Des de la seva primera exposició als 13 anys, Guillermo Kuitca (Buenos Aires, 1961) s’ha forjat una trajectòria artística particular, creant obres visualment fascinants que reflecteixen la seva intensa i sovint ambivalent relació amb el seu mitjà primordial: la pintura. […] Des de principis de la dècada del 1980, la seva obra s’ha caracteritzat per haver recorregut a la imatgeria, més concretament a motius espacials i cartogràfics. Ocupen un lloc destacat les imatges d’escenaris teatrals i patis de butaques, plans arquitectònics, mapes de carreteres, llits, seqüències numèriques i carros de recollida d’equipatge, a través de les quals Kuitca explora els temes universals de l’emigració i la desaparició, la intersecció de l’espai privat i el públic, i la importància de la memòria. La seva prolífica carrera inclou un conjunt divers d’obres que convida l’espectador no només a contemplar la seva relació amb la peça que té al davant, sinó també el seu lloc en espais individuals i en el món exterior.

Font: The Hirshhorn Museum www.hirshhorn.si.edu/collection/hirshhorn-past-exhibitions

Kuitca va arribar a [la] tècnica cubista de forma inesperada, però el cubisme i els seus epígons es van convertir en un assumpte primordial de la sèrie. Potser fent al·lusió a la superfície molt treballada del primer dels quadres, Desenllaç I, va dir: «Els cent anys passats em semblaven un espai molt atapeït respecte al qual volia situar-me, però no en forma de pastitx o recreació postmoderna, ni tampoc de forma irònica. Les obres tenen humor, però no són iròniques.»

Aquesta reflexió sobre el segle anterior va prendre dues direccions principals: la vinculació amb els artistes o moviments europeus que van sorgir del cubisme, i la reconsideració de la relació històrica dels artistes llatinoamericans amb el cubisme, [que] va arribar a Sud-amèrica sobretot cap a mitjans de segle, com una onada que es va estendre per molts dels països del subcontinent amb tant d’èxit que es va convertir en l’equivalent d’un estil acadèmic per als artistes que anhelaven ser moderns.

Font: Catàleg de l’exposició “Post-Picasso. Reaccions contemporànies”, Michael FitzGerald