prioritat dels serveis a les persones i la qualitat de vida com a marca distintiva de la filosofia compartida per tots els barcelonins, i l'èmfasi en els serveis a les empreses.

Si hom pensa que en els anys vint Barcelona era, als ulls d'Europa, la ciutat de les bombes, que una novel.la podia fer fortuna aleshores sota el títol de Quan mataven pels carrers; que els odis més reconsagrats i la intolerància més arrauxada presidien les nostres hores en els anys trenta i quaranta; que l'actual president de la Generalitat era maltractat a la Via Laietana en iniciar-se els seixanta per haver gosat criticar l'anticatalanisme militant del director d'un diari; i que en els primers setanta vivíem estats d'excepció, reunions limitades a vint persones, execucions polítiques... ¿qui pot negar que el fet de veure avui formar-se el consens de 200 entitats sobre el nostre futur i comprovar que entre elles hi ha els sindicats i la patronal, el comerç i la Universitat constitueix tot un petit miracle? ¿No és aquest el millor resum de les transformacions polítiques que Espanya, Catalunya i Barcelona han viscut en els darrers quinze anys?

Em consta que S.M. el Rei, a qui vam presentar en primer lloc les conclusions del primer Pla, el 25 de maig de 1990, n'és un defensor entusiasta i que les iniciatives semblants que es van desenvolupar a Madrid i Sevilla tenien a veure amb l'opinió favorable que s'havia generat en cercles importants. L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) ha rebut una exposició detallada del Pla Estratègic i en recomana el model a les ciutats dels països membres. El Centre Iberoamericà de Desenvolupament Estratègic Urbà (CIDEU) ha assessorat una vintena de ciutats del Nou Món seguint el model de Barcelona.

Resultat de l'esperit que animava les primeres reunions estratègiques, i del suport decidit del conseller d'Economia, Macià Alavedra, va ser la creació de la primera iniciativa conjunta de la comunitat financera barcelonina, entorn de l'associació Barcelona, Centre Financer Europeu, que primer va presidir Claudi Boada i després, alternant-se, els directors generals o presidents de les dues caixes grans, la Banca Catalana i el Banc de Sabadell. No volem estar al marge de la xarxa de decisions financeres a Europa. El nostre potencial econòmic ho demana i ho permet. Estem disposats a l'especialització i a la modèstia, però no a la desaparició, financerament parlant. Som conscients que hi ha un lloc per a nosaltres en aquest espai, i lluitarem aferrissadament per ocupar-lo. El Mercat de Futurs, que piloten Basáñez i Oller, ens fa creure que ho podem aconseguir. I també la revifada de la Borsa, dirigida per Joan Hortalà.

De la mateixa manera que tractem de cobrir les nostres flaqueses, tractarem també de treure partit de la nostra particular configuració. La densitat de Barcelona, que ens fa una ciutat humana, càlida, estimada pels d'aquí i pels de fora, i ens lleva les perspectives pròpies de les capitals de les grans seus estatals, ens obliga a organitzar l'ús de l'espai, i ens dóna, potser, un molt extremat sentit del detall, de la forma: Barcelona és un munt de ferros treballats, formigó retorçat per extreure'n un gest impossible, fustes llaurades, parets esgrafiades, vidres recargolats, façanes polides, baranes historiades, pedres picades i pedreres reaprofitades, joies, estucs, retaules, racons inaudits; cada pam quadrat, tanmateix, tendeix a ser una obra d'artesania en aquesta ciutat sotmesa, diuen, a la tirania del pam quadrat, a l'avara povertà d'espai i a l'imperi de l'estètica que denunciava Unamuno i lloava Cervantes.

L'any 2000 i el segle XXI estan servint, en aquest marc, com a referència d'un nou pacte amb l'entorn. Un grau més d'ambició en el dimensionament de les estructures que no ens ha de llevar l'humanisme i la prudència de les formes. Per això les autovies torturadament discutides i dissenyades per evitar la dictadura de la funció sobre la forma. Algunes torres altes, però no gaires, les justes per a una generació que, malgrat les aparences, vol sobretot conservar l'esperit d'una ciutat proporcionada, justa, continguda, com la volia el viatjant italià del segle XV que citava Ramon Trias Fargas en el seu discurs de comiat consistorial. Conservar el mateix esperit, però viu.

En aquest context, hi ha dos aspectes que sempre esmento: el cablatge de la ciutat i l'ordenació del subsòl.

Ciutat densa, ciutat congestionada, ciutat cara: tres coses que van juntes i que ningú no sap del tot com ordenar en la seqüència de causes a efectes. Els economistes tendeixen a dir-nos que el sòl és car perquè és escàs. I congestionat perquè és dens.

Però Barcelona ha funcionat històricament prou bé com a matriu de fluxos i moviments. L'Eixample racionalista del XIX és un model internacional d'optimització del nombre d'intercanvis per unitat de superfície i de temps. Resistirà prou bé l'envestida actual de la motorització? I les que encara vindran? En parlarem més endavant, i en seguirem parlant sempre.

En tot cas, per mantenir i augmentar el seu atractiu, Barcelona compta amb aprofitar la densitat per oferir comunicacions a costos per càpita baixos. La nostra ciutat apila molts habitants i empreses a sobre de cada hectàrea de sòl. Si el sòl està equipat, cablejat, connectat a xarxes de comunicació, aquesta hi és barata per a cada usuari. D'aquí ve la importància i la factibilitat de la xarxa de cablatge òptic.

Quan faig els darrers tocs a aquesta antiga carta, som a punt d'obtenir per a Cable i Televisió de Catalunya -participada per la nostra Catalana d'Iniciatives, que va ser la iniciadora del projecte ja l'any 1986 i la seva mantenidora al llarg del decenni- l'adjudicació de les tres demarcacions catalanes del cable; i per a l'empresa de la qual formen part i que està liderada per ENDESA, esperem, l'adjudicació de Retevisión, que s'ubicaria a Barcelona. Aquestes dues notícies, resultat d'un treball de molts anys, ens situarien finalment on volíem ser en aquest camp decisiu. Ernest Maragall hi ha tingut molt a veure: tot.

De la mateixa manera, i per la necessitat d'ordenar un subsòl enormement carregat, som pioners de la cartografia subterrània, la creació de galeries de serveis i la col.laboració entre autoritat local i empreses de servei públic.

Un altre fill del Pla Estratègic és la Xarxa C-6 de ciutats del Nord del Sud d'Europa (Montpeller, Tolosa, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona). Aquest conjunt de capitals, i les seves regions d'influència, sumen més de quinze milions d'habitants -el cinc per cent de la Comunitat Europea- i el vuit per cent del territori comunitari. Compten amb una taxa d'atur superior a la mitjana europea, però també amb un ritme de creixement econòmic superior.

No sembla que els canvis polítics municipals hagin de malmetre la cohesió d'un conjunt que reuneix totes les circumstàncies per convertir-se en un dels complexos territorials equilibradors d'una Europa que pesa molt cap al Nord i, des del 1989, també cap a l'Est.

Igual que el Pla Estratègic ha escollit la via raonable de privilegiar l'ample de via europeu sobre l'aspecte gran velocitat per a passatgers i no ha descuidat mai la connexió sud de la xarxa (Barcelona-Madrid-València), de la mateixa manera tenim dret a esperar una comprensió intel.ligent dels beneficis que per a tota la península ha de tenir -com també per al Midi francès- el fet de disposar d'un regió frontissa potent, a cavall dels Pirineus, que deixaran de ser barrera per esdevenir cruïlla, com els Alps ho han estat durant segles a l'Europa Central. El Comitè Interpirinenc de Poders Locals (Seu d'Urgell, Arrège, Comú d'Andorra, Barcelona i Toulouse) s'han adherit al C-6. El somni dels nostres profetes es fa realitat: el Pirineu comptarà. Els túnels del Cadí i de Puymorens ens hi acosten. La Carta dels Ciutadans i els Pirineus ho expressa.

