Museu Picasso

Sala

Fes clic sobre l’imatge per ampliar la informació

1

La complexitat psicològica precoç dels retrats del jove Picasso anticipa una tècnica del retrat més madura. El febrer de 1900, amb 18 anys, l’artista va presentar una exposició a Quatre Gats de nombrosos dibuixos naturalistes, executats amb rapidesa, dels assidus a la taverna. També va fer caricatures en miniatura, a partir de les quals desenvolupava la imatge definitiva amb l’ajut de múltiples esbossos. Amb els marcs dibuixats a mà, estaven pensades per ser reproduïdes en revistes, tot i que finalment només unes quantes es van arribar a publicar.

2

En 1901 Picasso va presentar la seva primera exposició a París. Els retrats de l’època, com Bibi-la-Purée i Gustave Coquiot, reflecteixen la descoberta de Toulouse-Lautrec en trencar el decòrum amb un to vulgar i còmic i una tosca tècnica pictòrica. El 1904 es va instal·lar a París de manera permanent i el seu cercle d’amics francesos es va ampliar gradualment per incloure, entre d’altres, Guillaume Apollinaire, André Salmon i Jean Cocteau. Com la seva colla de Barcelona, van ser objecte de caricatures enginyoses i ocasionalment escatològiques.

3

Els retrats de Fernande Olivier reflecteixen l’evolució dramàtica de l’art de Picasso durant la seva relació, que va començar el 1905 durant la seva romàntica època del «circ» i que va acabar el 1912, en ple apogeu de la fase «analítica» del cubisme. A partir del 1914 portà a terme de manera ocasional obres amb un llenguatge naturalista, i l’experiència de veure art clàssic i renaixentista a Itàlia va esperonar aquest desenvolupament. També ho va fer el tipus de bellesa d’Olga Khoklova, la seva primera muller, a qui va conèixer al 191 i que despertà en ell el record de les aristocràtiques dones dels retrats d’Ingres.

4

El geni de Picasso per ajustar l’estil al model s’exemplifica amb els tres retrats femenins del 1938. En el cas de Marie-Thérèse Walter, va fer servir l’estil sinuós i curvilini que associava a una sensualitat voluptuosa; combinant-lo amb línies suaus, va suggerir la seva delicadesa innata. Nusch Éluard, al contrari, sembla representada com un mosaic de formes planes, fines i anguloses, amb una aplicació tan dèbil del carbó que les zones fosques semblen translúcides, l’equivalent perfecte a la lleugeresa i delicadesa reals de la seva estructura òssia. Per al retrat de Dora Maar, Picasso va optar per la tinta i una línia fina: fluida, difícil de controlar, visualment cridanera, la tinta s’ajusta al seu temperament volàtil.

5

El geni de Picasso per al dibuix i la pintura monocromàtica no va excloure l’alternativa del color cridaner i el patró pla. Amb la seva paleta vívida i abstracta i les seves composicions decoratives, les pintures caricaturesques de Lee Miller i Nusch Éluard somrient maliciosament recorden l’estètica dels cartells. Per al retrat de la seva entusiasta filla Maya, Picasso va parodiar l’estil de l’art infantil. Però en el retrat d’Olga, pintat el 1935, quan la relació de la parella s’acostava a un amarg final, l’estil caricaturesc resulta en patetisme en lloc de comèdia.
La relació de Picasso amb Dora Maar va coincidir amb la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, i ella es va convertir per a ell en l’encarnació del sofriment humà.

6

Jaume Sabartés va ser retratat en més ocasions que cap altre amic de Picasso. En una conversa amb ell, Sabartés va confessar que desitjava ser com els cavallers dels retrats espanyols del segle XVI. Picasso va respondre amb una pintura tragicòmica en la qual els trets de Sabartés es van sotmetre a les distorsions característiques dels seus retrats durant els anys de la guerra.

Als anys cinquanta, el diàleg compulsiu de Picasso amb l’obra dels seus artistes predilectes va generar una extensa sèrie de variacions de les seves obres mestres. Tractava els grans mestres de manera tan irreverent com tractava els seus amics íntims i no dubtava a caricaturitzar-los o parodiar la seva obra.

7

Las Meninas

Picasso es va negar a tornar a Espanya mentre Franco continués al poder, però acabada la guerra va expressar la seva lleialtat als mestres espanyols a través dels seus quadres. La seva resposta va suposar una reinterpretació radical destinada a tancar la distància entre l’època dels mestres i la seva. El retrat de Françoise Gilot recorda la reina entronitzada dels retrats reials de Velázquez: la seva successora, Jacqueline Roque, es mostra igualment règia en el gran quadre en què apareix asseguda a l’ombra d’una porta que s’obre sobre un jardí il·luminat pel sol i una de les obres mestres de Velázquez, Las Meninas, va ser el catalitzador d’una seguit de pintures força divers.