Museu Picasso 17 de maig / 19.00 h.

Agustín García Calvo

Professor Emèrit de La UCM

De l’obra al preu i a l’autor

Un article recent: Una de les meves nétes, l’Araceli, que és la mitjana, està a punt de fer dotze anys i sembla que és la més eixerida o la que més bocabadat em deixa amb les seves gràcies. Ja fa no sé quants mesos que li ha agafat per venir cada tarda, amb l’ordinadoret que els seus pares li van comprar, i s’exercita fent poesies d’ordinador, és a dir, caçant paraules d’un repertori dels textos més dispars, i les aplega per compondre –ni a l’atzar ni amb intenció– una poesia formal, amb les síl·labes i el metre, i un sentit de vegades d’allò més extravagant. Com avui, que, mentre recollia el daixonses i els papers, va i em diu: –Apa, Yeyo, me’n vaig, que he quedat amb els de Las Cocheras, ja saps. –Ja. –Adéu i molts petons. –I no vols una propineta, com sempre? –Doncs no, ves per on. –Com és? –Doncs perquè he vist que els diners no són res. –Què dius ara, Araceli?, que t’has fet d’aquells que menyspreen els diners i la banca i guanyar-se la vida, que volen altres coses més de debò? –Va, Yeyo, ara no em confonguis amb aquells que saben de la vida i que, fins i tot, prediquen en manuals sobre com viure millor, que es venen molt: doncs no. –Doncs què? –Senzillament he descobert que els diners no són res. –Res? Algú et diria que ho són tot, perquè amb diners ho pots tenir tot o, vaja, gairebé tot, no? –Doncs per això, home: no t’adones que, per tal que pugui ser tot, no ha de ser res? –Ja: que no és res palpable. –Que no és res!, i punt: digues- me, vejam, aquest bitllet de vint que em volies donar, quant val?, què pot donar de si? –Doncs un entrepà, una entrada per al cine, infinitat de coses... –Sí, però, per a això, no veus que ha de ser res, no fer olor de res, no tenir gust de res? –Ni tocar-lo? –Ni tocar-lo, perquè el que de debò estàs tocant són números, i qui palpa els números? –Són coses que seran, que vindran després. –I, per tant, ara no han de ser res. –I aleshores, ara no hi ha res? –Alguna cosa hi haurà, mestre, segur que sí; però, sigui el que sigui, diners segur que no. –Que buit que em deixes, Araceli! Té, agafa el bitllet de vint: total, pel que és... –Au, vine, trosset de futur, i deixa’m que et grati una mica la barba, que això potser és alguna cosa, no? –Almenys no val per a una altra cosa, oi? –O no tan mentida.

(nota: es respecta l’ortografía de l’escriptor)

(nota: per motius de salut aquesta intervenció està suspesa provisionalment)

Museu Picasso
Centre de Coneixement i Recerca del Museu
Plaça Sabartés, 1. 08003 Barcelona

Llibreria Icària 17 de maig / 19.00 h.

Observatorio Metropolitano

Beatriz García

Carta dels comuns

Era el moment de pensar. I els comitès de suport es van proposar fer inventari del saqueig. No es podien dedicar simplement a gestionar la misèria. Les protestes i les lluites incipients, sempre reprimides, van tenir com a resultar la redacció d’una espècie de constitució per a la defensa dels béns de tots. Miraven de revertir la situació i establir els drets que corresponien a tots els habitants de la ciutat de Madrid. Aquesta llei es va conèixer popularment per Carta de los Comunales. Per redactar-la es van inspirar en l’època de l’edat mitjana perquè, entre lligalls i furs antics, van trobar una paraula –comú– que no es podia definir ni per referència a la propietat privada ni a l’Estat. La Carta encarnava l’esperit del moment, propugnava un nou estatut ciutadà pel qual les institucions públiques quedessin igualment exorcitzades de la burocràcia i dels interessos econòmics, reinventades lluny de la classe política i els fluxos financers.

(de la introducció a la Carta dels Comuns)

Llibreria Icària
c/ Arc de Sant Cristòfol, 11-23
08003 Barcelona
Tel. 93 269 13 75
info@icarialibreria.com
www.icariaeditorial.com