El llegat de la Barcelona jueva
text, Daniel Venteo
fotos, Enrique Marco

Premsa de barris, la premsa pobra
text, Gerard Maristany i Albert Musons
reproduccions, Rafael Escudé

REPORTATGE
   tornar al sumari / b.mm n. 59 2002
   

 

embarcament de jueus al port de Barcelona, el 1945, amb destí a Palestina El llegat de la Barcelona jueva
Durant la baixa edat mitjana a Barcelona va prosperar una brillant cultura jueva, amb aportacions de primer ordre a la cultura i la ciència, que es va veure estroncada amb els avalots de 1391 i amb el decret d'expulsió de 1492 que va posar fi a la presència jueva a casa nostra durant més de quatre-cents anys. Els seus descendents, i molts altres jueus d'Europa, no han retornat a Barcelona fins ben entrat el segle XX.

Arribats a la península Ibèrica amb les rutes comercials fenícies i la romanització, la presència jueva a Catalunya es remunta, com a mínim, al segle IV de la nostra era, data probable de la làpida jueva més antiga trobada a la Península, la famosa làpida trilingüe de Tarragona amb el text "Pau sobre Israel i sobre nosaltres i els nostres fills, amén" i el dibuix d'un canelobre, entre d'altres símbols.
La referència més antiga que es coneix dels jueus barcelonins està documentada a finals del segle IX: una consulta dels jueus de la ciutat al mestre Rab Amram, de Babilònia, sobre temes religiosos i legals. Dels mateixos anys també està documentada la intervenció d'un personatge anomenat Judà o Judacot com a emissari de Carles el Calb a Barcelona. Va ser a partir del segle X quan les comunitats jueves catalanes, amb la de Barcelona al capdavant, van iniciar un procés de creixement.

Un viatger jueu, Benjamí de Tudela, va visitar la ciutat a mitjan segle XII i va trobar que a Barcelona hi havia "una santa comunitat (jueva) i homes savis i intel·ligents... És una petita i bella ciutat a la vora del mar on arriben comerciants amb mercaderies d'arreu: de Grècia, Pisa, Alexandria d'Egipte, la terra d'Israel, Àfrica i tots els seus confins". Un testimoni excepcional dels jueus de la Barcelona medieval, en bona part artífexs de la vitalitat comercial de la ciutat.

Monument d'homenatge a les víctimes dels nazis, a la CiutadellaPer la vitalitat dels seus membres, les comunitats jueves van ser molt útils als monarques medievals cristians. Els jueus també van ser una peça clau en el procés de repoblament de la Catalunya nova. Tanmateix, la creació d'una estructura territorial sòlida, amb el desenvolupament dels municipis i la seva alta capacitat com a agents fiscals del rei, va minvar el pes econòmic de les comunitats jueves als ulls del rei (tot i que continuaven sent una bona font d'ingressos). Les comunitats jueves ja eren, llavors, objecte dels atacs sistemàtics de l'Església des de finals del segle XIII.

El període de màxima esplendor, l'època daurada dels jueus catalans, va ser, tanmateix, els segles XIII i XIV. L'agost de 1391 l'assalt i destrucció dels calls de Barcelona, Girona i Lleida va trencar irreversiblement una realitat que va empitjorar encara més al llarg de tot el segle XV fins al decret d'expulsió dels Reis Catòlics l'any 1492, que va acabar amb segles de presència jueva a Espanya, la qual va trigar més de quatre-cents anys a restablir-se.

Sota control directe del monarca, de qui eren propietat, els jueus catalans medievals van viure plegats en calls (no és clar si vol dir carrer estret o carreró o, en canvi, procedeix de l'hebreu kahal, comunitat) amb una organització interna pròpia, l'aljama, integrada per un consell rector de savis que dirigia els centres comunitaris: la sinagoga, la carnisseria, els banys, etc.

 



La comunitat jueva de Barcelona va ser un centre de referència per als jueus de tota l'Europa medieval. Són especialment cèlebres les responsa de Salomó ben Adret: milers de respostes o comentaris a qüestions plantejades a aquest rabí barceloní per jueus d'arreu d'Europa i el nord d'Àfrica. També va ser a Barcelona, juntament amb Girona, on es va desenvolupar la cèlebre escola cabalística catalana, que després de l'expulsió va continuar viva als llocs on van emigrar els jueus catalans, on eren coneguts com la scola catalana. Per Càbala s'entén la interpretació esotèrica de la llei jueva, la Torà, que va néixer al Llenguadoc al segle XII i es va estendre per Catalunya durant el XIII amb el cercle de Girona al capdavant, de la mà de Mossé ben Nahman (Nahmànides).

