Un projecte de Pedro G. Romero,
comissariat per l'artista i Valentín Roma

Per més informació sobre l'Archivo F.X. fxysudoble.com

L’Archivo F.X. opera al voltant de les taxonomies i classificands que relacionen el llenguatge i la realitat. La base per a aquestes operacions és un vast arxiu d’imatges de la iconoclàstia política antisacramental a Espanya entre 1845 i 1945, les quals s’ordenen sota un índex crític de termes que provenen de les construccions visuals de l’ampli camp del projecte modern.

Des de finals de la dècada dels noranta, l’Archivo F.X. treballa en diverses direccions, ja sigui recopilant imatges i documents que mostren la importància que el fenomen assolí a l’Estat espanyol des de finals del segle XIX fins a mitjan segle XX, impulsant mitjançant seminaris i publicacions la reflexió sobre aquest tema, o bé activant des de les pràctiques artístiques, socials i polítiques la rellevància de la iconoclàstia com a element constitutiu dels comportaments i les formes de la nostra comunitat.

En aquest sentit, en els últims anys, l’Archivo F.X. ha abordat una sèrie d’àrees de treball –la comunitat política, l’ordre econòmic, la violència instituent–, que es concreten al voltant de l’economia, un tema al qual ja va dedicar algunes temptatives anteriors –Silo, La comunitat inconfessable, Don Dinero; Wirtschaft / Ökonimie / Konjuntur– que ara se sumen a aquesta línia discursiva.Com en altres projectes, l’Archivo F.X. part del propi registre de l’economia en les representacions –imatges, definicions i llegendes– que emmagatzema: rostres desfigurats, edificis devastats que mostren les seves veritables estructures, temples confiscats per a nous usos comunitaris, or i plata, fins i tot paper moneda, tot això lliurat a les flames, és a dir, al desinterès absolut de la destrucció.

A partir d’aquí, d’aquest grau zero de l’economia, s’han explorat eines concomitants: la despesa zero que John Ruskin proposava per a la relació de l’obra d’art i les coses del món, el valor zero que donava William Carlos Williams a la feina performativa de l’art, que no pot basar-se en una alteració del valor de la mercaderia; o les restes de Felipe Aláiz, qui va escriure: “Un quadre pot tenir un valor en pessetes o en dòlars. Això és evident perquè el quadre es ven. Si el quadre es pignora per deu mil pessetes i és un paisatge, un hort que només val dos mil en el mercat corrent, què podem pensar del mercat d’horts i del mercat de quadres?”.

En efecte, l’economia es comprèn com economia de l’art entesa, no només en relació amb les operacions de compravenda i preu, la borsa de valors artístics que deia Silverio Lanza, sinó també com el repartiment, classificació i taxonomia de les coses de l’art al món, i fins i tot d’economia en el sentit de contenció o adequada distribució de dons, recursos materials o expressius. Aquesta restricció del camp obeeix a la constatació segons la qual, i en contra del que s’ha comprès fins ara, la superestructura artística moderna ha estat, no resultat, sinó avantguarda de les operacions del capitalisme financer, lloc privilegiat del seu experiment i, possiblement, laboratori de la seva transformació. Aquesta doble articulació entre economia i estètica, entre el poder i la glòria, ens remet al Giorgio Agamben que qüestiona el procés modern de secularització i que recupera l’aplicació efectiva de la profanació, retornant a aquesta paraula el seu sentit original, aquella acció que retornava les coses al seu ús comú.