Una permanent font d'insatisfaccions ha estat la connexió aeroportuària, sortosament enfocada cap a un futur ben diferent amb el nou edifici terminal i -esperem-ho- amb la tercera pista i la transformació de la seva connexió ferroviària. El canvi de model de gestió, insinuat en l'apartat anterior i, per descomptat, el canvi d'actitud de la nostra companyia capdavantera i de les moltes més petites companyies que operen a Barcelona en el tractament de la creixent demanda de vols internacionals a Barcelona han de conduir a la formació d'un espai aeroportuari peninsular de caràcter dual i a un millor aprofitament dels avantatges de localització de Barcelona.

A la formació d'aquest hub aeroportuari, necessitat d'hangars i serveis d'entreteniment -avui un avió gran no pot ser revisat, no pot dormir a Barcelona-, hem de sacrificar segurament altres projectes interessants però no tan estratègics en l'entorn aeroportuari, com la gran instal.lació firal que es va proposar temps enrere o d'altres amb el mateix consum d'espai.

Sense un mercat de quinze milions d'habitants no és possible, al Sud d'Europa, disposar d'un aeroport transoceànic. Però fins i tot aquest mercat virtual pot ser inoperant si els costos comparatius i la qualitat del servei no són els adequats.

El conjunt Port-Aeroport-Mercabarna-Zona Franca-Fira-Zona d'Activitats Logístiques pot convertir-se, finalment, en el canvi de segle, en un complex modestament competidor dels grans centres de distribució de la costa atlàntica centroeuropea (Amsterdam, Rotterdam, Anvers), que és per on entren la gran majoria de les mercaderies, missatges i passatgers procedents d'Amèrica i del Pacífic.

A la potenciació d'aquestes activitats i de la seva coherència territorial dedicarem bona part dels esforços estratègics.

Però no hi ha dubte que la capacitat d'atracció, l'interès i la qualitat d'una ciutat depenen bàsicament, en darrer terme, de la qualitat de vida de les persones que hi viuen i hi treballen.

A aquest punt, que el Pla Estratègic considera central, dedicaré l'apartat sisè. Però abans hem de parlar de diners.

"L'Eixample racionalista del XIX és un model internacional d'optimització del nombre d'intercanvis per unitat de superfícies i temps"

 

El finançament de Barcelona

Transcric aquí, benvolguts presidents, les lletres que sobre aquest tema els vaig escriure temps enrere. Tenen l'aroma d'aquell període (1985-87), però conserven tota la fragància d'una realitat que en molts aspectes, malauradament, no ha canviat prou. En altres aspectes, al contrari, ha estat desbordada per les considerables transformacions que entre tots hem sabut o pogut empènyer a Barcelona.

En un sentit, doncs, aquestes lletres passades serveixen per fer més punyents els plantejaments que la ciutat fa a l'Estat i la Generalitat. Ha passat el temps i algunes inequitats evidents continuen. No pot ser. D'altra banda, serveixen també per posar en evidència solucions que es van donar a temes aleshores pendents: la inauguració, l'agost del 1991, del Cinturó del Litoral que travessa Barcelona i el Túnel de Vallvidrera (TABASA), i del Circuit de Montmeló a principi de setembre d'aquell mateix any.

El text de 1987 deia així:

"El moment és particularment greu i esperançador al mateix temps. Barcelona, gràcies a un lent avanç a través d'estudis i negociacions amb anteriors governs, va veure assumits per l'Estat deutes propers als 100.000 milions de pessetes arran de l'accés del Partit Socialista al govern el 1982.

"Aquests deutes, corresponents en gran part als interessos compostos dels seus dèficits corrents des del 1974 al 1982, és a dir, al cost acumulat de finançament de la insuficiència del sistema fiscal local aplicat al cas particular de Barcelona, tenen tanmateix causes reals i tangibles que en bona part han continuat actuant a partir del 30 de desembre de 1982. I dic en bona part, perquè en part van ser pal.liades per la millora del sistema fiscal local per a Madrid i Barcelona a partir del primer de gener del 1983.

"De seguida veurem aquestes causes reals i la dimensió dels seus efectes.

"Haig de recordar també que aquest sanejament dels deutes fins al 30 de desembre de 1982, en retardar-se pel que fa a la seva materialització, va provocar càrregues financeres anuals de l'ordre de 2.000 milions de pessetes; davant, però, de la magnitud de l'esforç estatal, el sacrifici local no sembla extraordinari. Vull insistir abans, tanmateix, en el fet que la conjuntura, que podria decantar-nos de nou cap al desequilibri crònic si no adoptéssim cap mesura, és particularment oportuna per precisament adoptar-les.

"L'Ajuntament de Barcelona s'ha acreditat com a bon gestor dels recursos a la seva disposició: ha multiplicat els serveis amb una plantilla en descens des de l'abril del 1979 fins avui, ha disciplinat els seus recursos humans, ha millorat la imatge de l'administració pública, té un crèdit financer superior al que tenia abans que el general Franco decapités el valor nominal de les obligacions emeses per finançar l'Exposició Universal, acut al mercat de capitals japonès sense aval del Regne i en les mateixes condicions que aquest i ha estat peça clau per trobar vies de solució a deu o dotze punts negres que han constituït l'entramat real i el transport de la nostra crisi econòmica.

"Els Túnels del Tibidabo, a realitzar per l'empresa TABASA, per compte del Consorci dels Túnels del Tibidabo i l'Ajuntament de Barcelona (pel que fa al túnel de la Rovira), estaven aturats, TABASA tenia un passiu de 3.856 milions de pessetes i no pagava més que als obligacionistes petits era, de fet, una suspensió de pagaments. Les administracions locals (Ajuntament, Diputació i Corporació Metropolitana) varen sanejar l'empresa aportant per part de l'Ajuntament el cost del Túnel de la Rovira i per part del conjunt de les administracions, el cost del Túnel de Vallvidrera. Varen adquirir les accions al 81,67% del valor nominal, i van cedir dues terceres parts de les mateixes gratuïtament a la Generalitat, amb la promesa que aquesta invertiria, contra els seus pressupostos, dues vegades el valor de l'obra ja realitzada a Vallvidrera. A partir d'aquell moment, es continuarien les obres aportant una tercera part les administracions locals i dues terceres parts la Generalitat. Al cap de cinc anys d'aquella transmissió gratuïta d'accions, el compliment de la promesa no s'havia efectuatcosa que va donar lloc a un requeriment formal de devolució de les accions no atès, però que va desencadenar l'inici de les obres, finançades evidentment amb un crèdit contra TABASA i no contra els pressupostos de la Generalitat.

"El Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB), sanejat per l'acció conjunta de l'Ajuntament propietari, el ministeri d'Hisenda, deutors i bancs i caixes, està avui rendint un excedent net important i actua com a Agència de Desenvolupament Industrial de l'Àrea de Barcelona. La Generalitat no ha volgut escoltar en diverses ocasions les invitacions, formals i documentades, a incorporar-se al Consorci. Avui el CZFB gestiona el Parc Tecnològic del Vallès -construït i finançat per l'antiga Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB)-, compartint l'accionariat de la societat explotadora amb la conselleria d'Indústria, a la qual vaig cedir sense contrapartida la Presidència.