Recentment l'historiador Jaume Riera i Sans ha pogut documentar l'emplaçament que va ocupar l'antiga sinagoga major del call de Barcelona, en la confluència dels carrers de Sant Domènec del Call i de Marlet. Sembla que l'emplaçament de la sinagoga és clar, tot i que no ho són pas les restes arqueològiques que s'hi hagin pogut conservar.
La sinagoga és el lloc de reunió, de pregària i també d'estudi i formació per excel·lència del judaisme històric. El 5 d'agost de 1391, la sinagoga, juntament amb la resta d'edificis del barri, van ser assaltats. Va ser un cop que la comunitat jueva barcelonina, com la resta de jueus de la Corona d'Aragó, no va poder superar. Es va liquidar l'aljama, la majoria es van convertir al cristianisme, les seves propietats comunals van ser espoliades pel rei i les privades van ser malvenudes. La torre del portal d'accés al call va ser en- derrocada i part del barri esquarterat.

SOTA EL PATI DELS TARONGERS
hipotètiques restes de la sinagoga que va existir al carrer Marlet fins al 1391, conservats avui al número 7 d'aquest carrerPoc després de la destrucció del call de Barcelona (a la qual fa referència la documentació de l'època), s'inicia l'ampliació del Palau de la Generalitat sobre les cases derruïdes del call. Quan a principis del segle XX es van dur a terme excavacions arqueològiques al palau, van aparèixer les seves restes a sota del Pati dels Tarongers. Els carrers del call, com ha passat en totes les èpoques de la història, van ser rebatejats amb noms més adients al moment: el carrer principal del call, el de la Sinagoga, va ser rebatejat amb la festivitat del sant en què es van produir l'assalt i la desaparició del call, Sant Domènec, el tràgic 5 d'agost, i es va col·locar la seva imatge a sobre de la porta d'accés a l'extinta sinagoga (la fornícula amb el sant encara es conserva, tot i que la seva ubicació i la imatge probablement s'hagin canviat). També va ser rebatejat el carrer de la Font, en el qual, com el seu nom indica, hi havia la font pública dels jueus, que tenien prohibit prendre aigua de la font de la plaça de Sant Jaume, reservada només als cristians a partir de 1356 aproximadament; se sap que als jueus que anaven a buscar aigua a la de Sant Jaume els apedregaven i els trencaven els càntirs. Aquest carrer, doncs, primer es va rebatejar amb el nom de carrer de la Font de Sant Honorat (la imatge del qual segurament es va posar sobre de la font, com havia passat a la sinagoga amb Sant Domènec) i després el record de la font es va perdre per denominar-se, com en l'actualitat, carrer de Sant Honorat.

Venudes les seves propietats, i confiscades d'altres per la Corona, la ciutat cristiana va ocupar ben aviat tot el barri. I els diputats del General van poder ampliar la seva seu: l'actual Palau de la Generalitat.
Els jueus catalans medievals parlaven català i hebreu en la seva vida diària, un fet especialment singular a Europa, on les comunitats jueves assumien exclusivament la llengua dominant de referència. Els jueus barcelonins es deien Abraham, David, Isaac, Samuel, Salomó, Astruc, Jucef, Bonjudà, Bonsenyor, Bonhom, Bondia, Bendit, Benvenist, Caravita, Perfet, Baruc, Bellshom, Jaffia, Maimó, Vidal, Duran, i les dones Regina, Preciosa, Rica, Bonadona, Bonafilla, Dolça, Clara, Goig, Estel·lina, Astruga, Ester o Sara, entre d'altres. Avui el seu record s'ha esvaït completament de la patronímia, tot i que moltes persones busquen infructuosament rastres d'un possible passat jueu en els seus noms familiars.

L'any 1492 van marxar tots els jueus que no es van voler convertir al cristianisme. La seva marxa va ser recollida així al Dietari de la Diputació del General: "1492. Agost. Dijous a [dia] II. Jueus. Entraren e surgiren en la plaia de Barchinona una gran nau de Rodes [...] e una galeassa grossa de França e VIII entre nauetes e galeons, totes carreguades de juheus que exien de Aragó, de València e de Cathalunya e eren·se enbarchats part en Tortosa e part en Tarragona, exints de dites terres per manament de la maiestat del senyor rey. Restaren·ne en Barchinona circa de XX qui·s faheren christians; los altres ab dites fustes se·n anaren la via de Levant e entre tots eren passats deu mil juheus entre homens, dones e enfants." Un èxode que el poble jueu ha suportat, dramàticament, al llarg de la història.

