Condo ha desenvolupat un estil pictòric únic, utilitzant el traç i el tractament de la pintura virtuosos dels antics mestres per representar temes sorgits, en gran mesura, de la seva imaginació. En el context de la Nova York de principis dels vuitanta, les obres de Condo —a les quals ell anomena “falsos vells mestres”— van fer gala d’una provocativa extemporaneïtat. […] Al llarg de les dues dècades següents, va seguir explorant una extraordinària varietat de territoris estètics, des de l’ornamentalisme manierista fins al cubisme picassià, amb obres que van des de Diego Velázquez a Looney Tunes. Inspirat per un enorme ventall de referències historicoartístiques, Condo va sintetitzar aquests llenguatges i motius pictòrics antics per crear, segons les seves pròpies paraules, “composicions de diversos estats psicològics pintats de maneres diferents”. Condo és excepcionalment prolífic i des de principis dels vuitanta el conjunt de la seva obra és enorme.

Font: The New Museum archive.newmuseum.org/index.php/Detail/Occurrence/Show/occurrence_id/1347

Un quadre recent de George Condo, Compressió VI, és una síntesi de la seva fascinació de quasi trenta anys per la multiplicitat d’estils de Picasso i per les seves relacions amb la història de la pintura. Compressió VI, però, no és una síntesi pedant, sinó més aviat una acumulació d’un ample ventall de motius contraposats en una disposició atapeïda i imbricada tal com el títol indica. L’estudi que Condo fa de la capacitat de la retícula cubista d’incorporar estructures anatòmiques i referències culturals diverses abraça des de les composicions pioneres de Picasso i Braque fins a les «abstraccions figuratives» de Willem de Kooning de finals de la dècada de 1940 i principis de la dècada de 1950.

Durant la dècada de 1980, una mica més tard que el seu amic Basquiat, Condo va interessar-se també per Picasso. Quan s’hi va posar, però, va abraçar-s’hi amb una força que sobrepassa tots els altres artistes contemporanis, tant per l’amplitud i la profunditat amb què s’hi va abocar com per la durada del lligam. [...] La fita més notable de Condo no és la capacitat d’absorbir pràcticament tots els matisos dels diferents estils de Picasso, sinó la seva capacitat de fugir-ne. Gràcies a la seva profunda aprehensió de l’art de Picasso, forja una obra que mira el passat i alhora està íntimament entrellaçada amb la vida de finals del segle XX i principis del XXI.

Font: Catàleg de l’exposició “Post-Picasso. Reaccions contemporànies”, Michael FitzGerald