"El dèficit dels transports de Barcelona és un capítol a part. Redactat i acordat a nivell tècnic el contracte-programa per a la seva assumpció i el desplegament de les inversions de futur precís, el ministeri de Transports, que va acceptar dotar la Generalitat dels fons necessaris perquè pogués fer front al trenta per cent del dèficit que li correspondria afrontar segons l'esmentat acord tècnic, retarda la signatura del contracte-programa en base a una argumentació centrada en el greuge comparatiu. És aquest un dels punts més greus i dolorosos de la relació Ciutat-Autonomia-Estat. Caldrà insistir-hi al final d'aquestes pàgines.

"Pel que fa al trasllat i la reconversió d'Hispano Olivetti, pactat amb el ministeri d'Indústria per evitar-ne el tancament, a l'acte de signatura de l'escriptura pública de compravenda del terreny de nova ubicació al Parc Tecnològic del Vallès, propietat metropolitana, el contracte es va poder frustrar. I és que, en un moment determinat, el notari va anunciar que alguns registradors havien rebut una notificació de la Generalitat de Catalunya que els obligava a comunicar prèviament les inscripcions de contractes en els quals intervingués la Corporació Metropolitana de Barcelona, que en aquell moment havia estat legalment suprimida, tot i que seguia, i segueix, en funcions.

"Els preus del sòl de SEAT, propietat en últim terme de l'Ajuntament de Barcelona, encobrien una subvenció anual implícita important.

"Quant a Motor Ibérica i ENASA, vam ajudar amb la compravenda d'actius a sanejar i reconvertir les empreses.

"L'empresa Maquinista Terrestre i Marítima sobreviu gràcies al contracte de Metro de Barcelona per 12.000 milions per al grup Mitsubishi-CAF-MTM.

"El polígon Montmeló-Parets-Granollers, destinat a circuit motorista permanent, propietat del Consorci de la Zona Franca, està pendent encara de les gestions urbanístiques que porta a terme la Direcció General corresponent de la Generalitat de Catalunya amb els ajuntaments respectius, i també de les subvencions del Consejo Superior de Deportes i la Direcció General d'Esports de la Generalitat, al meu parer insuficients per dotar Catalunya i Espanya del circuit que es mereixen, en el centre d'una de les regions d'afició motorista i automobilística més importants d'Europa i en un moment en què els èxits de DERBI -a escassos quilòmetres del circuit- i dels Cardús, Aspar, Garriga, Sito Pons i Pérez-Sala, així com els tràgics accidents que se succeeixen en els nostres antiquats circuits -l'últim d'ells el de Mingo Parés a les 24 hores de Montjuïc- farien especialment oportunes les decisions en aquest sentit. El Reial Automòbil Club de Catalunya i algunes empreses patrocinadores segueixen disposades a adquirir i finançar terrenys i instal.lacions, en cas d'obtenir unes ajudes raonables.

"Així mateix, Mercabarna ha passat de dèficit anual a superàvit continuat; els hospitals municipals paguen al dia els seus proveïdors i tenen uns costos per a la UBA de 15.000 pessetes, inferiors a qualsevol dels del sistema públic, etc.

"És a dir, l'Ajuntament de Barcelona ha passat de ser agent de crisi a ser factor de solucions, contribuint a l'encarrilament de situacions difícils lligades a crisis bancàries (Túnels i Polígon Montigalà), a la ineficàcia històrica d'empreses públiques estatals (SEAT, MTM, ENASA) o mixtes i locals (Mercabarna, IMAS, Pompes Fúnebres, etc).

"Aquesta realitat és reconeguda generalment per empreses proveïdores, contractistes i intermediaris financers. Vostès, senyors presidents, tenen mitjans per comprovar-ho.

"Encara més: Barcelona ciutat ha contribuït mentrestant, no només a finançar serveis d'àmbit estatal/autonòmic, com és conegut i reiteraré aquí, sinó a finançar serveis locals dels municipis metropolitans contigus.

"En efecte, cada família barcelonina ha contribuït amb 2.000 pessetes l'any a finançar un pressupost, el de la CMB, del qual no ha rebut pràcticament cap servei, i que no percebia al seu torn més que una part de la contribució estatal lògica i ni una sola pesseta de contribució autonòmica.

"El tema metropolità no és adjectiu.

"Aquí rau el nus de la qüestió més greu de totes les que el passat ens ha plantejat i el futur ha de contemplar.

"Els 26 municipis que rodegen Barcelona, amb 1.300.000 habitants, constitueixen en bona part allò negatiu de la imatge brillant que de vegades pot donar la ciutat central.

"La nostra realitat urbana està constituïda sobre la falsedat històrica d'una especialització de l'espai central i suburbà, atribuint-se només al central el nom del conjunt.

"En fi, no pot ocultar-se que la prudent millora de les perspectives econòmiques ha de contribuir a animar-nos a córrer els riscs calculats que sempre van lligats a l'abordatge dels plets històrics llargament esperats.

"Comentem ara les despeses de capitalitat.

"Barcelona, per suplència o per potència, ha substituït l'Estat en molts camps.

"En alguns d'ells allò suplert ha passat a ser la Generalitat per transferència dels serveis corresponents. Jo diria que aquest és el cas més general.

"...aprofitar la densitat per oferir comunicacions a costos per càpita baixos .

"Sanitat, ensenyament bàsic i professional, museus, institucions culturals i econòmiques que ja hem vist (Palau, Liceu, etc.), Conservatori, Orquestra Municipal, són els serveis singulars més rellevants en aquest sentit.

"Qui ha de pagar aquests serveis? O, més ben dit, ¿a través de quins nivells de l'Administració Pública el ciutadà -que en definitiva sempre és qui paga- ha de finançar aquests serveis?

"Si els serveis han estat transferits sembla clar que ha de ser la Generalitat qui canalitzi el finançament. Però, ¿com, si el cost efectiu d'aquests serveis no figurava en el valor de les transferències en el seu moment?

"Centrem-nos en el com i deixem el per què no figurava, que seria matèria per a una altra ocasió.

"Només d'una manera i en un instant precís pot convalidar-se aquest error. Aquest moment és ara. I la manera és incloure aquestes despeses en el cost efectiu abans de globalitzar aquest cost i convertir-lo en un percentatge dels ingressos de l'Estat.

"Només així s'haurà acabat, si a partir d'aquest instant la Generalitat disposa dels mitjans per finançar i efectivament finança els serveis, la iniqua situació actual.

"Ara com ara, el ciutadà de Barcelona -i aquí es troba el matís al qual em vull referir- finança doblement alguns dels serveis públics que consumeix.

"Els hospitals municipals, per exemple, malgrat ser els més barats en costos del sistema públic, no són totalment finançats pel concert amb l'Institut Català de la Salut (ICS). Un llit de Bellvitge, de la Vall d'Hebron, costa a tots dos hospitals de l'ICS més de 25.000 ptes/dia que l'ICS paga directament a través de les seves nòmines i despeses de material i amortització.

"Un llit de l'Hospital del Mar, per a un assegurat del sistema de seguretat social, és finançat per aquest només en dos terços... i l'altre terç el paga el mateix assegurat barceloní ¡a través dels seus impostos municipals! Però no per això deixa de posar religiosament les seves cotitzacions per cobrir el cent per cent dels costos: després aquestes cotitzacions són desviades o bé cap a hospitals públics menys eficients o més cars de la pròpia ciutat, o bé a hospitals d'altres punts geogràfics del sistema, o les dues coses, que és el més plausible.

