Text: Vicent Partal
Il·lustració: Silvia Alcoba

"El sector de la creativitat o de la creació de continguts és molt més sòlid a Barcelona que el de les infraestructures. Hi ha casos paradigmàtics com LatinRed o Latínia".


 opinió
Internet a Barcelona: una mirada agredolça


En el debat sobre la suposada pèrdua de competitivitat econòmica, empresarial i en el camp de les infraestructures de Barcelona respecte a Madrid, el tema de les noves tecnologies és recurrent. Uns diuen que estem perdent el carro; altres, que el nostre carro segueix al capdavant de la cursa. Vicent Partal és un pioner en el món virtual. El creador de la xarxa VilaWeb, de gran èxit, reparteix raons entre els uns i els altres. El punt de partida és bo, assegura, però els perills són certament reals.

   tornar al sumari / b.mm n. 59 2002
   
    


 
 


Donar un cop d'ull a la situació d'Internet a Barcelona no és tan diferent com podria semblar de donar un cop d'ull a qualsevol altre sector econòmic. El retrat es resumeix aviat: Barcelona és la part més vital de l'Estat espanyol, però està sent engolida per Madrid, que reconstrueix des de fa anys amb gran eficàcia un model d'Estat centralista. Primer a través de decisions pròpiament d'Estat i després a través de decisions de les grans empreses liberalitzades (econòmicament liberalitzades però culturalment tan ministerials com abans, sobretot pel que fa a la distribució territorial dels recursos).

De vegades aquest debat salta a la llum pública arran d'algunes dificultats massa difícils d'obviar. Així, el repetit fracàs de Fira Barcelona per articular algun saló relacionat amb les noves tecnologies ha portat a alguns a obsessionar-se en la competència (impossible) amb el SIMO madrileny. L'abast del problema, però, és molt més gran. Les grans enquestes sobre Internet que es publiquen amb regularitat ens deixen més o menys tranquils perquè repeteixen de manera sistemàtica que Barcelona és una ciutat més connectada que Madrid o que qualsevol altra ciutat de l'Estat. Això és important, evidentment. Però hi ha altres enquestes que són molt dramàtiques. Per exemple, quan veiem que el 90% del trànsit generat pels continguts que es produeixen a l'Estat (el 90%!) es distribueix des de Madrid. O quan observem que la immensa majoria dels canals d'eixida d'Internet cap a l'exterior estan situats a Madrid (malgrat que Barcelona està més a prop dels grans centres europeus i té més usuaris connectats a la xarxa).

Evidentment, això no passa perquè sí. La teòrica liberalització de les telecomunicacions a l'Estat espanyol ha estat un frau planificat que ha acabat deixant les coses gairebé pitjor de com estaven: amb el predomini total i absolut d'una companyia teòricament privada, però que en la pràctica actua seguint els principis ideològics del franquisme, pel que fa a la distribució territorial.

 

Això té implicacions de tota mena. Pel que fa al trànsit, per exemple. Fins fa poc totes les grans companyies d'abast espanyol mantenien el seu cabal de connexió centralitzat a Madrid i la majoria de les companyies internacionals que aspiraven a ocupar els mercats sectorials més profitosos miraven de treballar en base a una doble capitalitat Madrid-Barcelona, encara que posant sempre més recursos a Madrid. Ara, però, ja comencen a haver-n'hi que només s'instal·len a Madrid (és el cas recent de NTT Verio) i, si prosperen els plans d'Abengoa per crear un veritable macrocentre de connexió a Madrid, és previsible que la tendència s'accentuï.

Si mirem les companyies que donen connexió, observarem que totes centralitzen a Madrid el trànsit. De fet, només hi ha dues companyies passablement catalanes (almenys en la forma) que podrien concentrar el seu gros aquí: Al-pi i Menta. En el cas d'Al-pi, però, no hi ha cap sortida internacional des de Barcelona, malgrat que formi part del grup France Telecom. Tant és així que l'empresa Al-pi prefereix fer la volta per Madrid (mai millor dit) per arribar a França. Pel que fa a Menta, absorbida de fet per Auna, manté alguna connexió amb Itàlia perquè Telecom Itàlia formava part de l'accionariat d'Auna, però és residual i no pot competir amb la gran sortida que es fa des de Madrid. Hi ha encara dos casos més, significatius: Retevisión té la seu formal a Barcelona, però els servidors i la connexió a Madrid, i Terra igual: té la seu social a Barcelona, però la real a Madrid. I tots els servidors i tots els tubs que els connecten al món. De fet, tot Telefónica és a Madrid, concentrada en un gran hub.

