PICASSO POETA

8.11.2019 - 15.3.2020
«Si fos xinès no seria pintor sinó escriptor, escriuria les meves pintures.»
«Al capdavall, totes les arts són una sola. Es pot escriure una pintura amb paraules, com es poden pintar sensacions en un poema.»
Picasso es revela un escriptor a bon dret a partir de 1935; André Breton ja l’havia consagrat amb el seu text «Picasso poète», que es va publicar a Cahiers d’art aquell mateix any. Així i tot, la seva inclinació per les paraules, l’escriptura, la poesia i el llenguatge es remunten a la seva primera joventut, quan redactava petits diaris en forma de cartes que enviava als seus pares.

Aquesta exposició aspira a reflectir la importància de l’escriptura poètica en la trajectòria creadora de Picasso, que convé tractar des d’una òptica global. I és que la presentació dels seus manuscrits, d’una gran bellesa gràfica, constata l’estret lligam que hi ha entre escriptura i pintura i subratlla la complexitat del treball del text (collage, repeticions, variacions, afegits successius…). El seu caràcter autobiogràfic evoca un «diari íntim i sensorial» que despulla poèticament la personalitat de l’artista.

Per això s’hi mostren les fonts i la gènesi de l’escriptor Picasso, les correspondències entre els textos i els quadres, la permanència de determinats temes i l’extraordinària inventiva del poeta, que trinxa el llenguatge com si fos una «massa verbal», amb la mateixa llibertat que aplica a la resta de mitjans. No vacil·la quan es confessa amb el seu amic Roberto Otero: «En el fons soc un poeta descarrilat.»

Exposició

  • Neva al sol (10-01-1934)

    Neva al sol. Aquesta frase, que recull la poesia d’un fenomen meteorològic estrany, exemplifica el gest pletòric de Picasso, que escriu al mateix temps que dibuixa. Presentem cinc de les onze variacions fetes sobre onze fulls de paper Arches, que engendren amb el seu moviment un ritme propi de la cal·ligrafia. Picasso experimenta l’espacialitat de l’escriptura i juga subtilment amb el potencial poètic sonor de les paraules. Les línies que dibuixa formen amorosament les paraules i les imatges. L’O del sol acaba absorbint la neu en la seva rodonesa i es transforma en figura.

    1935

    Llegir (+)

    Picasso sempre va ser sensible a l’escriptura i la bellesa de les paraules. Tanmateix, no és fins al 1935 que aquesta forma d’expressió se li imposa, literalment, com una necessitat. I si bé aquest moment coincideix amb una crisi en la seva vida privada i amb la reorientació del seu treball plàstic, la seva escriptura no és circumstancial, ja que dona fe de la seva relació, profunda i constant, amb les seves preocupacions d’artista. Desitjós d’experimentar amb el seu nou material, Picasso comença per escriure en la seva llengua materna un dilatat text sense puntuació que ocupa més de trenta pàgines de paper Arches. El Picasso poeta, que es complau de ser un home de lletres, esbossa els seus primers apunts en suports diversos, com ara el commovedor quadernet blau, una mena de radiografia en què es revela i exposa obertament. Parla de l’escriptura en procés, de la traducció i dels seus temes predilectes: l’amor, la tauromàquia, el temps, el menjar… Del seu laboratori d’escriptura, en brollen poemes d’allò més variat: poemes riu o en bucle, variacions, poemes rizomàtics o poemes més clàssics, amb rimes i estrofes.