"Aquesta situació no pot continuar així. I el mateix ocorre amb les escoles, els museus, etc... La situació de les escoles és una paradoxa històrica. Les escoles municipals no costen al nivell estatal/autonòmic ni un cèntim. Si fossin públiques-públiques, aquest nivell de govern ho pagaria tot. Si fossin privades, tot o part. Com que són municipals no paga res. ¿S'ha de concloure que les escoles municipals han de simplement tancar, o que el legislador va voler que es tanquessin quan va dictar la Constitució i l'Estatut?

"¿No és més lògic pensar que han de ser refinançades, igual que les altres, pel contribuent general i no pel local, pel local que ja paga la seva quota com a contribuent de l'Estat per finançar les escoles privades i les autonòmiques?

"Una altra cosa seria si les escoles municipals existissin a més d'un nivell d'oferta pública estàndard, com un luxe especial de la ciutat. Però resulta que aquesta ciutat té, en proporció, la meitat d'escola pública que les altres.

"Resulta un cop més que les mancances de l'Estat a Barcelona, o la vivacitat de la societat civil local, que és l'altra cara de la mateixa moneda, van generar una situació singular que ara cal conservar en allò que té de bo, és a dir, iniciativa, creativitat, gestió pròxima, etc., i corregir en el que té d'inic.

"Aquí, l'autonomia, confiada en aquesta creativitat local i preocupada lògicament per fer arribar serveis a comarques allunyades, va reblar el clau de la situació injusta en congelar pràcticament l'oferta d'escola pública a Barcelona ciutat, cosa fins a cert punt explicable, i oblidar totalment la qüestió del finançament de l'oferta municipal existent -actitud inexplicable a més d'injusta.

"Els museus de Barcelona han estat fins ara com una família aristòcrata carregada de propietats i mancada d'ingressos. Han arrossegat dignament la seva misèria, combinant com han pogut les obres mestres amb les goteres, els riscs d'inseguretat amb la iniciativa dels seus directors i conservadors.

"Vostès em diran que això passa, o ha succeït, en la majoria dels museus. I en part és cert. Però només en part. Aquí hi ha el magnífic Museu de Solsona (Generalitat) o el d'Escultura de Valladolid (Estat), o l'Arqueològic de Mèrida.

"Però això no és significatiu. El més significatiu és que el Museu de Solsona, el de Valladolid, l'Arxiu d'Índies de Sevilla, el Museu de Ceràmica de València i el Museu del Prado, el Militar, de l'Exèrcit, el Contemporani i la Biblioteca Nacional de Madrid... són tots de l'Estat o l'Autonomia.

"I en canvi, el Museu d'Art de Catalunya, el d'Art Modern, el Picasso, el Rocamora d'Indumentària, el de Música, el de Ceràmica de Barcelona, el d'Arts Decoratives... i fins a 24 Museus, cap d'ells no és de l'Estat ni de l'Autonomia.

"L'Autonomia no podia assumir-los per falta de recursos o per l'existència d'altres prioritats. L'Estat no ho volia.

"I a fe que la ciutat de Barcelona no hi renunciaria fàcilment: per sentit històric, per obligacions jurídiques de preservació de donacions i llegats fets a la ciutat i per convicció sobre la bondat de la gestió local.

"L'únic que la ciutat sotmet a la seva consideració és la possibilitat i la conveniència que el nivell estatal/autonòmic financin en tot o en part allò que el govern de la ciutat i el contribuent els estan estalviant. No tot, però sí això.

"La situació dels museus es va fer més paradoxal encara en establir-se la gratuïtat dels museus de l'Estat. Nosaltres no ens ho podíem permetre. Ara, el visitant foraster pot pensar que la ciutat de Barcelona és menys generosa que les altres, quan el ciutadà de Barcelona, com a ciutadà, és l'únic que està finançant els seus propis museus.

"El conseller de Cultura, Max Cahner, va voler arreglar la situació mitjançant una confiscació encoberta dels museus de Barcelona, segons la qual, a més a més, la ciutat seguiria pagant el manteniment d'allò confiscat.

"Durant la gestió del conseller Rigol les coses van canviar. Ara sembla que es vol ressuscitar aquell projecte intervencionista.

"La Llei de Sanitat de l'Estat sembla orientar-se per la mateixa via. Els hospitals municipals passarien a integrar-se en una àrea sanitària regida per la Generalitat i finançada -pel que fa a aquests hospitals- per l'Ajuntament, igual que ara, amb l'únic consol que allà on ara podem gestionar, i gestionar bé, millor que els altres nivells de govern, ara podrem protestar, ja que se'ns dóna la minoria del Consell de l'àrea. Trist consol. I mal negoci per al país que veurà ineluctablement com la gestió empitjora i el finançament no millora.

"No voldria que creguessin que estic pintant un quadre deliberadament negre. Cadascun d'aquests temes té plantejades vies singulars de solució que els regidors barcelonins han anat impulsant davant dels ministres i consellers corresponents.

"Però desprès de vuit anys d'impulsió ha arribat el moment de la veritat.

"Des del 1980 el Consell Plenari de la ciutat de Barcelona, sempre per unanimitat, s'ha dirigit a vostès, sobre aquesta qüestió, en multitud d'ocasions. Jo mateix ho he fet, verbalment també diverses vegades, i en alguna ocasió he obtingut una resposta verbal o, fins i tot, una excusa per escrit.

A causa de l'especial política d'austeritat que el govern de Madrid ha imposat, l'Ajuntament de Barcelona haurà de disminuir el seu pressupost.

Haig d'assegurar-los que l'única solució a aquest contrasentit és el finançament per l'Estat, via Generalitat, dels costos de capitalitat o per serveis voluntaris; és a dir, els costos que l'Estat i la Generalitat s'estalvien per l'existència de serveis municipals homòlegs".

Les despeses de capitalitat

La primera conclusió que crec que cal extreure d'aquesta carta de 1987 és fins a quin punt el problema de sempre -ho era el 1979, va ser-ho el període 1985-87, ho ha estat en el contracte-programa del transport signat el 1990 i d'aplicació retroactiva des del 1985, i igualment en el contracte-programa de 1996- és el retard en la implementació de les solucions. El mateix pot passar amb el manteniment de les Rondes.

Els interessos compostos del temps transcorregut a la negociació són sempre els que acaben havent de ser traslladats al futur i els que acaben impedint que la solució sigui completament satisfactòria.

Barcelona, a més a més, ha comptat i compta amb un altre factor avivador de dèficits per dir-ho molt cruament: la convicció que paguem per altres; i la realitat que ningú -ni Estat, ni la Generalitat- no ens ha negat mai el fonament del nostre argument sinó només la seva oportunitat.

¿Com es podia entendre que Barcelona deixés passar l'ocasió històrica que van suposar els Jocs Olímpics per endeutar-se fins al límit legal i escometre així les tasques pendents en matèria d'infraestructura? Quina raó tenia per no fer-ho si a més a més sabia que li devien -i li deuen- 15.000 milions de pessetes/any per serveis prestats per compte de l'Estat i la Generalitat? ¿Com atendre les crítiques previsibles de l'oposició sobre la despesa i el deute si al govern de la ciutat li consta que aquesta mateixa oposició, des de les seves posicions de govern, quan les han tingut, no ha mogut un dit per resoldre una inquietud tan palesa?

Més encara: ¿Com es podien considerar excessives les obres realitzades quan també van néixer de l'excedent generat per una gestió financera modèlica, mantenint un rating altíssim als mercats de capitals a llarg i curt termini, amb una plantilla en descens des del 1979, amb unes empreses i institucions municipals ahir deficitàries i avui productores de dividends -com la Societat Municipal d'Aparcaments, la gestora de les instal.lacions olímpiques (BPOSA), Iniciatives SA, Mercabarna, el Consorci de la Zona Franca i en un sentit la Fira, ja que els actius del Consorci i de la Fira pertanyen en última instància a l'Ajuntament- i dotades d'uns actius que superen amb molt els nostres deutes?