Les companyies dites de nínxol (aquelles que s'adrecen a sectors concrets del mercat) tenen generalment una actitud més oberta i han fet esforços importants, per exemple, de construcció d'infraestructures de hosting o de comunicacions directes amb Europa. Així, KPN té eixida des de Barcelona cap a Marsella i Milà i Colt la té cap a París. Vist amb visió europea, ja que la majoria d'aquestes companyies és aquesta la imatge que tenen de la realitat, podríem dir que Barcelona juga en la tercera divisió. En la primera només hi ha Londres, París i Frankfurt, i aquesta és una lliga que la guanya sempre, sempre, Londres, esdevinguda el gran port europeu de la xarxa. En la segona divisió juguen, entre altres, Amsterdam, Copenhaguen, Milà o Madrid (amb la peculiaritat que aquesta connecta amb Miami i no amb Nova York, com les altres), i la resta ja som tots subsidiaris. Amb l'agreujant que no ho som d'un centre europeu, sinó del propi centre regional, Madrid en el nostre cas.
Cal afegir a aquest apartat d'infraestructures l'esforç important que fan empreses catalanes com ara Datagrama, que centralitza en el seu centre d'operacions a Barcelona més de 1.500 servidors diferents amb connexions directes a Europa i Amèrica.

L'actitud intransigentment centralista de les empreses espanyoles pel que fa a la connectivitat es repeteix en el món dels continguts. Des de finals dels noranta hem assistit a un transvasament d'activitat de Barcelona cap a Madrid vinculat, de nou, a la centralització de les operadores. El cas d'Excite podria ser paradigmàtic. Aquesta empresa americana es va establir a Barcelona fins que va ser adquirida totalment per Retevisión, que se la va emportar a Madrid (malgrat tenir la seu social a Barcelona) i va acabar tancant-la. Per un procés semblant han passat altres empreses venudes en el moment de la bogeria especulativa i tancades després.

Però no és només això. Es dóna un fenomen paradoxal pel que fa als continguts: tots els grans portals internacionals han obert seccions en català i cap dels portals espanyols, ni un, no ho ha fet. És una indicació més, ben cridanera, per cert.
Però malgrat això, el sector, diguem-ne, de la creativitat o de la creació de continguts és molt més sòlid a Barcelona que el de les infraestructures. Hi ha casos paradigmàtics com LatinRed, vinculada al grup americà Starmedia i amb presència consistent a Barcelona des de ja fa un grapat d'anys. O com Latínia, el gran proveïdor de serveis per a Internet mòbil, també nascut i mantingut a Barcelona. Hi ha empreses líder en informació sobre la pròpia xarxa, com en.red.ando o infonomia.

Hi ha els mitjans digitals periodístics, especialment La Vanguardia, El Periódico i VilaWeb, tots tres en un nivell d'audiència intermedi entre els de Madrid i la resta. Hi ha empreses com Planeta o la CCRTV que donen tombs i més tombs però no paren de fer coses. Hi ha universitats amb molta activitat, encapçalades per la UOC. Hi ha un important nucli de mitjans culturalment alternatius, etcètera. Alguna vegada he comentat amb Vladimir de Semir, sobre això, que si algú fes un mapa de la Barcelona que ja és 22@ la sorpresa seria important.

Aquesta eclosió creativa respon molt més a la realitat de la ciutat que no la depressió infraestructural. I hi respon més perquè si hi ha una dada que ningú no discuteix és que som la ciutat més consumidora d'Internet. En això totes les enquestes són rotundes. El creixement acumulat de la difusió d'Internet a Barcelona ha estat entre 1997 i 2001 del 489%, un índex incomparable amb la resta del país i l'Estat, i igualable al dels països més avançats d'Europa (segons les dades de l'Òmnibus Municipal). I això malgrat la dada més sorprenent de totes, que és la que diu que la majoria dels accessos es fan des de casa i no des de la feina -probablement perquè les empreses parlen molt de la seva connexió però la faciliten poc als seus treballadors.
Per resumir aquest agredolç comentari, hauríem de dir que Barcelona és una ciutat riquíssima en iniciatives, d'una enorme capacitat de creació i posada en marxa de projectes, amb una població molt ben disposada però amb un dèficit d'infraestructures, provocat a consciència, que amenaça perillosament el futur.

 
tornar al sumari   
 barcelona metròpolis mediterrània   /   actualització octubre 2002                                   contacte _ @