Museu Picasso
Poema de David Jou
(del llibre L'huracà sobre els mapes, Columna edicions, Barcelona 2004)
Combinar pedres antigues amb la novetat del món!:
en aquest palau, gòtic i barroc,
brillen les arrels del geni de Picasso.
Mireu els esbossos, els tempteigs, els atzucacs:
hi ha –no la veieu? – una calidesa màgica:
una voracitat dels ulls,
un desfici de la mà,
una alegria d’explorar,
una gosadia de sentir-se a l’altura de la llum,
que tenen gust de promesa i profecia.
Picasso jove a Barcelona:
gitanes de Nonell,
patis blaus de Rusiñol, retrats de Ramon Casas,
desoris de bordell,
tertúlies, cafès, cabarets, espectacles,
set d’Europa i de futur:
una humanitat prou densa i bigarrada
per saber que el món desborda tumultuosament
i voler-ne esdevenir un sobreixidor de formes.
Ah el blau, ah el rosa, ah l’aplom, per fi,
de sentir-se senyor del propi destí,
veu pròpia, mirada pròpia, vida pròpia:
retrats, arlequins!
I el terrabastall final: la natura,
angulosa i dura,
de Gósol i d’Horta de Sant Joan:
aprendre la lliçó dels marges i les branques,
de les teulades, dels terrats:
angle, traç, geometria!
París, després, donarà color,
marxants, mitjans, altaveus, consagració
a aquest vendaval d’ambició i de gosadia.