Un any abans de la celebració dels Jocs Olímpics, Barcelona tenia 100.000 milions de deutes a llarg termini, contrapartida lògica del nostre esforç compartit en infraestructures, i uns altres 100.000 milions de deute a curt termini, suma algebraica dels dèficits anuals producte dels serveis que paguem per tercers, i dels retards de la implementació de les solucions llavors vigents: liquidació de deutes fins al 31 de desembre del 1982, o el contracte-programa 1985-1991.

En algun d'aquests dos sumands caldria incloure la nostra contribució al sanejament d'institucions i empreses que s'ha explicat amb anterioritat, com ara TABASA, Zona Franca i Transports, principalment.

Barcelona mai no ha demanat que se li retorni aquesta contribució. Tampoc que algú pagui el deute sa per compte de la ciutat. Podem pagar aquests deutes, els estem pagant.

Barcelona demana que d'una vegada se la compensi de les despeses en què incorre per compte de l'Estat i de la Generalitat.

Fa sis anys, la ciutat ja ho demanava per poder afrontar amb garanties l'èxit que va constituir el decisiu 1992 i un post 1992 raonablement actiu, per al qual vam proposar una inversió anual de 20.000 milions de pessetes -el mateix nivell dels anys precedents a aquella data sense inversions olímpiques- i superiors despeses de manteniment de la infraestructura crescuda. I ho demanava perquè no era lògic, tot i reconèixer tot el que es va fer per ella, que la nostra pressió fiscal hagués de ser més alta de la que havia estat en els cinc anys precedents al 1992 -ja en si superior a la de la majoria de les grans ciutats espanyoles i molt superior a la de Madrid, per prendre una referència habitual.

Per a la bona gestió del deute necessitàvem i necessitem la col.laboració del ministeri d'Hisenda i la conselleria d'Economia, la implementació correcta d'un refinançament que posi a quinze o vint anys -començant a comptar des del 1989- el termini dins del qual fer front a la totalitat de les obligacions generades per l'esforç del 1992.

El ministeri d'Economia tenia documentades les dades i els criteris precisos per als dos tipus de mesures: el pagament de les despeses de capitalitat i les bonificacions necessàries per al refinançament olímpic. La conselleria d'Economia els tenia pel que fa al primer aspecte i els tindrà, si així ho desitja el president de la Generalitat, pel que fa al segon tema. Ens consta que, tot just abans dels Jocs Olímpics, la conselleria i el ministeri afrontaven la revisió de les seves pròpies relacions financeres.

La solució que es doni en aquest tema bilateral (ministeri-Generalitat) no serà verídica si no inclou les despeses de capitalitat; és a dir, per enèsima i última vegada: el pagament d'allò ja transferit de fet a Catalunya i actuat no per l'autonomia sinó per la ciutat.

Acceptem, com generalment s'accepta, que l'objectiu per a l'any 2000 de repartiment de la despesa pública neta entre les tres administracions del 50/25/25, equivalent a una divisió per meitats de la despesa entre Estat i territori i de la despesa territorial entre autonomia i poders locals, no pot aconseguir-se sense un posterior o simultani procés de traspàs de competències i obligacions al sector local.

Només vull fer patent que en el mateix moment en què s'acordi aquest procés -que pot tenir com a horitzó temporal raonable l'any 2000, tal com va preveure el darrer congrés del partit socialista-, Barcelona apareixerà com a mereixedora de compensacions degudes als serveis que ja està prestant. A Barcelona, el procés ulterior o simultani és ja passat.

Som conscients que la transformació de les infraestructures de Barcelona va poder encendre, en els menys raonables, sentiments de greuge. L'alcalde de Barcelona sempre ha estat disposat a anar fins on calgui per tal de demostrar la magnitud de l'esforç propi. Ho dic sense petulància ni acritud: l'esforç que els governs que vostès presideixen han fet a Barcelona està entre els més rendibles de tots els que s'hagin fet, econòmicament i socialment, pensant en Catalunya i Espanya.

La qualitat de vida a la gran ciutat

Si alguna cosa em mou, més encara que la qüestió econòmica, a escriure'ls és el que podríem anomenar l'objecte social de les nostres administracions: la qualitat de vida.

Domina la impressió que les administracions no estem donant resposta als nous reptes, cada cop més qualitatius i difícils d'amarrar. Especialment a les grans ciutats.

Espanya, i Catalunya i Barcelona en particular, obtindrien una qualificació excel.lent en els temes clàssics de l'administració pública davant un tribunal format per les altres nacions i ciutats del món, llevat potser del tema terrorista, si és que és susceptible de judici exterior i no demana, com jo crec, una prudent reserva per part dels observadors internacionals.

Però així com som model polític, no ho som en la qualitat de vida pública. Les nostres ciutats, ens diuen, i Barcelona en concret, són sorolloses, fàcilment tendeixen a la brutícia, són insegures, cares en l'habitatge, lentes i excessives en la circulació privada -i per tant en la circulació pública de superfície-, insolidàries, incapaces d'eliminar totalment la misèria, d'evitar la degradació de barris sencers, impotents davant les immigracions fatalment dictades pel nostre propi progrés, brou de cultiu d'agressivitats, demogràficament decadents... Una cantarella sense fi amb què els nostres propis mitjans de comunicació, els nostres partits polítics -quan es reuneixen en congrés-, les associacions, els veïns, els nostres propis fills, regalen les nostres orelles d'administradors enterament lliurats a la tasca d'impedir aquestes sensacions.

Sembla com si, excel.lint en la pura gestió política i infraestructural, estiguéssim doncs construint un magnífic país nou, o renovant magníficament un vell país, transformant prodigiosament la nostra ciutat... per fer-ne l'escenari de l'eterna incapacitat de millorar de debò. El millor escenari del pitjor drama, el de sempre.

I potser en realitat no es pot fer gaire més. A tot estirar, la necessitat que en el cor sentim d'haver contribuït a objectius que realment tinguin a veure amb allò que compta per a la humanitat -la millora i la dignitat del nostre entorn humà i natural-, la podem satisfer a compte del que haurem aconseguit en termes d'orgull col.lectiu: Espanya és més respectada, Catalunya més lliure, Barcelona més ciutat que mai. Els altres ens ho diuen. La nostra gent gran se sent més protegida -econòmicament, sanitàriament. Els joves no ho diuen, però nosaltres sabem que viuen en millors condicions. I tanmateix.... Estem realment anant més enllà?

El mòbil més profund d'aquesta carta, estimats presidents, és la convicció, que crec que hem de compartir per força, que es pot anar més enllà. Que ja quasi hi estem anant. Que també en la finalitat de la nostra vida col.lectiva, en el sentit més exigent, el més proper a la moral social, tenim o podem tenir avenços.

I si algun sentit té que l'alcalde d'una ciutat gosi adreçar-se en aquest to a vostès és perquè creu que pot contribuir, amb un punt de visió particular, a la matisació de les regles de la nostra col.laboració amb aquest fi. És perquè des de l'Alcaldia es veuen aspectes que crec interessant fer conèixer als nivells més alts de governació.