    Pablo Picasso
    «Il neige au soleil», Neva al sol
    París, 10 de gener de 1934. Ploma i tinta xinesa sobre paper de dibuix verjurat. 26,8 × 32,8 cm. Musée national Picasso-Paris. Dació Pablo Picasso, 1979. MP1123 © RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / Thierry Le Mage. Musée national Picasso-Paris. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

    Pablo Picasso
    «sur le dos de l’inmence tranche», Al dors del gran tall de meló ardent
    París, 14 de desembre de 1935. 2.º estado. Ploma, tinta xinesa i llapis de colors sobre paper de dibuix verjurat. 25,5 × 17,2 cm. Musée national Picasso-Paris. Dació Pablo Picasso, 1979. MP1146 (v). © RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / Mathieu Rabeau © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

  • 1936, imatges i paraules

    Entre l’abril i el maig de 1936, durant la seva estada a Juan-les-Pins amb Marie-Thérèse i Maya, Picasso fa quasi cada dia uns dibuixos amb textos en fulls de paper Arches plegats en dos. Aquests dibuixos originen quadres com ara Retrat de noia, del 3 d’abril, o Dona davant del tocador, del 9 d’abril de 1936; de vegades, però, són els quadres l’origen dels textos.
    Així doncs, imatge i paraula estan estretament lligades. Picasso fa diversos estudis de Marie-Thérèse i oposa en el mateix full un perfil molt realista i la reducció esquemàtica d’un cap de filferro. Així mateix, dibuixa nombrosos Minotaures, que no deixen de ser autoretrats.

    1937-1939, la Guerra Civil

    Llegir (+)

    En els textos de l’any 1937, hi planen els desastres provocats per la guerra a Espanya. Entre el 15 i el 18 de juny Picasso fa les dues planxes de Somni i mentida de Franco, que denuncia les brutalitats del franquisme.
    En la vida de l’artista acaba d’entrar una dona nova, Dora Maar, que apareix tant en els textos com en els dibuixos encarnant la Dona plorant (1937). Un quadre violent i sarcàstic denuncia el vincle entre l’Església i l’exèrcit de Franco: Retrat de la marquesa de cul cristià que tira un duro als soldats moros defensors de la Verge (setembre de 1937). En un quadern de febrer i març de 1937, Picasso dibuixa un jeroglífic en una postal dirigida a Dora Maar, la solució del qual és: «Comprar aquesta carta postal porta mala sort.»
    Picasso recupera sovint en els seus gravats els poemes de 1938, com ara el del 8 de febrer (II), que acompanya el gravat del 18 d’octubre del mateix any Bust de dona en una cadira. O com ara el poema del 22 de juny, gravat en majúscules en el llibre il·lustrat Homenatge a Lacourière, editat per Iliazd.

    Pablo Picasso
    Retrat de noia
    Juan-les-Pins, 3 de abril de 1936. Oli sobre tela. 55,5 × 46 cm. Musée national Picasso-Paris. Dación Pablo Picasso, 1979. MP150. RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / Adrien Didierjean © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

    Pablo Picasso
    Banyista a la caseta i paisatge de Juan-les-Pins
    19-21 de abril de 1936, p. 1v. Tinta xinesa i aiguada sobre paper, full doblegat per la meitat. 26 × 17,3 cm. Musée national Picasso-Paris. Dación Pablo Picasso, 1979. MP1157 (v.) © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

  • Teatre

    Gràcies a les obres de teatre i les indicacions escenogràfiques, Picasso es fa un espai total en què pot jugar amb tots els sentits. A Le désir attrapé par la queue (El desig atrapat per la cua), escrit en francès, en cosa de dies i en plena ocupació, els personatges exorcitzen la seva por i canten sobre l’amor, la fam i el fred, i tenen noms com ara Peu Gros, Pastís, Cosina i Cortines.

    Llegir (+)

    Per a l’obra Les quatre petites filles (Les quatre nenes, 1947-1948), escrita també en francès, Picasso empra diversos llapis de color vermell amb tocs de blau. L’acció se situa en un hort en què les nenes (grans) juguen a uns rituals dolços i alhora cruels. Canten i gaudeixen de la relativa alegria que s’ha recuperat després de la guerra al Migdia francès, pletòric de sabors i aromes intensos.
    De la seva darrera obra, El entierro del conde de Orgaz (1957-1958), n’emanen tons més tràgics. És una peça atípica que vulnera la divisió per gèneres; comença amb un diàleg entre uns personatges anomenats 0 i 1 i acaba amb un llarg monòleg, com una lletania malenconiosa. Picasso torna a la seva llengua materna en un homenatge final a l’herència del seu país, que ara li és inaccessible.

