L’artista i la model

Michel Leiris considerava el tema de l’artista i la model en Picasso com “un gènere per ell mateix”. Però l’artista rarament es va autoretratar prenent com a model el seu rostre, sinó que emprava arquetips provinents de la iconografia artística, en una de les clàssiques metamorfosis picassianes que no sempre podem descodificar en clau autoreferencial. Sabem que l’escultor de la Suite Vollard dels anys trenta o el pintor de la Suite Verve dels cinquanta responen a correlats biogràfics. Els darrers anys,Picasso va insistir en un tema estructural, la imatge de l’artista, en realitat una sublimació de la seva personalitat. Però no l’atreia tant la idea d’autorepresentar-se com la de reflexionar sobre la imatgeria del creador. I sovint va jugar a l’equívoc, de manera que s’aprecien diverses categories en funció del nivell de remissió a la seva fisonomia: l’autoretrat explícit —la menys habitual—, l’autoretrat amb elements o faccions evocatives i l’autoretrat simbòlic.