No pretenc amb aquestes lletres incidir en l'enfadós tema de les relacions interinstitucionals, en especial dins de Catalunya, que ens incomoda com a tal, tant al president de la Generalitat com a mi. Tots dos sabem el que ens hem hagut d'empassar i el que hem hagut de forçar per respondre dignament a les exigències evidents i respectives de l'orgull nacional i local. Tots dos sabem que els resultats de la nostra relació -sigui quina sigui la qualificació que aquesta mereixi públicament- són, en aquest aspecte, enormement positius. I sabem tanmateix que partim de principis diferents i probablement no conciliables en el curs de la nostra activitat política, per continuada i llarga que aquesta pugui semblar, breu com és en realitat si es compta el temps que necessita la història per precipitar canvis significatius.

Es tracta aquí de col.laborar d'una manera que els nostres equips de govern coneixen. Armet i Guitart, en Cultura, Trias i Clos, en Sanitat, De Nadal i Borrell, en Hisenda, Torres i les autoritats del Trànsit, Raventós i Alavedra en la Promoció Econòmica, Marta Mata, Rubacalba i Carme Laura Gil en Ensenyament, Eulàlia Vintró i els responsables de Benestar Social -una cartera que per cert va ser creada a l'Ajuntament de Barcelona (1987) i successivament a la Generalitat (1988) i a l'Estat (1989)-, Jordi Borja i els responsables de Cooperació, tots ells han demostrat capacitat d'entendre's. Avui hauríem d'ampliar i actualitzar aquesta llista, però la deixo tal com va ser descrita fa uns anys perquè dóna el flaire de l'època i perquè, en passar el temps, és cada cop més just i necessari de recordar situacions antigues i noms i càrrecs passats, oblidats.

Els ha calgut el nostre consentiment per fer-ho? Sens dubte, directament o indirecta. Quan dalt de tot es creen tensions, als nivells operacionals pateix la cooperació, encara que ben sovint la força de les coses, l'interès i l'amor propi dels responsables són més forts que el clima a la cúpula.

Però hi ha una colla de sectors en què no ens en sortim tant com voldríem. El trànsit i l'aparcament, l'habitatge i la degradació de barris, la inseguretat i la droga són els exemples més clars.

Aquí no és que ens ho diguin -és que nosaltres ho sabem, que hem de fer més. També en tot això hem millorat força des que això va ser escrit però ho mantinc tel quel.

Normalment ens passem la pilota com podem: vostè no em dóna sòl, jo no li faig habitatge; l'Estat no em va passar els polígons en bones condicions, jo no els omplo; l'autonomia de Catalunya no ha fet l'esforç equivalent al que l'Estat ha fet en altres comunitats que no tenen tal transferència i on el centre actua directament: l'Estat no li passarà els diners que demana; vostè em demana que la policia local tingui el caràcter de policia judicial, jo li dic que els jutjats no ho volen, pitjor, que tinc altres problemes més importants que traspassar diners a la policia autonòmica, etc... I encara és més revoltant que altres l'evasiva triangular ("ara no m'amoïni que estic per aquest altre senyor"), situació que es dóna sovint, com és lògic, en un sistema de tres nivells de govern.

En aquestes situacions, repeteixo, el cinisme d'una certa part de l'opinió es justificaria si no féssim alguna cosa diferent i seguíssim consumint el temps que tenim en llarguíssimes disquisicions bilaterals que no resolen els problemes de la gent, sinó tan sols, en el millor dels casos, els dels governants dels dos nivells involucrats.

"Algunes torres altes, però no gaires".

 

L'ordenació del trànsit

Concretament: en el tema del trànsit hem de reconèixer que la mobilitat en el centre de les ciutats, tant la pública com la privada, no paga els costos que genera, i que, per tant, haurà d'augmentar els seus preus. Que el preu de la mobilitat privada haurà d'augmentar més que el de la pública, perquè la primera genera més costos de congestió (cues, contaminació, etc). I, finalment, que les ordenances no es compleixen perquè les multes no es paguen -especialment entre municipis diferents-, que per tant les autoritats locals, mancades a més de poders efectius directes com la retirada de carnets o la immobilització de vehicles in situ, no podran, en aquestes condicions, ordenar mai el trànsit. Utilitzo superlatius per ser més clar, vostès em perdonaran la contundència.

Preus baixos de la mobilitat en el centre, que és un bé escàs; encara més baixos en la mobilitat privada que en la pública, respecte al que hauria de ser, i per tant pocs autobusos, mal finançats i perduts en un mar de vehicles privats, més contaminants i subòptims, com diuen els economistes; preus relatius de la mobilitat regits molt més per preocupacions macroeconòmiques -IPC- que pel desig de millorar el trànsit; bombardeig insistent dels car-makers per vendre cotxes més i més grans i potents que cada cop estaran més estona parats en cues més llargues; timidesa de les administracions davant del fet de la magnitud del PNB, l'exportació i l'ocupació implicades en el sector dels car-makers; impossibilitat de construir aparcaments privats en el marc d'un planejament urbanístic desfasat, que no els reconeix el caràcter d'equipament i no ha previst, en general, sòl qualificat per a aquesta finalitat. Que pocs aparcaments en alçada trobarà vostè en les nostres ciutats atapeïdes de cotxes, al carrer i sobre les voreres!.

Aquesta és la situació, llargament dramatitzada. No hi podem fer res? En cas que poguéssim, ho faríem?

Ja hem fet algunes coses. Vam gastar o comprometre molts diners per facilitar a la ciutat una circumval.lació interna com la que tenen París, Nova York o Madrid. I a fer una altra línia transversal de metro, la línia 2. Vam construir cinquanta pàrquings públics o concessionals fins al 1993, i 35 més abans de la fi del 1997. Barcelona està esdevenint potser la ciutat europea amb més pàrquings públics, sobretot residencials. Per què no pàrquings privats? Perquè no són rendibles en comparació amb la construcció d'oficines i/o habitatges, als preus relatius actuals.

Les motos sorolloses estan essent retirades des de fa temps; les sancions de les prefectures de trànsit han augmentat; els experiments de permissivitat també -per exemple, en l'aparcament nocturn al carrer, en el centre de la ciutat. Les sirenes de les ambulàncies públiques han disminuït llur estridència i tenen so discontinu i en dues tonalitats, llevat de les que vénen de fora.

Permetin-me desitjar ferventment que en aquestes qüestions no s'adopti solament el punt de vista macroeconòmic, sinó també el micropolític de les ciutats congestionades, que necessiten indicacions clares que els poders extraurbans són sensibles als seus problemes, tant en matèria de preus relatius com de recursos disponibles per al finançament de les estructures i l'explotació del transport públic i en la línia d'atorgar poders efectius als elegits locals.

Diria que en aquest desig està representat el principal dels greuges i la principal de les esperances que una autoritat local pot adreçar a les superiors.

A voltes, quan les autoritats superiors decideixen posar-s'hi i atacar els problemes de la qualitat de vida en les nostres ciutats -Pla Felipe de Transports, Pla Pujol d'habitatge, per exemple- el nostre sentiment es divideix de seguida en dues direccions. En primer lloc, pensem: per fi un augment de recursos llargament demanat. I, després, quants errors no es cometran des de la llunyania dels enfocaments macro o nacionals de problemes que localment coneixem fins a la nàusea?

La qualitat dels carrers, del trànsit, de les emissions sòniques, de la congestió... encara que sembli impossible, és dominable. No radicalment, però sí significativament. La gent no demana gaire més.

Feu-nos confiança i avançarem clarament en aquesta qüestió.

No és molt diferent el meu missatge pel que fa a l'habitatge i la degradació dels barris.

