Nascut a la Xina l’any 1943, Zhang va sobreviure a la Revolució Cultural i el 1982 va emigrar als Estats Units, d’on va acabar fent-se ciutadà. La seva condició de musulmà el fa sentir-se poc afí a la cultura dominant xinesa i al règim comunista: «Sóc un xinès musulmà. No m’interessen les coses pures: ni la cultura xinesa pura, ni la cultura europea pura. No crec que hi hagi res pur. Només m’interessa barrejar, i que d’aquesta barreja en surti alguna cosa nova.» El fet que triés el cubisme per atacar el Partit Comunista Xinès posa sens dubte de manifest aquesta flexibilitat intel·lectual. Igual que Kuitca, Zhang s’adona de la llibertat singular que el cubisme ofereix als artistes, i recorre a tot el ventall dels seus elements visuals i verbals per formular una crítica que projecta l’hermetisme sovint misteriós de la pràctica de Picasso en el corrent dominant de la protesta política contemporània. Niu d’ocell de Zhang és tant un fill del Guernica com de les Demoiselles.

L’obra de Zhang Hongtu Niu d’ocell a l’estil cubista utilitza aquest ventall de qualitats per articular una confrontació singular entre un estil visual de principis del segle XX i la política del segle XXI. Arran de l’encàrrec que se li va fer perquè realitzés una obra per a una exposició que s’havia de celebrar a l’ambaixada alemanya de Pequín durant els Jocs Olímpics d’estiu del 2008, Zhang va triar l’estil del cubisme analític clàssic per fer una lectura irònica de l’atracció principal de l’esdeveniment, l’estadi de nova construcció conegut amb el nom de «Niu d’ocell».

Per desconstruir aquesta icona tant de forma física com ideològica, va fer servir elements geomètrics, una paleta fosca i citacions puntuals del cubisme: a banda de repetir dibuixos fragmentaris de l’estadi, va manllevar el recurs de Picasso i de Braque a les xifres i a l’escriptura per augmentar l’ambigüitat dels seus espais quasi abstractes, amb uns textos amb què expressava les seves crítiques al govern xinès, que va impulsar els Jocs Olímpics de Pequín per convertir-los en un aparador de l’èxit de la Xina. [...]

Font: Catàleg de l’exposició “Post-Picasso. Reaccions contemporànies”, Michael FitzGerald