Japonisme

A partir de mitjans segle XIX, l’art japonès va començar a arribar a Occident. No va trigar a introduir-se a les capitals europees on va influir molts artistes de finals de segle, com ara Whistler, Manet, Monet, Van Gogh, Toulouse-Lautrec o Gauguin. La publicació, al 1874, de l’article Japonisme de Philippe Burty, va donar nom a aquest fenomen artístic i cultural. Procedent de París, va assolir especial rellevància a Barcelona a partir de la dècada del 1880.

Quan el 1895 Picasso va arribar per primera vegada a Barcelona, pocs dies abans de fer els catorze anys, va descobrir una ciutat on el japonisme havia arrelat i tenia captivat bona part dels seus cercles artístics, tant bohemis com burgesos. Les botigues especialitzades en art oriental, com El Mikado (1885), o el museu d’objectes japonesos obert al Passeig de Gracia (1880), coexistien a finals de segle amb col·leccionistes privats, artistes i literats, que atorgaven a l’art japonés en general, i a les estampes xilogràfiques en particular, un paper destacat en el si de la renovació artística de l’època del Modernisme.

En l’ambient que Picasso es movia a Barcelona, el japonisme es va manifestar sobretot al cafè-restaurant dels Quatre Gats, que era freqüentat per artistes clarament atrets per les estampes japoneses, com Santiago Rusiñol i Isidre Nonell. Algunes de les obres de finals de segle del mateix Picasso, deixen veure, probablement per osmosi artística, certs rastres del japonisme imperant a l’època.

Llegir Japonisme a l’entorn del jove Picasso, text del catalèg (PDF)

Sadayakko

L’actriu Sadayakko va fascinar Occident i va esdevenir-hi un símbol de la dona japonesa. Formada com a geisha i casada amb un jove i popular actor de teatre, Kawakami Otojirô, va aparèixer als teatres d’Europa l’any 1900. La companyia de Kawakami Otojirô, amb Sadayakko al capdavant, va debutar a París durant l’Exposició Universal de 1900 amb un programa que incloïa també les representacions de la famosa dansa serpentina de Loïe Fuller. L’èxit va ser absolut i l’any següent, Sadayakko va reaparèixer amb una nova gira que va passar per París, la tardor de 1901, i per Barcelona, al mes de maig de 1902. Sadayakko i Picasso van coincidir en espai i temps en totes tres ocasions.

Tentacles

Eros i Tanatos. Aquest va ser l’imaginari ambivalent d’éssers tentaculars que es va forjar a l’Europa de la segona meitat del segle XIX. Al mite dels pops gegants assassins, creat per Victor Hugo a la novela Les travailleurs de la mer (1866), s’hi va afegir, gràcies al fenomen del japonisme finisecular, l’extraordinària difusió que va tenir a l’Europa finisecular una estampa sorprenent, obra de Katsushika Hokusai: una escena eròtica entre un gran pop i una bussejadora procedent de l’àlbum Kinoe no komatsu (1814).

A partir de les descripcions i els comentaris d’influents escriptors i crítics defensors de l’art japonès, com Edmond de Goncourt, Philippe Burty, Joris-Karl Huysmans o Gustave Coquiot, a finals de segle XIX les escenes eròtiques protagonitzades per una bussejadora i un pop van tenir una gran repercussió entre artistes i literats. Aquesta iconografía eròtica, que partia de l’obra de Hokusai, va donar peu a interpretacions i versions diverses, segons els corrents artístics de l’època, com les que en van fer Rodin, Rops i Picasso.

Shunga

L’ukiyo-e és un estil pictòric i d’estampació desenvolupat durant el periode Edo (1600-1867) que descriu els plaers del món urbà: el actors de kabuki, les cortesanes de Yoshiwara, escenes de vida quotidiana, paisatges i escenes eròtiques (shunga), entre d’altres. Per les pintures ukiyo-e es pagaven preus elevats però, els gravats, en canvi, pel fet de produir-se generalment en grans quantitats, eren més econòmics i estaven a l’àbast del gran públic. Inicialment, la tècnica dels gravats es limitava a impressions en blanc i negre, ocasionalment amb l’amplicació manual de color. A la segona meitat del segle XVIII, els artesans van revolucionar el gènere produint gravats amb l’ús de diverses planxes de color.

Tot i que es podria pensar que es tracta d’un gènere menor, el fet és que els gravats eròtics, actualment coneguts com a shunga, va ser precisament tot el contrari i al Japó van esdevenir un dels gèneres més productius i més difosos, malgrat la censura amb que van haver de conviure. Tots els artístes famosos en van fer, des de Moronobu i Sukenobu, fins a Utamaro, Hokusai i Kunisada.

Els gravats shunga es van difondre amb tipologies i formats diversos. Els llibres i les estampes eròtiques eren utilitzats tant per a la formació sexual com per a ús privat. Aquesta gran diversitat va fer precisament que dintre d’aquest gènere convisquessin peces de gran qualitat, com ho són les obres mestres de finals segle XVIII amb altres llibres o amb estampes soltes, de gran difusió, que es produïen amb una finalitat merament pornogràfica i comercial.

Picasso – shunga

Les estampes shunga van ser col·leccionades per molts artistes, com Audrey Beardsley, Edgard Degas, Henri de Toulouse-Lautrec, Gustave Klimt, Auguste Rodin, i Pablo Picasso.

Picasso va col·leccionar 61 estampes de grans artistes japonesos. Moltes daten de l’època daurada de l’ukiyo-e, és a dir, de la segona meitat del segle XVIII. Són obres de Nishikawa Sukenobu, Isoda Koryûsai, Torii Kiyonaga, Katsukawa Shunchô, Kitagawa Utamaro o Kikukawa Eizan, entre d’altres.

L’inventari dels béns de Picasso, indica que bona part d’aquests gravats japonesos procedien de la successió del diplomàtic Philippe Berthelot, mort l’any 1934. De totes maneres, anys abans Picasso ja tenia com a mínim un gravat japonès, tal i com ho confirmen dues fotogafies que el mateix artista va fer dels seus amics Auguste Herbin i Marie Laurencin a l’estudi del Boulevard Clichy. Si s’observa detingudament la fotografia d’Herbin es pot distingir, arrepenjada en un dels panys de paret del taller de Picasso, l’estampa Hanahito de Kikukawa Eizan; d’altra banda, les teles a mig pintar que hi apareixen permeten assegurar que aquesta fotografia va ser feta l’any 1911.

Picasso no es va desprendre mai de cap d’aquestes estampes japoneses. No és d’estranyar, doncs, que en algun moment es convertissin en font d’inspiració. Encara que l’artista va defugir sempre tota manifestació d’exotisme, durant els últims anys de la seva vida es va dedicar a representar escenes sexuals amb total llibertat, com un exorcisme de la mort que s’atansa. Els dibuixos i els gravats dels últims anys rivalitzen en gosadia amb les estampes shunga i hi estableixen un diàleg compositiu i d’estil.

Llegir En diàleg amb l’art japonès, text del catalèg (PDF)