QUATRE-CENTS ANYS DESPRÉS
l'actual sinagoga del carrer AvenirMés de quatre-cents anys després que els vaixells salpessin del port de Barcelona, carregats de "dones e enfants" cap a altres indrets de la Mediterrània, milers de jueus europeus van arribar per mar i terra a la mateixa ciutat, ara fugint de la barbàrie nazi dels camps de concentració i extermini.

Durant la dècada de 1930 van arribar milers de jueus a Barcelona procedents de tot Europa i Turquia. Molts d'ells van establir negocis a la ciutat, com ara la família alemanya que va obrir els magatzems Sepu de la Rambla, tot i que molts d'altres es van dedicar a la venda ambulant o a treballar en oficis manuals. D'altres, com Isaac Revah, procedent de Salònica, es van establir a la Via Laietana, on van obrir despatxos comercials que es van mantenir fins al final de la guerra. S'estima que abans de l'esclat de la guerra civil, i durant aquesta, van arribar més de 7.000 jueus, tant refugiats com membres de les Brigades Internacionals que lluitaven al costat dels republicans. Alguns d'ells havien arribat per participar en les Olimpíades Populars de l'estiu de 1936, com els membres de l'associació esportiva de treballadors sionistes Hapoel, de Palestina, que després del 18 de juliol van marxar al front. Fins i tot es va constituir una brigada formada exclusivament per combatents jueus, amb el nom de companyia Naftalí Botwin (del Batalló Palafox de la Brigada Dombrowski), creada el desembre de 1937 amb el lema "Per la vostra llibertat i la nostra", i que va publicar un diari en jiddisch, Combatientes de la Libertad.

La fi de la guerra civil espanyola, i sobretot de la guerra mundial, va inaugurar un nou període de certa estabilitat, tot i les dificultats que significava ser jueu sota el franquisme, obsessionat en la lluita contra la conspiració judeomaçònica. El port de Barcelona es va convertir el setembre de 1945 novament en escenari de l'embarcament de centenars de jueus, ara rumb a Palestina. Amb tot, els refugiats jueus que es van establir a Barcelona van poder exercir, progressivament, la seva confessió religiosa fins que el règim, en un nou context internacional, va permetre la construcció del primer edifici destinat a sinagoga i centre comunitari després de l'expulsió del segle XV. L'any 1956 es col·locava la primera pedra de l'actual sinagoga del carrer de l'Avenir.

Fins als anys seixanta, però, va ser habitual a casa nostra representar la matança dels jueus durant la celebració de la Setmana Santa; unes matances rituals, que després de les matances ben reals dels nazis no van ser suprimides pel Vaticà fins a l'any 1965. La investigadora de la Universitat de Perpinyà Martine Berthelot, gràcies a un programa sota els auspicis de la Fundació Baruch Spinoza, ha recollit recentment els testimonis dels jueus de la Barcelona de mitjan segle XX en el llibre Memorias judías: Barcelona, 1914-1956 (Editorial Riopiedras, 2001).

cementiri de les CortsAvui els jueus de Barcelona, tal com ha explicat magistralment Jaime Vándor -professor de la Universitat de Barcelona, nascut a Viena el 1933 i resident a la ciutat des de 1947, que ha dedicat part de la seva vida a l'estudi del judaisme modern i contemporani-, són el resultat de les diferents onades migratòries, des dels descendents dels arribats durant el període d'entreguerres, tant sefardites de la Mediterrània oriental com asquenasites de l'Europa central i oriental, fins als dels supervivents dels camps nazis. En les últimes dècades l'arribada de jueus sud-americans, i també israelians, ha diversificat notablement la pluralitat de la comunitat jueva. Ara fa uns anys que la Comunitat Israelita de Barcelona, avui integrada sobretot per jueus sefardites, conviu amb una altra comunitat, de caràcter més obert i progressista i integrada majoritàriament per asquenasites, la Comunitat Jueva ATID de Catalunya.

