Ajuntament de Barcelona
Institut de Cultura de Barcelona
Pla Estratègic de Cultura 2006
Nous Accents de Cultura 2006

Les ciutats del segle XXI apleguen persones nascudes a altres indrets, amb qui mantenen filiacions estretes i contactes constants. Les ciutats del segle XXI són multiculturals. Viure en una ciutat significa viure amb estrangers, és a dir, amb persones amb qui no necessàriament compartim la història, els referents, els símbols, etc.; en la història ha estat sempre així, i la mundialització actual sols accentua i accelera un fenomen que no és nou a les ciutats.

Avui, les ciutats es plantegen com el reconeixement de la diferència no ha de produir discriminació, i de quina manera es generen les millors condicions perquè el «territori» de la ciutat generi noves identitats compartides. En aquest sentit, l’Agenda 21 de la cultura, per exemple, assenyala que és necessària tant «la continuïtat i el desenvolupament de les cultures locals originàries, portadores d’una relació històrica i interactiva amb el territori», com «l’expressió i la participació de les persones amb cultures procedents de la immigració o arrelades originàriament en altres territoris», atès que «aquest compromís recíproc és el fonament dels processos de convivència i interculturalitat que, de fet, sense aquest nom, han contribuït a configurar la identitat de cada ciutat».

Barcelona ha augmentat el nombre de residents nascuts a l’estranger, des de 29.354 persones l’any 1996 (l’1,9% dels residents) a les 260.058 empadronades el 2006 (el 15,9%). Aquest fet comporta un canvi substancial en la percepció de la ciutat pels mateixos habitants, en les pràctiques culturals i en les estratègies dels agents de la cultura.

El pas de les generacions i l’arribada de nova població obliguen a reformular, periòdicament, el pacte social sobre el qual les ciutats es construeixen. Barcelona ha bastit el seu desenvolupament en els darrers 25 anys en un pacte social que tenia unes bases culturals que avui resulta necessari repensar i projectar vers el futur amb uns horitzons temporals prou amplis. Cal analitzar, per exemple, la participació de la ciutadania en els equipaments i els esdeveniments culturals. Per un costat trobem un gruix significatiu de consumidors i practicants intensius de cultura, cap a qui s’orienta la majoria de l’oferta dels equipaments culturals de la ciutat; per un altre costat, ens trobem amb una part important de la població no usuària de la cultura relacionada amb un «equipament cultural» (tot i que potser és consumidora cultural a la seva llar). Si una major amplitud social de la participació en cultura és necessària, llavors els projectes encaminats a la generació de nous públics, i la relació entre els àmbits i les institucions dels món de l’educació, el benestar social, la cultura i el territori esdevenen prioritaris.