Museu Picasso de Barcelona

Ajuntament de Barcelona

Menú del lloc

Vés al contingut

 
MPB 10.941

MPB 110.028

MPB 110.012

MPB 110.013

La Barcelona de Picasso és la Barcelona vella: on va viure, on va estudiar, on va treballar –on tenia els tallers –, on va gaudir... És la Barcelona que va dibuixar i pintar amb escreix, la Barcelona on hi ha el Museu Picasso, el centre amb les col·leccions més importants del món dels períodes de formació de l’artista.

Allà és on va començar tot... Allà
és on vaig entendre fins on podia arribar

La relació de Pablo Picasso amb Barcelona comença l’any 1895, quan s’instal·la amb la seva família a la ciutat. Els Ruiz-Picasso hi van fixar la seva residència. El jove artista hi viu de manera intermitent fins a l’any 1904, quan es trasllada definitivament a París. Malgrat el seu allunyament, la família i els amics el mantindran unit per sempre a la ciutat que va obrir les portes a la modernitat.

La família Ruiz-Picasso es va instal·lar a la Barcelona vella, aleshores el centre més viu de la ciutat, que s’expansionava amb força. Un nou barri emergia en el pla de Barcelona i l’enllaçava amb els pobles immediats segons el pla de reforma i l’Eixample, dissenyats per l’enginyer Ildefons Cerdà, que proposava posar-los en contacte a través d’una xarxa viària quadricular. Això, juntament amb altres reformes urbanes, va refermant una nova Barcelona. Amb la reforma urbanística van desaparèixer alguns carrers picassians com el carrer de la Mercè, on va viure, o el carrer de la Riera de Sant Joan, on va tenir un estudi.

El jove aprenent d’artista es matricula a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, on havia de consolidar els estudis acadèmics iniciats a l a Corunya, ciutat en la qual havia viscut amb la seva família des de 1890 fins a l’estiu de 1895. Després d’un període d’absència, passat entre Madrid i Horta de Sant Joan, i que abasta des del setembre de 1897 fins a l gener de 1899, retorna, renovat, a Barcelona. La ciutat despuntava de la resta de ciutats espanyoles. L’empenta industrial havia creat riquesa. Era un lloc ple d’oportunitats i un centre d’idees avançades. El jove, àvid de noves experiències, s’integra ben aviat en els cercles culturals i artístics d’avantguarda i comença a freqüentar la taverna dels Quatre Gats, centre neuràlgic del moment. La integració de Picasso en aquests cercles li obre les portes de la modernitat. És la Barcelona del tombant de segle, el moment de la consolidació de la Barcelona moderna.

Entre els anys 1900 i 1901 Picasso fa estades a París i a Madrid. La seva obra traspua l’esperit de l’avantguarda barcelonina. En el decurs d’aquest darrer any i fins al 1904 crea el seu primer estil personal: l’ Època Blava, en la qual treballa a cavall de Barcelona i París. L’abril de 1904 marxa definitivament a París.

La família i els amics s’encarregaran de mantenir-lo per sempre unit a la ciutat, a la qual retornarà per fer-hi estades breus els anys 1906, 1909, 1910 i 1913. El gener de 1917 passarà uns dies amb la seva família i, uns mesos més tard, tornarà acompanyant els Ballets Russos de Serge Diaghilev. En la companyia hi actuava la ballarina Olga Khokhlova de la qual s’havia enamorat i amb qui es casa l’any següent. Aleshores s’està a Barcelona una temporada llarga, del mes de juny al mes de novembre, i s’integra activament en la vida cultural i artística de la ciutat. D’aquesta estada a Barcelona de 1917, el Museu Picasso té un conjunt d’obres que mostren la varietat d’estils que en aquest moment practica l’artista: Arlequí, El Passeig de Colom, Cavall banyegat i Blanquita Suárez.

A partir d’aleshores hom té coneixement de tres noves estades: octubre de 1926, mitjan agost de 1933 i estiu de 1934.

Barcelona, la bonica i la llesta (...)
la lloa Picasso l’any 1936...

Aquestes estades li van permetre continuar participant en les activitats i exposicions que es feien a la ciutat, actes en els quals continuarà participant al llarg de tota la vida. Després de la seva mort, la seva presència continua viva a la ciutat, que acull un dels pocs museus monogràfics dedicats a aquest geni indiscutible de les arts plàstiques del segle XX.