Durant molt de temps, Barcelona ha viscut d'esquenes al seu passat jueu. Finalment, sembla que el districte de Ciutat Vella -la regidora del qual ho és també de Relacions Institucionals i Culturals de l'Ajuntament, cal no oblidar-ho- ha apostat per la recuperació institucional de la memòria jueva de Barcelona com un pas més en la recuperació de la memòria històrica i per contribuir, així, a reconèixer des de la institució municipal la importància d'aquell col·lectiu, avui restablert a la ciutat, i assumir la pluralitat de la nostra societat amb la participació d'una de les comunitats que més han contribuït al progrés intel·lectual de la civilització occidental; resultaria fútil intentar enumerar les aportacions de la cultura jueva, entesa en un sentit ampli, a la cultura europea.
Als nostres dies, la presència jueva a Barcelona contribueix a fer realitat la ciutat de la diferència i enriqueix de manera indiscutible la societat occidental, de la qual ha estat en moltes ocasions un dels motors en els àmbits econòmic, social, cultural i, fins i tot, ideològic. La cultura jueva coneix prou bé el que significa la intransigència religiosa i els desigs d'homogeneïtzació del poder dominant en qualsevol de les seves formes, incloent-hi, dramàticament, l'actual govern israelià, que no fa honor a la millor de les tradicions històriques del poble jueu.


RESTES CONSERVADES

No és difícil trobar, pels carrers de l'antic call de Barcelona, turistes equipats amb les seves guies buscant testimonis materials de la presència dels jueus a la ciutat. No en troben, pràcticament no en queda res, o almenys això és el que es creia fins ara. Els límits del call medieval són força clars: el barri jueu estava delimitat pels actuals carrers del Call -que era l'entrada principal en la seva confluència amb la plaça de Sant Jaume-, dels Banys Nous -quan encara s'aixecava la muralla romana que avui ha quedat oculta sota els edificis senars del carrer i que és visible en alguns trams-, la baixada de Santa Eulàlia, el carrer de Sant Sever i, finalment, l'actual carrer de Sant Honorat, que abans de la construcció del Palau de la Generalitat arribava pràcticament fins al carrer del Bisbe.

A partir d'un manuscrit de l'any 1400 localitzat per la professora Teresa Vinyoles a l'arxiu de la Catedral de Barcelona, el Llibre de censos o morabatins de Jaume Colom, l'historiador i arxiver Jaume Riera i Sans ha pogut efectuar la reconstrucció virtual de l'antic call jueu amb la localització dels seus edificis principals, especialment el de la sinagoga major. (L'article de Riera i Sans es va publicar l'hivern de 1997 al Butlletí del Col·legi Oficial de Llicenciats en Filosofia i Lletres. Aparentment no ha tingut gaire difusió perquè el debat que ha despertat la proposta de localització de l'emplaçament de la sinagoga major ha estat un debat fonamentalment sobre persones, no sobre idees).

Un cop destruït el call el 1391, i convertits al cristianisme la majoria dels seus habitants, aquests van haver de continuar pagant unes contribucions voluntàries que havien contret anys abans com a rendes anuals amb fins piadosos per a la comunitat jueva (manteniment de l'hospital i la sinagoga, assistència als necessitats, etc.). Desapareguts el call i el seu estatus jurídic dependent de la monarquia, aquestes rendes, o morabatins, van passar a mans del fisc reial, van perdre la seva funció originària pietosa vers la comunitat i van ser venudes majoritàriament a un canviador cristià, Guillem Colom, que al seu torn les va donar al seu fill Jaume. La importància d'aquest document és que recull de manera detalladíssima l'itinerari seguit pel procurador en les seves visites al call, amb la indicació de vuitanta-set edificis, i els seus propietaris, fet que ha permès la reconstrucció de l'estructura del barri i, és clar, la localització documentada, finalment, de l'emplaçament de la sinagoga major dels jueus de Barcelona.

làpida del carrer de Marlet, còpiaQUATRE SINAGOGUES DOCUMENTADES
Els jueus barcelonins medievals disposaven, com a mínim, de quatre sinagogues documentades: la sinagoga Major, la sinagoga dita "Poca" (a sota de l'actual capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat), la sinagoga Nova o Menor (sota les restes de l'església de la Trinitat al carrer de Ferran) i la sinagoga o "escola de les dones" (que ocupava l'actual solar on s'aixeca un edifici exempt a la plaça de Manuel Ribé, al call), que disposaven d'un espai propi per a la pregària, donat que no hi cabien a les altres. Es coneix la seva localització tot i que la certesa que en l'actualitat s'hagin pogut conservar restes materials s'ha de prendre amb precaució.

