“Monsieur Ingres, c’est moi!”

La verificació plàstica dels postulats primitivitzants sobre el propi rostre del 1906-1907 es va reproduir durant els anys 1917-1921, d’acord amb unes propostes neoclassicistes resultat del gir que havia anat experimentant l’obra de Picasso. Podem llegir-hi el “retorn a l’ordre” que va suposar la recuperació de models estètics clàssics durant la segona dècada del segle XX, també en clau picassiana, com un retorn al dibuix com a tècnica essencial. Els autoretrats a l’oli esdevindran una excepció davant d’una rotunda reivindicació del dibuix, sovint amb adaptacions de models ingrescos. Ernest Ansermet afirmava haver vist Picasso saludant-se ell mateix davant del mirall i exclamant: “Monsieur Ingres, c’est moi!”. Quan als anys cinquanta li van preguntar pel seu darrer autoretrat, va dir que l’havia fet l’any 1918, “el dia que va morir Apollinaire”, expressió que simbolitzava deixar enrera tota una època de la seva vida. Tot i que aquesta afirmació de rerefons íntim va ser desmentida per la producció posterior, sí que amagava un pòsit de raó,ja que va trigar molt temps a realitzar un altre conjunt tan significatiu d’autoretrats.