Versió per imprimir

Primers anys: el dibuix i la figura humana

Al llarg de la seva carrera, tant Degas com Picasso es van centrar sobretot en la figura humana, una obsessió filla de la formació artística primerenca de tots dos artistes. Separats per gairebé mig segle, tots dos van començar el seu aprenentatge dibuixant, primer a partir de motllos de guix i després de models nus, i copiant grans obres d’art figuratives del passat. Degas no va trigar a rebel·lar-se contra aquest mètode i va emprendre un llarg viatge de formació per Itàlia. Picasso, que va manifestar un talent notable ja de petit i rebia l’orientació del seu pare, que era professor de belles arts, va negar-se a acabar els seus estudis a la Real Academia de San Fernando de Madrid, i, als setze anys, va començar a emular de forma conscient estils més abstractes i avantguardistes. Tots dos artistes van continuar tenint tota la vida el dibuix com a pedra angular de la seva obra, encara que Picasso, a diferència de Degas, es va dedicar posteriorment a treballar a partir de la memòria i la imaginació més que no pas a partir de models llogats.

París: Picasso descobreix Degas

Cada un en les seves circumstàncies respectives, el retrat va permetre tant a Degas com a Picasso passar dels temes acadèmics a una iconografia urbana moderna. Al 1899, a Barcelona, Picasso es va incorporar al grup d’artistes que es reunien a Els Quatre Gats i va rebre la influència de pintors com Ramon Casas, que havia estat a París i havia vist l’obra dels impressionistes, Degas inclòs. Els retrats de traços marcats que Picasso va fer al tombant de segle recorden no només els de Casas, sinó també els de Degas i els seus seguidors parisencs. Picasso va anar per primera vegada a París al 1900, quan la màgia i el prestigi artístic de la ciutat estava potser en el seu punt àlgid. Es va allotjar a casa d’uns amics catalans al barri d’artistes de Montmartre, i va viure l’ambient de carrer i dels bars i els cabarets de moda. En aquella època Degas, que vivia a prop, passava de la seixantena i encara era admirat pels seus quadres pioners sobre aquests temes. Al 1904, quan Picasso es va instal·lar a París, ja havia fet moltes escenes caricaturesques de cabaret, i també recreacions d’uns quants dels quadres més famosos i controvertits de Degas, com ara Al cafè (L’Absinthe).

El món íntim de les dones

Tot i ser un solter recalcitrant vist com un misogin en el seu temps, Degas sentia una fascinació tan gran per les dones que van acabar dominant en la seva obra en tots els mitjans. A més a més de nombrosos retrats notables per la seva identificació amb el model, la seva penetració i la seva franquesa, va fer centenars de representacions de dones rentant-se i pentinant-se, relegant l’assumpte mitològic en favor de la contemporaneïtat. També per a Picasso les dones van ser sempre el tema principal, i, igual que en el cas de Degas, els retrats de dones del seu món coexisteixen amb representacions genèriques de nus. Al 1906, en què les escenes de bany van dominar breument la seva obra, Picasso va adoptar una forma de classicisme volgudament «primitiva» inspirant-se en la simplificació atrevida de l’estil últim de Degas. Les subhastes pòstumes del contingut del taller de Degas que es van fer entre el 1918 i el 1919 van treure al mercat un munt de dibuixos i quadres. L’interès de Picasso per Degas va revifar, i durant la resta de la seva vida va realitzar periòdicament sèries sobre escenes de toaleta, no pas imitant pròpiament Degas però sí reconeixent-lo com a precursor i recreant les seves postures i tècniques més característiques.

El ballet: homenatge i humor

La generació de Picasso coneixia Degas com «el pintor de les ballarines». Picasso va manifestar poc interès pel ballet de jove, però la fascinació cada vegada més gran que va anar sentint per l’art de Degas amb el pas del temps va acabar incloent la seva iconografia de la dansa. Durant els primers anys que va passar a París, Picasso va fer unes quantes recreacions colpidores de la famosa Jove ballarina de catorze anys de Degas, que devia conèixer d’haver-ne sentit a parlar i de reproduccions dels estudis preparatoris. També es va familiaritzar més amb els quadres de ballet de Degas perquè a París se’n van exposar molts a partir del 1917, any de la mort de l’artista. En aquella època Picasso treballava fent dissenys escenogràfics i de vestuari per a l’empresari de ballet Serge de Diaghilev, i havia conegut la que havia de ser la seva dona, la ballarina Olga Khokhlova. De forma semblant a Degas, que havia retratat ballarines a l’escenari i a la classe de ball, Picasso va fer estudis d’Olga i de la companyia de Diaghilev. Uns deu anys més tard, Picasso també va realitzar una sèrie de figuretes de guix que recorden els bronzes de ballarines de Degas que havia vist a una exposició recent.

Les banyistes ballarines de Picasso

Degas va fer escultures de cera, guix i altres materials al llarg de bona part de la seva carrera, però només en va exposar una al públic: Jove ballarina de catorze anys. Després de la seva mort, al 1917, es van fondre en bronze setanta-quatre de les escultures que es van trobar, quasi totes representacions de ballarines nues. Van poder-se veure en moltes exposicions, com per exemple en una de molt important que es va fer a París al 1931. Se sap que Picasso va anar a aquesta exposició, i pot ser que s’hi inspirés per fer algunes escultures de guix de ballarines de mida semblant. Aquestes banyistes ballarines de Picasso, divertides i originals, semblen retre homenatge a les del seu predecessor sense imitar-les.

Escenes de bordell: l’artista com a voyeur

Els monotips que retraten la vida dels bordells parisencs que Degas va fer cap al final de la dècada de 1870 tenien un atractiu extraordinari per a Picasso, que havia creat les seves primeres escenes del món de la prostitució poc abans de la seva primera visita a París. Podria ser que fos Ambroise Vollard –el galerista que al 1901 va organitzar la primera exposició de Picasso a París– qui va fer conèixer al jove pintor aquest vessant poc conegut de l’obra de l’artista francès. Entre el 1958 i el 1960, Picasso va satisfer una ambició que acariciava de feia temps comprant per a la seva col·lecció nou dels monotips de Degas sobre escenes de bordell. D’altra banda, és en la seva obra tardana que l’admiració de Picasso va trobar una expressió més explícita: en un gran nombre de gravats del 1968 es poden trobar molts ressons de la iconografia i la tècnica de Degas, mentre que al març del 1971 Picasso va començar una sèrie de trenta-nou aiguaforts en què Degas apareix com a client d’un bordell. Convençut que Degas s’assemblava al seu pare, i veient-lo com un alter ego, Picasso va continuar fent-lo aparèixer en els seus dibuixos fins pocs mesos abans de la seva mort, a noranta-un anys, l’abril del 1973.