Museu Picasso 29 de maig / 20.00 h.

Beatriz Preciado

Filòsof i activista queer, Investigador Associat a la Université Paris VIII

El burdell d’Estat: Sexe, Biopolítica i Deute en la construcció utòpica d’Europa a partir de Restif de la Bretonne Beatriz

Pocs anys abans de la Revolució Francesa, el 1769, l’escriptor Restif de la Bretonne dissenya un pla per a la construcció d’una xarxa de prostíbuls estatals a Europa destinats a “netejar els carrers de les ciutats del perill que susciten les dones solitàries, extraviades i vagabundes”. Concebut per Restif com un dispositiu biopolític d’higiene urbana per prevenir i curar la sífilis a Europa, el prostíbul estatal funciona amb l’economia del deute: les treballadores, acusades de propagar la sífilis o de pervertir la moral, entren al bordell amb un deute que hauran de pagar i que, a poc a poc, es revelarà impagable. El prostíbul estatal de Restif com a utopia europea apareix avui com un model crític per pensar la construcció actual d’Europa al voltant del deute, les noves formes d’acumulació capitalista, les polítiques de l’empresonament preventiu i l’explotació de la força del treball sexual.

Museu Picasso
Centre de Coneixement i Recerca del Museu
Plaça Sabartés, 1. 08003 Barcelona

Centre Cívic Pati Llimona 29 de maig / 19.00 h.

Nancy Garín i Col·lectiu al hanan-Les lícites, Historiadora de l’art // Col·lectiu al hanan-Les Lícites

L’eficàcia del discurs sexista es manifesta, especialment, en la vigència del mur històric que s’ha alçat entre les “dones dolentes” i les “dones decents”, i que ha provocat l’aïllament social de les prostitutes i la insolidaritat entre dones. Fins fa tan sols uns anys, els moviments feministes han marginat les dones prostitutes en no sumar les seves veus com a subjectes protagonistes en les lluites pels drets. La ideologia feminista ha col·laborat ingènuament en la discriminació de les treballadores sexuals, en secundar la visió victimista i alienada de la dona prostituta, persona incapacitada per actuar de manera autònoma i generar les seves estratègies. L’activitat sexual remunerada de la prostituta ha estat vista pel feminisme clàssic com la màxima expressió de la subordinació de les dones. Per la seva banda, l’estigma de puta és una eina molt eficaç per controlar la resta de les dones i perpetuar la insolidaritat femenina. No hi ha cap insult pitjor per a una dona que ser acusada de puta. Per aquesta raó, les dones que busquem ser acceptades socialment ens esforcem molt a allunyar-nos de l’adjudicació d’aquesta etiqueta denigrant, tot i que sovint fracassem en l’esforç. Qualsevol dona pot, en qualsevol moment, ser considerada “massa autònoma” i dissident perillosa de l’organització social sexista que ens nega el dret a l’autodefinició i, per tant, a l’autonomia. L’estigma de puta s’encarrega de mantenir les dones a ratlla, de castigar-nos si ens atrevim a traspassar les conductes assignades socialment a cadascun dels sexes. Per tant, resulta encertada la reflexió de Gail Pheterson que planteja que, mentre hi hagi una sola dona discriminada per raó de la seva vida sexual, totes les dones ens trobem en una posició vulnerable en matèria de discriminació. Contra tot pronòstic, el món de la prostitució també és el nostre món.

(Fragment d’ un text d’Isabel Holgado Fernández, Antropòloga. Membre del Col·lectiu al-hanan Les Lícites)

Centre Cívic Pati Llimona, amb la col·laboració de Col·lectiu al hanan-Les lícites
c/ Regomir, 3. 08002 Barcelona
Tel. 93 256 61 00
ccpatillimona@patillimona.net
www.bcn.cat/centrecivicpatillimona

Museu Picasso 29 de maig / 18.30 h.

Salvador Cayuela

Investigador Doctor de la Càtedra Jean Monnet de la Universidad de Murcia, en la que participa amb al seu titular, el Prof. Dr. Klaus Schriewer.

Construint al productor ideal. Mecanismes de subjectivació i resistencies a l’Espanya franquista

Els objectius principals de qualsevol sistema polític són, d’una banda, fer augmentar les forces de l’Estat i, de l’altra, disminuir la capacitat contestatària dels individus. En aquest sentit, el règim franquista no és una excepció, i per això va haver d’organitzar des del començament tot un conjunt de mecanismes de disciplinarització, normalització i regulació dels individus i les poblacions que permetessin la reproducció i legitimació del sistema, d’una banda, però que, d’altra banda, havien de ser incapaces de minimitzar les resistències que permetrien, al capdavall, el final de la dictadura.

Museu Picasso
Centre de Coneixement i Recerca del Museu
Plaça Sabartés, 1. 08003 Barcelona

RAI Art 29 de maig / 19.00 h.

Alejandra Riera, Artista

< … - histoire(s) du présent - … > Consideracions inactuals sobre la política de les imatges a la guerra en curs. Presentació lliure.

La qüestió de ser sensible a les coses essencials que es troben davant dels nostres ulls no és del tot actual. La publicació o la difusió d’idees diferents a una escala més àmplia no estan exemptes de riscos. Sabem que la nostra economia no és l’adequada. Tampoc no ho era quan, el 1929, Kracauer va publicar Els empleats en forma de dotze articles a la secció literària i cultural del Frankfurter Zeitung (abans d’editar-los com a llibre). En aquella època, Kracauer descriu la condició del treballador com una cosa que no s’havia “analitzat” prou per la seva proximitat excessiva. “I què succeeix amb els empleats mateixos?”, reflexiona, “encara són menys conscients que els altres de la situació en què es troben. Tanmateix, tots poden observar la manera com viuen. Aquesta exposició a la mirada dels altres és precisament el que impedeix que es descobreixi, com succeeix a ‘La carta robada’ d’Edgar Poe. Ningú no troba la carta perquè és a la vista de tothom. Sense cap mena de dubte, hi ha forces considerables en joc que fan que no ens adonem de res.”

RAI Art
c/ Carders 12, principal. 08003 Barcelona
Tel. 692 104 312
rai-art@pangea.org
rai.pangea.org