Pintura contra el temps

A manera de balanç vital,els darrers anys es produeix un retorn de Picasso a l’autoretrat, bàsicament a través del gravat, tècnica que li permetrà desplegar una narrativitat inèdita a l’oli i la creació de composicions corals d’ampli recorregut iconològic i diversos nivells de lectura. Les sèries més destacades d’autoretrats són a la Suite 347 i a la Suite 156, de quan l’artista tenia entre 86 i 90 anys, on la iconografia bascula de la cita dels grans mestres o l’autoparòdia a la recreació del món circense, grotesc i femení: el seu theatrum mundi. Picasso esdevé un espectador que recrea un personal submón adoptant tota mena de personalitats —un vell impotent, un turista o un nadó— i superant àmpliament el concepte d’autoretrat. L’estiu del 1972, uns mesos abans de morir i malgrat una evident devastació física, insistí a llegar-nos una inquietant sèrie d’autoretrats que constitueix la darrera manifestació del llegendari “Yo” picassià.