    Poemes gravats o litografiats

    Llegir (+)

    Picasso crea diversos conjunts de poemes gravats o litografiats; Poèmes et lithographies, publicat el 1954 per la Galerie Louise Leiris, n’és el més important. Es tracta de textos escrits entre el febrer i el setembre de 1941 i manuscrits i il·lustrats entre el 6 d’abril i el 29 de maig de 1949.
    Impreses al taller de Fernand Mourlot, les catorze litografies que componen el conjunt estan dividides en quatre parts, en què combina text i imatge. Aquests textos ja havien estat publicats el febrer de 1945 amb el títol «Fragments» a L’Éternelle revue.
    Anteriorment, Picasso també havia publicat poemes escrits a mà, com ara «Trozo de almíbar» (1939), que l’artista va escollir per acompanyar El entierro del conde de Orgaz (1969), «XXXIV. El clarín se retuerce…» (1939, fragment del poema escrit el 18 d’abril de 1935), i «Poésie de mots inconnus» (1949).

    Pablo Picasso
    El entierro del conde de Orgaz (facsímil del manuscrit original del llibre)
    Barcelona, 25 d’octubre del 1969 Fons Gustau Gili i Anna Maria Torra. Museu Picasso, Barcelona. Adquisició, 2017 MPB 114.083.15 © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

  • Pierre Reverdy, Pablo Picasso: Le Chant des morts, 1948

    Pierre Reverdy i Pablo Picasso es van conèixer a París cap al 1910. El 1917, Reverdy va publicar «Sur le cubisme» al primer número de la seva revista Nord-Sud. L’amistat entre tots dos artistes els portarà al llarg dels anys a compartir diversos projectes.
    L’any 1944, amb l’alliberament de París, Reverdy va començar a escriure els primers poemes de Le Chant des morts.

    Llegir (+)

    L’editor Tériade va ser l’artífex del projecte. Reverdy va voler autografiar els seus poemes i Picasso els va il·luminar, a la manera dels manuscrits medievals, amb llapis litogràfic vermell. Però Picasso no fa un treball només ornamental, sinó que intervé en cadascuna de les pàgines assenyalant versos, omplint buits, envaint espais amb signes que tant evoquen notacions musicals com un alfabet propi cal·ligrafiat.
    Els quaranta-tres poemes que conformen el llibre de Reverdy, acompanyats de cent vint-i-cinc litografies de Picasso, es poden llegir com un sol poema. La cadència d’una sola veu es converteix en lament, en un cant fúnebre de la condició humana.
    Le Chant des morts es va acabar d’imprimir a París el 30 de setembre de 1948.

    Pierre Reverdy; Pablo Picasso
    Le Chant des morts
    París, Tériade, 1948, portada, pp. 1, 24, 92-93. Llibre il·lustrat amb 125 litografies de Pablo Picasso, estampades al taller de Mourlot Frères (París). 42,5 × 32,7 cm. Fundación Picasso. Museo Casa Natal – Ayuntamiento de Málaga. RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / Hervé Lewandowski © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

    Pierre Reverdy; Pablo Picasso
    Le Chant des morts
    París, Tériade, 1948. Llibre il·lustrat amb 125 litografies de Pablo Picasso, estampades al taller de Mourlot Frères (París). 42,5 × 32,7 cm. Fundación Picasso. Museo Casa Natal – Ayuntamiento de Málaga. RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / Hervé Lewandowski © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

  • Luis de Góngora y Argote, Pablo Picasso: Vingt poèmes, 1948

    El 1948 es publica a París, dins de la col·lecció Les Grands Peintres modernes et le Livre, Vingt poèmes de Góngora, que inclou quaranta-un aiguaforts i aiguatintes al sucre de Picasso estampats per Roger Lacourière, en què combina dibuixos amb sonets manuscrits per ell mateix i adornats amb remarques. Inicia la sèrie amb una còpia de la signatura de Góngora i un retrat del poeta fet a partir d’una pintura del jove Velázquez de 1622.