Vam passar ben bé sis anys rosegant-nos els punys en aquesta matèria. Tot i que la responsabilitat la tenien persones que van ser capaces, per exemple, de transferir l'estoc municipal d'habitatge als ocupants i d'eliminar en deu anys i sense traumes les barraques de la Perona: quant no devem a Xavier Valls en aquests temes!

Vam qualificar sòl d'equipament en els centres antics; vam seguir les lentes i enrevessades prescripcions de les Àrees de Rehabilitació Integral (ARIs); vam cercar sòl per oferir per a habitatge protegit o públic, etc. Els resultats foren molt pobres.

Desesperançat, em vaig adreçar per escrit al president de la Generalitat, sobre la qüestió específica de Ciutat Vella. No va servir de gran cosa -i ho entenc perfectament; a mi potser em passaria el mateix que a ell, si hagués d'entendre la qüestió de Ciutat Vella a una certa distància.

Ens vam decidir per la creació d'un instrument mercantil, una societat anònima, a mitges amb sectors privats interessats en la millora del barri, per tal de fer a través del mercat -i utilitzant els avantatges del procediment de l'ARI, tot sigui dit- allò que amb els mètodes administratius tradicionals i les misèries econòmiques habituals no es podia fer.

Els resultats van ser considerables. Vam adquirir discretament, potser, 300.000 m2 de sostre, l'equivalent a la Vila Olímpica. Vam enderrocar algunes illes de cases, fent que el millor factor de la rehabilitació -la llum del sol- penetrés en el cor de Ciutat Vella. Vam sanejar carrers i serveis públics, construint alguns equipaments de barri -no tants com preveien els plans urbanístics-, i vam atreure equipaments de ciutat i nacionals: universitats, el Museu d'Art Contemporani, el Centre de Cultura Contemporània, la Biblioteca Provincial en el seu dia, etc.

Des de llavors, el barri ha canviat. Els joves hi van. Artistes i professionals hi cerquen ubicacions. La moral dels tres nuclis actius del barri: associacions de veïns, comerciants i entitats benèfiques, ha millorat. La de la policia també. Després em referiré a la inseguretat: de vegades m'he referit a la tècnica de l'esquiador de fons -un esforç urbanístic, un esforç de seguretat, i així successivament- per descriure el que cal fer com a marc de l'actuació pública en barris degradats.

Però el secret de la rehabilitació està en la descentralització, la proximitat, el domini del territori. Barcelona ha tingut la sort de trobar alhora la fòrmula, els diners i les persones capaces de dirigir des del lloc, des del districte, l'acció rehabilitadora.

Vol dir tot això que Ciutat Vella està salvada? No necessàriament. Periòdicament retorna el pessimisme -potser perdent força. Si augmenta l'influx d'immigrants amb pocs recursos, en moments determinats, la digestió urbana es fa difícil.

Déu nos en guard, d'un defalliment, ni que fos temporal, de l'acció rehabilitadora. En deu mesos podríem perdre tres anys. La clau està en els equips humans, de nou. Són gent que han de combinar un profund coneixement del mercat immobiliari, amb una capacitat de solidaritat mancada de dogmatisme per col.laborar amb entitats eclesiàstiques igual com amb la policia nacional o els comerciants, i una noció molt clara del que es pot i s'ha d'exigir a l'administració judicial, i també a l'administració sanitària i educativa.

Si la societat que regim fos capaç de retribuir amb alguna divisa -potser altra que el diner- l'excel.lència en aquesta matèria d'una forma tan diligent i categòrica com la que utilitza per retribuir el talent empresarial, aquí tindríem un grup selecte de milionaris d'aquesta divisa.

Per un pla d'habitatge i transport

Les ciutats han après a vigilar què fan les altres. Recordin els periòdics incidents verbals provinents de regidors poc avisats, de diferents municipis, referents a l'exportació de mendicants i altres fantasmes, que, com totes les il.lusions òptiques, tenen sempre una base real. El col.lectiu de mendicants, per exemple, té un sector d'una gran mobilitat i capacitat d'informació interciutats.

Excusin-me vostès la digressió. Vostès es deuen estar preguntant: què diables vol l'alcalde de Barcelona que jo faci en matèria d'habitatge?

Primer, no oblidar que les lleis generals no sempre serveixen: els costos unitaris de construcció i els barems d'ingressos que s'utilitzen en la llei no serveixen per a Barcelona.

Segon, no oblidar que el municipi de Barcelona és ja acabat, ple, curull; que no hi ha sòl urbanitzable.

Tercer, concloure per tant que l'únic sòl obtenible és a sota de cases que cal comprar i buidar abans d'enderrocar, per dir-ho molt brutalment, i que per tant s'haurien de gastar més diners que en altres circumstàncies.

Quart, admetre que, a la Barcelona real, més gran que la municipal, té tanta influència en el preu de l'habitatge la inversió en metro i bus -i túnels i cinturons- com la inversió en el mateix habitatge.

Cinquè, i en resum: sobre la base dels quatre punts anteriors, anar a concertar un pla d'habitatge -i transport- de Barcelona, amb tots els instruments a la mà.

En tot cas, cal saber que els preus reals a Barcelona estan probablement baixant i que seguiran baixant. Obrin vostès el diari qualsevol dia i vegin la creixent publicitat immobiliària: hi ha competència. M'està malament dir-ho, però pels volts del 1992, darrera la major part d'aquesta publicitat hi havia la mà municipal: a la Vila Olímpica, Montigalà, Vall d'Hebron, Eixample Marítim, Llars'93, Barna Rehabilitació, porxos d'en Fontserè, i fins i tot als apartaments universitaris de Bellaterra, una altra iniciativa que va engegar X. Valls. Sense comptar Procivesa, l'empresa mixta de la Ciutat Vella, on espero que la Generalitat acabi col.laborant.

Aquesta ha estat la nostra política: fer habitatges perquè no pugin de preu. Avui hauríem d'afegir: Diagonal-Mar, Front Marítim, Diagonal-Poblenou, etc.

Nosaltres anomenem habitatge assequible aquell que es ven amb poc marge o marge nul; és a dir, a preu de cost. Aquest és l'habitatge que promocionem. No creiem que la pobresa extrema es pugui resoldre amb habitatges per sota d'aquest preu. Ha de ser amb subvencions o exempcions a la persona. L'habitatge barat no fa rica la gent pobra. I tendeix a empobrir l'entorn, disminuint els valors de les propietats adjacents.

És per això que vam iniciar la rehabilitació dels 4 km de façana costanera amb habitatges per a classe mitjana i mitjana alta. No volíem haver d'enfrontar el manteniment amb càrrec als pressupostos públics de 4 km d'habitatge social: impossible.

Volíem que es destinés una part de l'estoc d'habitatges de la Nova Icària a gent jove de la classe mitjana, a preu de cost, en la banda baixa dels preus de mercat; és a dir, un habitatge assequible. Altrament hauríem faltat a la norma que ens havíem imposat i que el mercat accepta: sempre que el municipi entri d'alguna forma en una operació immobiliària de grans dimensions exigirà que una part dels habitatges es destinin a aquest segment de la població. Així va ser en l'Eixample Marítim i en la Vall d'Hebron, on vam comercialitzar dos paquets de 150 habitatges cada un sobre un total de 500; igualment a Montigalà i d'alguna forma a Bellaterra (Cerdanyola). No és impossible que els promotors augmentin la seva oferta i ofereixin dos preus en una mateixa operació, carregant el benefici majoritàriament en una part de l'operació i triant adequadament les dimensions i les ubicacions més i menys favorables.

El sector immobiliari de les ciutats centrals, on tenen tanta importància el preu de repercussió del sòl, els valors locacionals i els ambientals -i per tant la inversió urbanitzadora- tendirà a ser un sector amb una forta presència pública, sia operacionalment, sia per la via del concert.

