Barcelona, fàbrica d’autoretrats

Picasso afirmava que “la pintura no és pas una qüestió de sensibilitat; cal usurpar el poder; hem de prendre el lloc de la natura i no dependre de les informacions que ens ofereix”. Des de molt aviat, va establir un mètode d’autorepresentació molt personal, de manera que, ja en els primers autoretrats, va eludir el sentit imitatiu propi del gènere i es va allunyar de la seva fisonomia real.

Aquest primer àmbit analitza l’autoretrat centrat en el rostre, el vessant del gènere que va menar els inicis de Picasso. En algunes peces, s’hi detecta encara la formació acadèmica, amb els ocres de la paleta de Llotja, però alhora s’hi evidencien les maneres antiacadèmiques d’una personalitat acusada. D’aquest procés iniciàtic, en destaca la necessitat d’afirmació i un formidable domini de les diverses tècniques dibuixístiques. El gruix dels autoretrats de joventut va ser fet a Barcelona, on Picasso havia arribat amb tretze anys, i aquest primer període va ser l’únic en què aquest gènere va resultar substancial en la seva producció.