    Llegir (+)

    Picasso s’havia familiaritzat amb la poesia de Góngora a través dels llibres escolars durant la seva època a la Corunya (1891-1895). Més tard, el 1927, es van commemorar els tres-cents anys de la mort de Góngora, una efemèride celebrada pels poetes coneguts posteriorment com a Generació del 27, i l’any següent Christian Zervos va editar XX Sonnets de Góngora, traduïts al francès per Zdislas Milner i il·lustrats per Ismael G. de la Serna. En aquell moment, Picasso s’havia plantejat il·lustrar-los per a una edició de bibliofília d’Ediciones La Cometa, de l’editorial Gustavo Gili, que finalment no va veure la llum.
    L’estètica del vers gongorí, expressada per mitjà de figures retòriques com ara l’al·literació i l’hipèrbaton, també deixa empremta en l’escriptura de Picasso: «0 no dic res ja sabeu el que dic no dic més ja sabeu el que he dit. 1 se sap el que se sap se sap el sabut» (El entierro del conde de Orgaz, 6-1-1957).

    Pablo Picasso
    Variación sobre el retrato de Góngora deVelázquez
    Francia, 27 de febrero de 1947. [VI], 2.º estado. 38 × 28 cm. MPB 70.759.3. Pablo Picasso; Luis de Góngora, Vingt poèmes. París, 30 de septiembre de 1948. Museu Picasso, Barcelona. Donación Jaime Sabartés. MPB 70.759c. Museu Picasso, Barcelona © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

  • Gènesi i joventut

    La gènesi del Picasso poeta es troba en la seva infància i joventut. Mentre fa els seus primers exercicis artístics amb el llapis i la ploma, sorgeixen els primers intents d’escriptura, que despleguen un ventall de modalitats i recursos literaris variat i suggeridor. Els seus llibres escolars li proporcionen les primeres lectures, la majoria de literatura espanyola, tant de narrativa com poesia: Cervantes, Alarcón, Góngora, Quevedo, Teresa de Ávila, Zorrilla… I de mica en mica descobreix altres autors. És d’aquesta manera que comença a manifestar-se el Picasso escriptor abans que floreixi el Picasso poeta el 1935.

    Llegir (+)

    Amb tot just dotze anys, a la Corunya, elabora uns petits diaris per enviar a la seva família. Va crear tres capçaleres —Azul y blanco, La Coruña i Torre de Hércules— que tenien una clara voluntat periodística: «A l’hora d’enviar a màquines aquest diari no es va rebre cap telegrama», afirma en un d’ells. Seguint l’interès pel periodisme i l’escriptura, el 1901, a Madrid, funda amb Francesc d’Assís Soler la revista Arte Joven, un setmanari sobre literatura i art modernista a l’estil de la revista barcelonina Pèl & Ploma.

    Pablo Picasso
    La xerrameca
    Dibuix sobre paper. Barcelona, 1899-1900. Tinta negra a ploma sobre paper. 23,1 x 21,9 cm. Donació Picasso, Pablo, 1970. Museu Picasso, Barcelona. MPB110337R © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019





Activitats

This line is the present, a càrrec d’Emily Mast

Col·laboració amb la Fundació Joan Brossa.

Divendres 8 de novembre de 2019, a les 20.00 h

Més info



«Liberté!»

Lectura contínua del poema de Paul Eluard.

