Versió per imprimir
Devorar Paris. Picasso 1900-1907 «Amb els teus quadres, és com si ens volguessis - fer menjar estopa i beure querosè.» Braque a Picasso, 1907 Aquesta exposició mostra l’evolució de Picasso des que va arribar el 1900 a París, on va descobrir una activa comunitat artística internacional, fins als anys 1907-1908, en què va assolir la condició de capdavanter de l’avantguarda de la capital francesa. El contacte directe que l’artista va tenir amb obres de pintors i escultors com Van Gogh, Gauguin, Puvis de Chavannes, Toulouse-Lautrec, Rodin, Steinlen i d’altres va constituir per a ell una revelació. Picasso hi va tenir una reacció immediata, que es va reflectir tant en la seva descoberta de noves tècniques pictòriques i gràfiques com en una consagració a una nova temàtica basada en les seves pròpies experiències de la vida i l’art moderns. Encara que Picasso va ser acusat pels crítics d’imitar l’obra dels artistes que l’havien impressionat a París, aquest retret es pot considerar del tot fora de lloc. Picasso no va ser mai un imitador (cap obra seva es pot confondre amb la de ningú altre), sinó que es va servir de les innovacions dels seus contemporanis, com també de la història de l’art, per forjar-se un estil personal. L’any 1907 Picasso havia esdevingut un artista reconegut internacionalment, però els seus mètodes de treball i els seus experiments, que són el punt focal dels anys que cobreix aquesta exposició, són els mateixos que els que van sustentar tota la seva carrera.

La descoberta de París

Picasso va arribar a París amb dinou anys a finals d’octubre del 1900 a temps per veure el seu quadre Darrers moments (tapat posteriorment amb una altra pintura), que s’exhibia al pavelló espanyol de l’Exposició Universal. Amb els seus amics barcelonins Carles Casagemas i Manuel Pallarès es va instal·lar en un estudi de Montmartre on, enfilats sobre la ciutat, van descobrir una activa comunitat d’artistes majoritàriament estrangers que hi havien anat per fer carrera a la capital francesa. Aquesta primera estada va ser breu —se’n va anar al desembre— però l’efecte que va tenir sobre la seva obra va ser immediat. L’obra que va fer durant el seu primer viatge a París i al llarg de l’any següent indica que va trobar inspiració en artistes de qui veia obres per primera vegada com Toulouse-Lautrec, Steinlen i Van Gogh.

L’exposició del 1901 a la galeria Vollard - i les il·lustracions per a revistes

El marxant barceloní Pere Mañach, que vivia a París, va encarregar-se que l’obra de Picasso s’exhibís amb la del basc Francisco Iturrino en una exposició conjunta a la prestigiosa galeria Vollard. Picasso hi va exposar més de 65 quadres i dibuixos, incloent-hi naturaleses mortes, escenes de carrer i molts retrats de dones, des de clientes distingides de cafès fins a prostitutes i vedettes. Com molts dels altres artistes estrangers que vivien al París al tombant de segle, Picasso també va treballar com a artista gràfic i va publicar dibuixos de personatges del món de l’espectacle en revistes franceses com Le Frou-Frou.

La reputació de Van Gogh a París

La modesta reputació que Van Gogh havia guanyat en vida als cercles avantguardistes francesos va augmentar exponencialment a partir del seu suïcidi al juliol del 1890. L’any 1895 es va triar un grup de quadres seus per celebrar la inauguració de la galeria Vollard al carrer Laffitte, i a la galeria Bernheim-Jeune se’n va fer una exposició de més de 70 pintures i dibuixos l’any 1901. A l’època en què Picasso i altres artistes estrangers joves es van instal·lar a la capital francesa, l’obra de Van Gogh, i sobretot la utilització d’una pinzellada vigorosa amb empastaments i colors vius, començava a atraure seguidors. «El jove i arrauxat Picasso es devia identificar a l’acte amb la imatge predominant de Van Gogh com a artista visionari i geni enfilat en un pinacle solitari que ho va sacrificar tot pel seu art.» (Nienke Bakker, «La fama de Vincent Van Gogh al París de voltants de 1900», p. 93)

Picasso simbolista

La pinzellada vigorosa de Picasso i les seves escenes plenes de vida van deixar pas, a finals del 1901, a una paleta més evocadora i a temes amb contingut simbòlic. L’artista va afirmar una vegada que va ser el suïcidi de Carles Casagemas (a París, al febrer del 1901) el que el va empènyer a pintar amb blau. La tria d’una gamma limitada de colors va ser també per a ell una manera de centrar-se en la forma i de crear una atmosfera poètica. Les composicions que va fer sobre la trista situació de la gent pobre com ara les recluses de la presó de Saint-Lazare, estan tractades amb la mateixa dignitat que es troba a les pintures de Van Gogh, Gauguin i Puvis de Chavannes, els murals del qual, dedicats al tema de la caritat, Picasso va estudiar al Panteó. D’altra banda, durant algunes èpoques de concentrada invenció formal, Picasso es va fixar sovint en l’escultura, com per exemple en les figures de bronze de Rodin per a plasmar les seves idees sobre el volum i les diferents qualitats expressives de la forma tridimensional.

Picasso al Bateau-Lavoir

Picasso es va instal·lar de forma permanent a París l’any 1904, i va ocupar l’estudi del pis de dalt del Bateau-Lavoir on anteriorment havia viscut l’escultor basc Paco Durrio. Aquesta laberíntica construcció de fusta ja era la llar de tota una colla de pintors, escultors, escriptors i models, molts dels quals van formar part de l’entorn en què les idees artístiques de Picasso van evolucionar vertiginosament al llarg d’aquells anys. Fernande Olivier, que en aquella època treballava de model per a diferents artistes, vivia amb Ricard i Benedetta Canals al Bateau-Lavoir, on va conèixer Picasso el 1904. Van viure junts fins al 1912.

El gran salt

Picasso havia arribat a París l’any 1900 sent un jove pintor espanyol de formació provinciana, i el 1907 ja havia adquirit la condició de capdavanter de l’avantguarda francesa. La seva resposta a l’ambient artístic de la capital havia sigut servir-se de les troballes dels seus contemporanis, com també de la història de l’art, per forjar-se un estil personal. Entre el 1906 i el 1907, les seves fonts d’inspiració anaven de Cézanne i Matisse a les escultures ibèriques i l’art africà. Les pintures i els dibuixos d’aquesta última secció mostren les diferents tècniques revolucionàries amb què Picasso va saber crear noves formes i composicions que van canviar el curs de l’art del segle.