La millor resposta a la seva hipotètica pregunta -"què puc fer jo?"- és la següent: Capitalitzar les operacions immobiliàries empreses pel municipi, participant-hi com a accionista; finançar tot aquell habitatge públic o social que el municipi em demani per endegar el circuit de rehabilitació i per fer front a la destrucció d'habitatges per accident, envelliment lògic -façanes antigues- o envelliment prematur -aluminosi.

L'habitatge públic l'hem d'oferir a tots aquells als quals, voluntàriament o involuntària, la ciutat obliga a marxar de casa. I a ningú més, en principi.

En bona mesura, aquí com en matèria financera, es tracta de posar en marxa processos sanejats i solvents i fer front dignament a l'amortització dels costos del passat.

Tot això es traduirà en la creació d'una nova classe d'administradors urbans i empreses especialitzades, combinant l'agilitat operativa amb l'admissió d'objectius prefixats pel sector públic.

El nou Pla d'Habitatge ha d'afavorir aquest procés. El pla sense el mercat no val per a res. El mercat tot sol destrueix valors amb la mateixa eficàcia amb què els crea.

Si els hagués escrit a vostès algun temps abans aquest últim apartat de la meva carta, el de la inseguretat, hagués estat molt més negatiu del que ara ho serà.

Vet aquí el panorama dels últims anys: un terç de les oficines de "la Caixa" de Barcelona atracades en un any; rebot a l'alça en l'índex de victimització que analitzem des del 1985; frustració creixent d'una policia local que només a través de moltes hores extres i l'exercici d'un cert heroisme competencial manté a ratlla una pressió delinqüencial sempre alta; successives recaigudes en el desànim dels jutges i fiscals més actius en la seva sensibilitat per la preocupació ciutadana en aquest tema: moció Bandrés sobre incompatibilitat d'instrucció i sentència, fracàs de l'operació "justícia ràpida" a la Costa Brava per falta de col.laboració d'alguns fiscals, etc.; un cos de Policia Nacional poc motivat, amb vacants en excés i fronteres mal definides; el projecte de dignificació de la Jefatura i sobretot de les cinc grans comissaries que avança amb una lentitud exasperant; la millora de la situació penitenciària -trasllat de la presó de la Trinitat i de la Model- que es produeix també amb una morositat excessiva; un cos consular que de manera rutinària exposa les seves queixes estivals sobre la victimització turística, etc.

De tota manera, el projecte de la Carta Municipal i els Jocs Olímpics van fer possible el tan esperat miracle: el Consell del Poder Judicial, amb coneixement i aquiescència del ministeri i de les autoritats judicials catalanes, va proposar la creació de quatre nous jutjats de guàrdia i es va comprometre així a agilitzar processos i jutjar en deu dies els presumptes delinqüents de delictes menors durant els Jocs Olímpics, i, evidentment, després.

Vaig proposar als representants del Consell l'augment de quatre a cinc dels Jutjats de Guàrdia i em vaig comprometre a trobar ubicacions apropiades. El Consell va considerar les dues alternatives: concentració o descentralització. Amb cinc jutjats descentralitzats es podia aconseguir fer correspondre un jutjat i una supercomissaria per a cada dos districtes. Els districtes compten, cadascun, amb la seva estructura policial local, sota el comandament d'un oficial. Tenen el seu Consell de Prevenció i una taula de coordinació policíaca, on es reuneixen l'oficial i els dos o tres comissaris que corresponen -encara aleshores, sobre les setze velles comissaries existents- a cada districte municipal.

No els estranyi que m'estengui en aquests detalls. Al final totes les grans qüestions es redueixen a un conjunt de detalls.

Si Barcelona disposa d'aquesta estructuració policíaca-judicial, serà molt difícil que se'ns escapi una millora real dels índexs de seguretat i, correlativament, de l'eficiència judicial percebuda pels ciutadans. Si això no és així, és molt difícil, en canvi, que puguem millorar. No els dic que és possible que s'agreugi la situació, perquè sent conscient de la fragilitat, encara avui, d'aquestes expectatives de canvi, estic obligat a expressar-me com si aquestes poguessin no existir i a col.laborar, en aquest cas, amb una modulació més optimista del que realment crec, a mantenir la tensió i la moral que seran necessàries aleshores. Vostès comprenen perfectament el que vull dir. Però, de fet, la millora ja s'ha produït: mentre un govern de llei i ordre com el de Mrs. Thatcher veia empitjorar la taxa de criminalitat en un 50% en deu anys (1980-90), Barcelona (1985-95) millorava en un 50% la taxa de victimització.

Podria resumir dient que el famós guàrdia de barri que existeix des del 1994 -més de dos terços dels efectius policíacs locals estan assignats als districtes- no apareixerà com a tal fins que no hi hagi una justícia, no dic de barri, però sí de districte, o de superdistricte.

Paradoxalment, la proposta del Consell del Poder Judicial responia de manera aparentment negativa a la nostra proposta de justícia municipal, tal i com estava recollida en el projecte de Carta d'aquell moment. Ens deia el Poder Judicial: "no ens fa falta que vostès demanin pujar a l'esglaó de la justícia municipal; ja baixem nosaltres al de la justícia de districte". O bé: "No fa falta que vostès assumeixin un paper en el camp judicial; nosaltres desconcentrarem la nostra pròpia organització i assumim la seva preocupació".

Nosaltres ens vam sentir satisfets per aquell compromís, que ens sembla històric.

I en realitat ens consta que el Poder Judicial no és contrari a la justícia municipal, amb un camp limitat a temes subcriminals, faltes, accidents de trànsit, baralles de veïns, problemes de comunitats de propietaris, arbitratges, i potser fins i tot petits delictes a la frontera del crim.

Entre d'altres raons, perquè aquesta justícia de pau de gran ciutat solucionaria una possible inequitat constitucional de les nostres lleis bàsiques en tractar-se de diferent manera la protecció jurídica de la seguretat del ciutadà -justícia professional- i del camperol o habitant de petits nuclis urbans -no professional.

Aquest és un tema que queda obert.

En tot cas, amb justícia descentralitzada o desconcentrada, municipal o no, és obvi que es crearà un camp en el qual la policia local de la gran ciutat podria actuar -primer en la pràctica, després formalment- com a policia judicial.

Aquests canvis poden dur-se a terme amb escasses adaptacions legislatives, per bé que sempre caldrà cuidar-ne els detalls i afinar el sentit de la proporcionalitat. Hi ha adaptacions, com la inclusió dels graffiti en el Codi Penal, que més valdria no haver fet. No es maten mosques a canonades. Si s'actua, però, amb cura i sensibilitat, i si vostès tenen la més mínima confiança en les meves paraules, creguin-me: en aquests petits canvis ens juguem en molt bona mesura la qualitat de vida. En ells, i no només en els grans projectes legislatius, polítics o urbanístics que, tanmateix, esdevenen indispensables.

Poden estar segurs, doncs, benvolguts presidents, que Barcelona no desertarà d'aquest doble front d'atenció i de legítima ambició. Des del primer, exigirà aquells instruments i recursos que calen a la gran capital d'un petit país per acomplir amb dignitat, autonomia i responsabilitat el seu paper en el marc de Catalunya i d'Espanya. Des del segon, Barcelona vetllarà per tal que les relacions entre l'administració i els ciutadans estiguin presidides per l'eficàcia i el respecte, per la tolerància i la civilitat. I és que, al capdavall, mai no podem oblidar que, per damunt de tot, la ciutat és la seva gent.

.