Dissabte 16 de novembre de 2019, de les 12.00 a les 24.00 h

Més info



Taller familiar: «Ens sobren les paraules!»

Taller familiar

Dissabtes 30 de novembre i 21, 28 de desembre de 2019. Dissabtes 4, 25 de gener i 15, 29 de febrer de 2020

Més info



Simposi: «Au rendez-vous des poètes a Catalunya»

Dijous 28 de novembre de 2019

Més info



Lectura de poemes: Amor i llibertat

Amb Biel Mesquida, Enric Cassasses, Vicenç Altaió, Dolors Miquel, David Caño i Blanca Llum Vidal.

Dijous 23 de gener de 2020

Més info



La restauració del Guernica

Conferència a càrrec de Pilar Sedano, conservadora cap emèrita del departament de Conservació i Restauració del Museo Nacional Reina Sofía.

Dijous, 6 de febrer de 2020

Més info



Catàleg

  • Abecedari Picasso poeta

    «digues cent vegades a i després b i després a b a a i després a b a b i després i després a b c d salt del gripau».
    Picasso Pablo (22.01.1936)

    L’estructura de l’abecedari escau perfectament a la poesia de Picasso, que sempre va sentir predilecció tant per les lletres i les paraules com per l’inventari, la llista i la repetició.

    L’escriptura és per a ell el complement indissociable de la pintura, perquè expressa el que la imatge no pot expressar.

    D’aquí ve també el desig de construir una mena de diccionari abreujat de termes i noms que amb les seves diverses definicions i formes d’ús il·luminin el sentit ocult dels textos i teixeixin un canemàs de fils conductors.

    Aquest abecedari no només aplega els temes recurrents dels escrits, sinó també els diversos protagonistes de la poesia de Picasso: poetes, escriptors, editors, amistats, dones i infants. Permet d’arribar al cor de l’univers picassià tot recorrent la poesia banal de les escenes de la vida quotidiana, l’abecé de les coses, l’amor i l’erotisme, la violència de la guerra o els ritus propiciatoris, i, alhora, proporcionant unes quantes claus de la personalitat, la complexió psíquica i la visió còsmica de l’artista.

    La multiplicitat i diversitat de les entrades es correspon amb la dels autors, cosa que permet accedir a una gran varietat de punts de vista sobre la lectura i la interpretació de la complexa poesia de Picasso.

  • Autors: Androula Michael, Alicia Navarro, Carlos Ferrer Barrera, Cécile Godefroy, Christine Piot, Claustre Rafart i Planas, Emmanuel Guigon, Francesc Cortès, Fabienne Douls, Gilbert Lascault, Georges Sebbag, Jean-Jacques Lebel, Jèssica Jaques Pi, Johan Popelard, Jean-Paul Morel, Jeanne-Yvette Sudour, Laurence Bertrand-Dorléac, Lilie Fauriac, Margarida Cortadella, Mari Cruz Barón, Marc Guastavino, Marie-Laure Bernadac, Nanette Rißler-Pipka, Peter Read, Rafael Inglada, Serge Linarès, Victoria Combalía
    Any: 2019
    Pàgines: 336
    Llengües: català, castellà, francès i anglès
    Format: 16 x 24 cm
    Editor: Fundació Museu Picasso de Barcelona
    Preu: 39€

  • ISBN
    català 978-84-120462-2-9
    castellà 978-84-120462-1-2
    français 978-84-120462-3-6
    english 978-84-120462-4-3

Informació pràctica

Horaris

  • Dilluns tancat
  • De dimarts a diumenge de 9 a 19 h
  • Els dijous de 9 a 21.30 h (portes obertes de 18 h a 21.30 h)

Més informació

Com arribar-hi

Preus

  • Entrada col·lecció: 12 €
  • Entrada combinada, col·lecció + exposició temporal: 12 €
  • Entrada a les exposicions temporals: 6,50 €

Més informació

Compra d’entrades

Premsa