A Barcelona, tanmateix, no es conserva, com passa a Girona o Besalú, cap escletxa per col·locar la mezuzà (petit pergamí que contenia una oració escrita) al marc dret de les portes de les cases jueves, on es podia llegir la paraula "Totpoderós" i que els devots estaven obligats a tocar en entrar i sortir. Tot i que alguns visitants del call en busquen rastres, com André Aciman (de qui B.MM, a la secció Premsa Internacional del número 57, va extractar un article publicat al New York Times Magazine).

Barcelona, igual que Girona, està ben farcida de restes arqueològiques jueves, com ara làpides amb inscripcions hebraiques que han estat reutilitzades al llarg del temps com a materials de construcció i que són visibles en l'actualitat al Palau del Lloctinent (a la plaça de Sant Iu, davant de la porta d'accés al pati del Museu Marès, se n'hi pot contemplar una a peu de carrer), al subsòl de la plaça del Rei, al Museu Militar de Montjuïc i també al costat de la capella romànica del Poble Espanyol.

D'altres han aparegut com a resultat d'excavacions arqueològiques en certa forma inesperades, com és el cas de la col·lecció de làpides funeràries que es van trobar durant les excavacions dutes a terme durant la postguerra al camp de tir de Montjuïc i per sota de l'actual carretera que hi porta, on fa segles hi havia hagut la necròpolis jueva que ha donat nom a la muntanya: van aparèixer més de 170 enterraments, amb els peus encarats cap a orient. Una de les troballes més espectaculars van ser les arracades de plata i els anells d'or que s'hi van trobar com a restes d'un aixovar. Un d'aquests anells d'or porta una bella inscripció en hebreu: "Entre les dones de la tenda, Astruga sigui beneïda", un dels noms femenins més habituals entre les antigues jueves barcelonines. Dos anells d'or van aparèixer en el mateix dit de la mà dreta d'una jove enterrada. Un altre, de plata, té una inscripció en àrab. Les arracades no es conserven en gaire bon estat, però recentment n'han aparegut a Girona unes altres de molt semblants i en perfecte estat de conservació, que ajuden a fer-se una idea de com eren en realitat. També, durant les obres de reforma del Pati dels Tarongers, juntament amb les restes dels murs que tancaven el call van aparèixer uns llumets ceràmics entre les restes de les antigues construccions. Malauradament, d'ençà del desmantellament, ara ja fa massa anys, de la col·lecció permanent del Museu d'Història de la Ciutat, els anells, les arracades, les restes originals dels banys i de les làpides jueves ja no es troben en exhibició pública, esperant una nova presentació museística.

LA LÀPIDA DEL CARRER DE MARLET
És ben coneguda la làpida que es pot veure al carrer de Marlet del call. Es tracta d'una còpia que va substituir l'original l'any 1981 (l'original també es troba en un magatzem del Museu d'Història de la Ciutat) i recorda la fundació d'un hospital sota els auspicis de Samuel ha-Sardí, un dels membres més destacats de l'aljama de Barcelona durant el segle XIII. L'any 1820 (data de construcció de l'edifici on es trobava la làpida) s'hi va col·locar al costat una extensa, però errònia, interpretació dels caràcters hebreus que té poc a veure amb les traduccions autoritzades modernes. L'hebraista Eduard Feliu l'ha traduït com: "Fundació pia de Samuel ha-Sardí; el seu llum crema permanentment".

La gran majoria dels rics manuscrits il·luminats dels jueus medievals fets a Catalunya es troben dispersats en l'actualitat per tot el món: la famosíssima Hagadà de Barcelona al Museu Britànic, la Bíblia de Cervera a la Biblioteca Nacional de Portugal, la Guia dels Perplexos de Maimònides a la Reial de Copenhaguen, l'Atlas català d'Abraham Cresques a la Biblioteca Nacional de França... Del ric patrimoni bibliogràfic jueu produït a calls com el de Barcelona no en queda pràcticament res als arxius i biblioteques de la ciutat. Bé, en queden les restes que es van salvar de la destrucció de tots els llibres i manuscrits escrits en hebreu ordenada per la Inquisició el 1498 i que avui reapareixen inesperadament: un dels quals es troba a l'arxiu de la biblioteca de la Universitat de Barcelona com a full de guarda d'una obra teològica cristiana procedent del convent dominic de Santa Caterina.
Un senyal més -un altre entre tants- del triomf de l'Església sobre l'extint judaisme català. Les grans obres dels jueus catalans van marxar de Barcelona per no tornar mai més, ni tan sols per participar en exposicions.

 
tornar al sumari   
  barcelona metròpolis mediterrània   /   actualització octubre 2002                                   contacte _ @       imprimir